I ARA QUÈ?

Ja tenim nou Consistori. He de dir que ho visc amb sentiment agre-dolç. Com a ciutadà de peu estic content per que tenim el millor alcalde. Com a ciutadà preocupat per la cultura en general , i per l’art en particular , estic molt trist.

He de reconèixer que fa uns dies em vaig equivocar i de molt. Vaig titular un post com “Hem guanyat” . Avui he de dir que anava errat. Guanya el que governa, perd el que no governa.
Culturalment parlant, que és el que s’intenta fer en aquest blog , he de dir ben clar que “He perdut”. Els meus, el PSC , han apostat una vegada més per creure que la cultura és una “Maria” d’aquells que qualsevol les pot manegar , ja que en el fons no te cap mena de transcendència , i no han volgut tenir-ne la seva responsabilitat.

Durant tot el període electoral, un pensava, volia somiar , que encara seria possible. Que era cert que no hi havia cap membre de la llista electoral que fes patxoca per ser-ne regidor, però que bé, que després mitjançant assessors i homes de confiança, es podria amanir una regiduria valenta i poderosa.
A l’hora de la veritat ja ho sabem, no s’ha gastat ni una espurna d’energia per tenir una regiduria , que crema, que fa por, però que hauria de ser cabdal per la ciutat.

Ara queda en les mans dERC i de Sergi Penedès. Com que el fet ja sonava de fa dies , moltes han estat les preguntes que se m’han fet. I tu, que en penses?.
La resposta sempre ha estat la mateixa: No el conec. Mai he parlat amb ell.

Una resposta clara que ofereix dues vertents:
La primera: Mai opinaré sobre qui no conec. Cert és que en aquests dies m’han arribat mil visions d’ell. Amb elles faig tot el ventall. Si descartem les que venen de la seva activitat empresarial ( menys bonic i en el cantó pejoratiu m’han arribat totes) , queda un poti-poti de difícil definició.
La segona: Si un porta més de trenta anys en el camp cultural i no el coneix, serà que és un camp que el trepitja poc. Dons , serà?.

Però a mi els noms no em preocupen i sí el programa. Us convido a visitar el pacte de govern. El podeu trobar en el blog de l’alcalde. I dins l’acord de govern al final de la plana 8 i fins el final de la 9. Poques vegades havia vist un acord tan insubstancial. Diu que la sopa cal menjar-la amb cullera, el ganivet serveix per tallar , que el vi i l’aigua s’han de posar en vasos separats, i que el cafè es servirà als postres.

És a dir , agafa el projecte del PSC, el d’ERC i el d’IC , fes-ne barreja, i passa per un sedàs tot el que tinguin d’insubstancial. Just el resultat és l’acord programàtic, on es parla de tot menys del que importa : Quina serà la cultura que recolzarà l’equip de Govern?.

Algú és capaç d’explicar-ho?. Jo i molts ho agraïren.

Per l’altra cantó, i en un tres i no res , es carreguen “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals que ha costat quasi tres anys en ser reconegut com a projecte. Fa mesos el PSC va presentar un programa marc que parlava d’una mostra “Art de Mataró”. Pertinentment es va avisar que era incompatible amb el projecte “Proposta Mataró” . Òbviament la gent del partit va dir que ja es tindria en compte i així ha estat:
El pacte de govern dinamita tot el Projecte de Fons d’Art “Proposta Mataró” , i el que és pitjor, amb un projecte paral·lel, del que ningú sap d’on surt i a on vol anar a parar.

El que sí sé és que “Proposta Mataró” ha mort abans de néixer. L’ha matat l’Ajuntament de Mataró i crec que caldria explicar el per què?. Un , al menys per l’esforç dut a terme en els quasi tres anys que han durat les negociacions, creu que en te dret.

Però no cal preocupar-se. Guanyen els que guanyen , i els que perden, a casa.
M’ha costat veure-ho però soc un perdedor. Fa més de trenta anys que lluito per un art a la ciutat que tingui força , qualitat i respecte.
M’he barallat per un Museu que no val res , per una programació municipal que fos eclèctica i de qualitat , per una casa Arenas ben diferent a l’actual, per ..., i no he aconseguit mai res.

No pot ser que sigui la gent la que estigui equivocada sempre i per tant facin just el contrari del que un defensa. Ha de ser el revés, el que està equivocat és un.
I quan això succeeix sols hi ha un camí. S’ha encetat la reflexió , queda poc per acabar la temporada , però l’adéu s’albira com única resposta.

Sempre pensava que un acabaria fastiguejat de barallar-se amb els “enemics”. No havia pensat que l’adéu el podien motivar-lo els “amics”. Però, que hi farem.

Res no és etern, ni tan sols l’Art.