COL·LECCIÓ PARTICULAR


Aquest dijous es va inaugurar en el Museu de Mataró l’exposició que ha servit per presentar al públic la col·lecció particular de Xavier Ubach que ha estat donada a la ciutat.

Amb en Xavier Ubach arrossego una llarga i discutida amistat , plena de petites picabaralles , discussions , anades i vingudes, que acaben sempre amb una forta abraçada i fins a la propera.
Tinc dons amb ell una curiosa relació. Ves a saber si tot ja ve de quan era molt criatura i acompanyava al pare a Ràdio Maresme on feia un programa d’art i un altra de literatura. O el fet és qüestió més moderna i té els estudis de TVM com a protagonistes.
Un , generalment força tranquil davant les cameres , esdevé un feix de nervis quan entrevisto a Ubach. En Xavier, enorme professional, se les sap totes . Busca el cantó bo. Mou la cadira per cercar un altra enfoc. Contesta o no segons li peta , i passa d’entrevistat a entrevistador.... I un , es posa dels nervis abans de començar i no es destensa fins el final. A més ho confesso en públic i al final les entrevistes queden de meravella per la seva professionalitat.
Ara en Xavier Ubach ha mostrat la seva generositat personal lliurant a la ciutat la seva col·lecció particular , una mostra amb moltes i variades lectures

Lectura ciutadana

La ciutat és d’un i de tots. Enriquir-la és per tant feina individual i col·lectiva. En Xavier Ubach ha escollit fer-ho convertint el seu petit i personal tresor en tresor públic.
Amb tots el pros i els contres que es vulguin trobar, a un li plauria que aquest no fos un acte aïllat i si en canvi més generalitzat

Lectura crítica

Com molt be diu el títol aquesta és una col·lecció particular , amb tot el que això significa. És dons una col·lecció creada , no sota un afany inversor i de revalorització , i si en canvi sota un criteri de gust personal i de sensibilitat pròpia.
No podem dir que sigui una gran col·lecció, però sí que en ella hi ha els suficients apunts com per ser considerada , i més en un entorn com el de Mataró , amb una pobresa absoluta en el que pertoca a l’art de post guerra en endavant.
Urgell, Meifrén i Comella són els artistes de “podi” , als que acompanyen un bon pilot de peces i artistes de nivell estimable , encara que també hi ha una altra cara amb un grupet de peces que no haurien passat un examen exigent.

Una mostra de nivell mig amb repunts , que ens permet fer pertinent repassada a més de quaranta anys de pintura local i del país

Lectura personal
Aquesta col·lecció té per a mi un aspecte molt personal. Fent-ne voltada quasi he fet repàs de la meva trajectòria vital com a seguidor de l’art mataroní i de les exposicions fetes a la ciutat.
De moltes de les peces podria dir a quina exposició van ser adquirides i quin és el record de la mateixa , fet que s’accentua en el cas dels artistes de casa portant memòria del temps i el moment.

Retrobar-me amb Roca Sans a qui vaig fer una crítica tan plaent que em va portar a presentar-li una exposició a Barcelona , amb comentari molt elogiós de la mateixa a La Vanguardia , on vaig quedar garratibat al veure el meu nom. Les d’Alberch Bassó amb una exposició de la que la crítica va portar un rebombori considerable que pensava acabaria als jutjats. Les marines de Monserrat, el treball de Muntané , el bon fer de Vilarrupla, la mà de Tur i la capacitat d’Amador , del qui ha escollit obra com a portada de catàleg.

Tot un munt de records amb l’afegitó de retrobar-me amb Emília de Torres , encara amb l’empenta en la mirada gaudint d’aquest art que tan ha estimat. Retrobar-me també amb Amador i amb Josep Tur, aquests dos mataronins / argentonins afincats a Castillejo de Mesleón , ben a prop de Riaza , a Segovia, on son reconeguts com allò que son , uns grans artistes.
Tres noms aquests que haurien de tenir consideració oficial a la ciutat. en especial Emília de Torres i Josep Tur. L’edat i l’estat de salut obliguen a un ràpid reconeixement ciutadà , que seria ben merescut per la seva qualitat artística.

I m’agradaria pensar que pot ser realitat. Que no succeeixi com en el cas de Lluís Muntané i d’Alfred Opisso , dos grans artistes de qui es va passar per alt el seu centenari , encara que en el cas d’Alfred Opisso encara s’hi està a temps.

Per cert , Lluís Muntané i Josep Tur , si no vaig errat , tenen la coincidència d’haver nascut en el mateix indret , al carrer Barcelona , crec que al nº 6, és a dir en l’indret on hi havia l’impremta Minerva, on després hi hagué la galeria del mateix nom i ara hi ha una botiga de roba d’una coneguda cadena.

Lectura política

Que deixem per un proper post


(Les fotografies, totes tretes del catàleg, son resectivament de les obres d'Urgell, Roca Sans, Amador i Comella)