QU4TRE / SANDRO SORIANO

Diumenge , just abans de viure les emocions electorals del recompte , vaig fer ullada a la mostra qu4tre a l’Ateneu Laietana, que havia estat inaugurada el passat dijous. Va ser una mirada més ràpida de l’habitual, de la que en vaig sortir amb un cert bon gust. El dilluns , tot donant al replay del CPU cerebral, vaig veure que hi havia quelcom que patinava. Una nova i obligada visita em donava finalment la raó, a qu4tre domina l’aparença.

QU4TRE va néixer fa pocs anys en un afany de potenciar l’art jove, en una mostra que podríem dir multifunció ( quatre en una) , ja que no és una col·lectiva amb un nexe d’unió i sí son quatre mirades individuals aplegades sota un aixopluc comú.

Enguany la cosa varia. No es pot parlar d’art jove amb tres creadors que estan al voltant ( més / menys ) del 35 i l’alta voreja els cinquanta , circumstància que ens ha parlar per tant d’autors amb un cert criteri, amb un cert idioma plàstic.

SANDRO SORIANO està en una camins evolutius de clara personalització. Les seves ziga-zagues creatives semblen haver-se deturat per centrar-se en aquests personatges personals, propis i inconfusibles , mitjançant els que desenvolupa la seva filosofia pictòrica.
Amb aparença i arrel de còmic, encara que un el veu especialment com autor d’una tira diària, Soriano desenvolupa les seves reflexions mitjançant protagonistes que ofereixen sense embuts les seves reflexions personals.
Formalment Soriano ha assolit un molt digne nivell tècnic. El seu joc, atractiu i directe , malgrat una clara aparença infantiloide, assoleix objectius i provoca sense embuts la reflexió de l’espectador.

La llàstima està potser en la poca volada de les intencions dels creador. A Soriano,li falta un punt més, un petit atac de mala llet, per motivar –lo a una acció més directa, i que per tant incideixi d’una manera més directa en la reflexió de l’espectador.

Si un bon acudit és com una editorial, a Soriano li falta encara doctorar-se en aquesta reflexió profunda que va molt més enllà de l’atractiva mirada a la que ens convida el seu treball.


BLANC

Ni més ni menys que 1270 persones ,que corresponen al 3.2 % dels votants, van votar en blanc a Mataró.
Votar en blanc no té res a veure amb l’abstenció. És tenir plena consciència del “deure” de votar , però desconeixent la millor opció, o a bon segur, convençuts que cap opció els hi fa el pes, mostrar la seva adhesió al sistema i el seu rebuig als protagonistes del mateix, amb un enlluernat vot blanc.

1270 persones responsables, donant el seu vot al llimb dels vots blancs , és demostració fefaent de que alguna cosa s’ha fet malament.

A bon segur un element de discussió, amb lectura tant o més important que la que sembla haver-se motivat amb l’alt nivell d’abstenció , fet que ha de provocar avui i en el futur.

PACTES

Comença a treure fum la fogata dels pactes. Que si jo vull, que què t’has cregut. Però ,home a on vas a parar ?...,
Mil i una expressions per aquest mercat negre ( i mai tan ben definit) que significa la cerca i cacera d’una plaça amb vistes a les decisions.
De les apostes , més o menys definides, un, res a veure.
De la resta, l’emoció d’aquell que ho viu en la certesa de que ben aviat hi hauran decisions favorables i s'aconseguiran els objectius desitjats al començar aquesta sempre difícil carrera de fons.