JAUME GRAUPERA

Obligacions personals, professionals i familiars no m’han permès cap post en aquests dies, i això que en tenia ganes, ja que la noticia de la dimissió de Jaume Graupera és prou important com per fer-ne pertinent reflexió.

En primer lloc he de confessar que em va sorprendre la notícia. Malgrat que corrien els rumors , jo pensava que en Jaume seguiria endavant . Ha pres una decisió , i ja sigui personal o induïda , mereix tot el respecte quan a més la mateixa comporta dimissió i renúncia , cosa lamentablement gens habitual en els àmbits polítics propers i menys propers.

Personalment res a dir. Conec a n’en Jaume de fa prou anys com per saber quin és el seu tarannà, i mai he tingut problemes personals amb ell. És persona intel·ligent, culta , afable, i té aquell toc d’ironia que permet una dialèctica àgil i punyent, però sense acabar de ser feridora .Un bon acompanyant per a una llarga vetllada.Però com a regidor ha estat altra cosa.
És, en resum, el que li deia quan en mig de la interminable picabaralla del Fons d’Art , em trucava un dia tot convidant-me a sopar. La meva negativa va anar acompanyada d’una reflexió. Li vaig dir que amb en Jaume Graupera anava a sopar quan volgués i a on volgués , i a més pagava jo, però amb el Regidor de Cultura jo no anava a sopar de cap de les maneres.

Altra cosa és el seu pas com a regidor de Cultura. Allà a Beneficència ,en Jaume no ha trobat en cap moment el terme adequat. Sense una línia definida , acovardit davant un grup personal que ja fa temps que s’han fet els amos i als que cal tornar al seu lloc amb una postura valenta que Graupera no va tenir en cap moment, va patir a més la rèmora d’un director del Patronat , Rafa Milán , imposat per la direcció del partit , que amb la seva actuació va anar cavant dia a dia, la tomba del seu regidor.

Per això estic en total desacord amb les visions de Guirao i de Baron , lloant i individualitzant-li la tasca ben feta. En el que pertoca a Art no és de rebut atorgar-li Can Xalant , dat i beneit des de la Generalitat i que en la part que pertoca al PMC ens trobem amb un concurs més que viciat i una trajectòria que no respon en justa correspondència al que li atorga a la ciutat.
Ca l’Arenas va ser feina de Remigio Herrero i de Montse López. El paper del PMC i de Graupera, està en l’elaboració del nefast pla d’usos que ha desnaturalitzat l’esperit de la casa i l’ha convertit en una andròmina de nula transcendència.
No cal afegir ni el tema del Fons d’Art , ni la incapacitat de recuperar el taller de Gravat , ni... és a dir, un suspens absolut.

Però evidentment no és per això que ha dimitit , per què dons?.
Graupera arriba a cap de llista d’ICV després de la desaparició de Milà i quan ningú vol aquell marron. Accepta amb el compromís de estar-hi vuit anys. Quan les coses es torcen i això succeeix per la seva gestió ja que cal observar que Pep Comas malgrat ser del mateix partit , no tan sols no rep cap contestació, ans al contrari , rep lloances per tots costats , que Graupera recorda el compromís i es manté ferm.
És en aquest moment , en el punt en que comencen a disputar-se el que en diríem “primàries” quan al meu entendre , o Graupera havia de renunciar a la reelecció, o el partit havia de reconduir la situació per altres verals.


El manteniment per part de la direcció ,malgrat les dimissions de càrrecs , la contestació interna, la negativa de gent qualificada a aparèixer a les llistes , el trencament amb Esquerra Unitària.... Tot això s’ha de carregar més en el compte del partit que no pas de Graupera. I en aquest compte no oblidem, que qui hi te firma, és justament Toni Guirao que ara el substitueix.
Els resultats de les eleccions son justament els esperats. Les enquestes ho deien ben clar , això quan no marcaven uns resultats pitjors , i hom deia, a on vas bon home, quan Graupera cantava el quart regidor i les esperances a més, quan be sabia la impossibilitat d’aconseguir-ho.

Ara Graupera diu prou, o l’han obligat a que digui prou. Si volia o havia de fer-ho , millor ara que no d’aquí quatre dies, però penso que la decisió correcta era la d’haver renunciat a encapçalar la llista en el seu moment, per no sentir-se o prou capaç o prou recolzat. Ara , crec fermament que calia seguir endavant.


I ara què?. Segons sembla Guirao el substituirà en una decisió del tot esperpèntica. Si hi ha algú amb igualtat de responsabilitat que Graupera aquest és Guirao, tant com a cap del partit, i per tant responsable màxim tant de l’elecció de Graupera com a cap de llista , com per la seva responsabilitat en marcar les directrius polítiques municipals. Guirao per tant hauria de dimitir i deixar el lloc a.... Mama , por!.

Sigui com sigui ara ICV perd tota la seva força en el consistori. Parlar de no formar part del govern és foc d’encenalls i ganes de mantenir una mínima dignitat política, però res te ja a discutir. Sortosament per ICV , Conchita Calvo te predestinada i pactada la regiduria d’Ensenyament , a la que no hi ha cap aspirant en els altres partits i Guirao s’haurà de conformar amb Cooperació i elements residuals , fet al que penso ja està d’acord.

Ara el que pren força és ERC. Treien pit de ser decisius quan la seva força no estava en ells mateixos , la pèrdua de vots ha estat sagnant , i sí en la debilitat dels altres. Sabedors de que Baron no és gens amant de governar en minoria i desitja sempre una estabilitat que li permeti establir un pas tranquil, intentaran apretar per aconseguir unes tasses de representació superiors.
Si fins ara apostaven per Habitatge i Cultura, vista la negativa frontal a que el PSC cedeixi l’IMPEM, ara aniran per una cartera més significativa que Cultura. Cedirà el PSC o el mantindrà en la ratlla del lloc que li pertoca?. Una bona pregunta amb resposta que ha de ser prou immediata.

PS.- Com es pot observar el PSC segueix sense apostar ni un ral per Cultura que si acaba caient en les seves mans serà per què ningú l’haurà volguda.
Per amí, i penso que per a molts , és un fet trist i lamentable. Si no s’agafa ara , sols en l’època de majoria absoluta ,i per tant per obligació, haurà estat en mans dels socialistes.
Ara que encara s’hi està a temps , potser caldria fer una petita / gran reflexió.

PS II.- Jaume, si tornes al mon editorial, fa un altra sopar a casa amb la Bet i en Martí Català ( fill de Català Roca) i tornem a aquell projecte de l’art de Mataró del segle XX . Potser ara , tant la Caixa Laietana com l’Ajuntament en seran més receptius.
Una abraçada i Sort!.

Les fotografies son de capgros.com