INOBLIDABLE

Ahir va ser un dia inoblidable. Ho va ser per una tarda emmarcada per l’acte de lliuraments de guardons del 2on Premi de Pintura Torres Garcia – Ciutat de Mataró , en una sala d’Actes de la Caixa Laietana plena de gom a gom que es va sentir motivada per l’acte en sí i molt especialment per la curiosa dialèctica emprada per Arnau Puig i Josep Guinovart a l’entorn del fet i la figura de Torres García.

Ho va ser per una Sala d’Exposicions plena, atent i amatent, vibrant davant cada peça , discutint el pro i les contres de les decisions del jurat. Vivint i sentint l’art com element de translació d’emocions i sentiments. Una sala en que hom sentia l’art com un element essencial del seu ser.
Una exposició valuosa, diversa , important , amb qualitat. Una exposició a la que cal recomanar deturada visita , com la que espero fer ja que la meva tasca professional , enregistrant l’ “Espai d’Art” de TVM , em va impedir gaudir-la amb tota intensitat. I encara que un coneixia ja totes les obres ja que havia estat convidat a l’acte de deliberació del jurat , i per tant te ben guardats els comentaris i les anades i vingudes del mateix, res te a veure una obra penjada correctament en una sala que la mateixa en el petit desgavell organitzat que sempre significa una tria de jurat.

Ho va ser també en un sopar magnífic en el que vaig tenir la sort de compartir taula amb Josep Guinovart , que fugint d’aquell caràcter distant que se li adjudica , em va donar mil i unes lliçons al voltant del passat, el present i el futur de l’art actual. De les “arts plàstiques” , remarcava, no d’aquest híbrid que s’han inventat amb aquest fals concepte de les arts visuals. Del que , repetia, no cal renegar que és art, però en la llunyania, quan no en les antípodes, de l’art plàstic que volen fagocitar. Guinovart dixit, i un aplaudeix.

I ho va ser per un tens final ja que un perillós i sobtat problema de salut d’un familiar ben directe em va obligar a marxar a corre cuites , encara que sortosament a hores d’ara tot està controlat i sembla que tot perill ha passat.

No arriben a les tres hores, i a bocinets , l’espai de temps en que he descansat en les darreres hores i no hi ha les condicions anímiques per fer l’anàlisi que caldria.
Però sabedor que demà serà un dia complicat ( al matí toca guàrdia, a la tarda la meva filla te competició important , cal estar a l’aguait del darrer parte metge per veure si es mantenen els optimistes pronòstics , i al vespre cal seguir el futbol) , el que quasi dona per segur que l’ordinador restarà en standby tiot el dia.

Però un , digueu-li cregut, sap que s’espera el detall del comentari de la Torres Garcia. I com no pot ser, ja que lamentablement el cap està en un altra costat , vol al menys aconsellar amb delectacció la visita a l’exposició, en la certesa que hom trobarà el punt i el detall que fonamentarà encara més la importància de la mostra.
De la resta , de la seva vàlua, del seu present , del seu futur, dels importants detalls , de les importants i imperdonables absències , d’una i altra cosa, espero poder-ne fer ampla crònica el proper cap de setmana.

Ara , si m’ho permeteu , toca descansar , això sí, remerciant de manera ben intensa les trucades , les atencions i els desitjos que se m’han fet avinents en aquest complex i dur dia. Gràcies , però que moltes , a tots.