EXPOSICIONS

A l’espera de que el proper dijous s’inauguri la que us avancem com esplèndida exposició, com ho serà la mostra de les obres guanyadores i seleccionades a la 2ª Biennal Torres Garcia , tot per calentar motors i anar fent boca , aquest cap de setmana s’han presentant dues interessants mostres.
Per un costat a la sala de la seva seu ( Casal Aliança), els del Sant Lluc han tingut l’encert de presentar treballs dels guardonats en la primera edició. Encara que limitats en nombre i mides degut a les dimensions de la sala , la mostra és magnífica ja que el nivell dels protagonistes també ho és.
El conjunt que aplega la personal mirada de Gustavo Díaz Sosa, la poètica de Sebastià , el geometrisme de Llacuna , la intensa abstracció de Roma Vallés i la mirada interior de J.M.Codina, confegeixen un cocktail artístic enormement atractiu en la seva diversitat.

Per l’altra costat Perecoll presenta els seus àngels a Can Caralt de Llavaneres.
És aquest un espai que acull al Museu arxiu de Llavaneres i que mica en mica va guanyant-se el seu lloc en la vida artística de la comarca. Si el mes passat era un retrospectiva del mataroní Finet i en el proper serà Tomàs Safont Tria el que ocuparà l’espai, ara és en Perecoll el que ens ofereix , a vol d’àngel, una mirada a les seves darreres realitzacions.

Perecoll presenta dues pintures de gran format , una en el camp del negre sobre negre i l’altre en transparència que mantenen el camí més conegut del Perecoll pintor. Al seu costat son present un grapat d’aquarel·les en les que recupera aquell esperit de la guerra del golf . Dic esperit ja que el que hi està present és l’essència que ara ve matisada en unes formes i uns cromatismes més suaus i etèris, que s’escauen perfectament a les seves intencions.

En l’apartat escultòric Perecoll manté aquest sentit de ritme i moviment que no deixa de ser un eix en la seva trajectòria, però treballat des de un prisma diferent.
Si mirem detalladament les peces presentades hi podrem veure diversos conceptes usats en altres moments que ara es presenten en un conjunt unitari. Hi ha el tractament trencat de la seva època del mar ( Can Palauet) , les formes etrusques de la seva mostra a Nova York , el concepte permanent del ritme dels seus ocells... Tot amanit de nou, i a més amb una textura en el físic i el cromàtic, que manté i accentua els seus habituals conceptes de bellesa i elegància.

Jo diria que aquesta mostra d’en Perecoll és un tast interessant. Em sona com aquella prova que fan les companyies de teatre per veure com “funciona” l’obra front del públic, i quina és la seva resposta. Si és així, que no ho sé, el resultat de la mateixa és ben satisfactori. Hi ha idees , hi ha un correcte desenvolupament, encara que potser caldria accentuar proporcions i angles, per no caure en el record de temps passats, a bon segur positius , però en els que no caldria reincidir.

PACTES

La dimissió de Graupera, l’article de Rosa M. Cuscó , les declaracions lògicament interessades de Mojedano, Mora i Bassas , tot està fent bullir l’olla de l’opinió pública , que queda desvetllada en el desgavell que a vegades fa por , però que molta por, de les opinions del capgros.com.

Em sorprèn però que quasi ningú parli de l’única veritat inamovible, que és que Baron va guanyar les eleccions ja que el més gran nombre de ciutadans li va fer confiança , i a més les va guanyar tant en la teoria( més volts que ningú) , com en la pràctica ( possibilitat de governar en base al seu programa electoral).
Fer lectures a posteriori dels rèdits que ha significat estar en el govern i prendre tal o qual decisió és positiu , però és una lectura que ha de ser constant i no segons bufa el vent de l’interès personal , que no col·lectiu.

Ara arriba el moment de mullar-se. Fa quatre anys Mas va prendre el camí del tripartit sense ser necessari. Estar dintre o fora és sempre posició respectable , però s’ha de defensar explicitant sempre la raó.
I ara la única raó potser l’estratègia de partits. La patacada d’ICV ha estat d’època. La davallada d’ERC pel mateix camí. El PSC ha guanyat i a més ha augmentat el seu percentatge de vots .

Ja sabem que la política tristament massa vegades és allò de “ la puta i la Ramoneta”.
El que passa és que ara i aquí, tots sabem qui pot fer de “puta” i qui de “Ramoneta”.

LOGO

Per acabar be està en emsenyar el logo dels Jocs Olímpics de Londres que s’ha presentat avui mateix.

He vist a la tele la seva presentació visual i moltes de les seves possibilitats que tenen en la variabilitat dinàmica una gran poder.

A priori em sembla molt interessant i la primera impressió he de dir que ha estat ben positiva.

Però temps hi haurà per veure quin camí escollirà. El 2012 queda encara molt lluny.

(les fotos mataronines son del capgros.com)