L’ART , COM L’AMOR, ÉS MOLT FRÀGIL

Hi ha gent que quan està en moments complicats , quan es sent atabalat , dominat per unes circumstàncies i un entorn que l’aclapara, quan precisa respirar un nou aire i veure la vida d’una manera diferent, se’n va de compres , com si l’adquisició d’aquell objecte omplís en certa manera el seu buit existencial.

No tinc aquest costum. Quan em trobo com en aquests dies , superat per unes circumstàncies que no domino i que en certa manera em porten d’aquí cap allà sense acabar de veure i trobar el nord. Dons bé , quan estic així vaig a veure una exposició i és per a mi la millor teràpia.
Certament no ha de ser una exposició qualsevol , agafada al vol. No serveix per exemple anar a Ca l’Arenas o a Can Palauet ja que llavors hi ha molts números de patir un empitjorament ràpid i sobtat. Cal fer una petita tria i deixar-se anar.

Avui però he fet trampa. Tenia clar que calia anar a veure l’exposició que ahir s’inaugurava a “La Pedrera” de Nicolas de Staël (Sant Petersburg 1914- Antibes 1955). Encara que no molt conegut a Espanya on tan sols fa uns anys es va realitzar una gran exposició al Reina Sofia , si puc dir que ell juntament amb el palentí Diaz- “Caneja” són els meus dos artistes maleïts preferits.

Ho son ja que en ambdós casos hi ha la lluita entre la figuració i l’abstracció , en un sentit constructivista d’espais, ritmes i colors , que fan de les seves obres amb arrel figurativa unes veritables abstraccions , mentre que les seves abstraccions espaials tenen una lectura figurativa d’una evidència meridiana.

Una seixantena de peces de diferents èpoques que ens permeten veure de manera clara i nítida la seva evolució , no acaben però de mostrar-nos la veritat oculta de l’artista que es va suïcidar quan sols tenia 41 anys , deixant això sí una ingent quantitat d’obra ja que per ell el treball artístic era tota la seva vida.

Una passejada lenta ens permetrà fixar la nostra mirada en l’especifictat de les seves textures, la voluntat reduccionista dels seus espais, i molt especialment l’ús d’un color que va de la violència a la sensibilitat, apostant majoritàriament per un joc de contraris que dona força a una obra que entre pels ulls , però que es digereix en la reflexió de l’etern dilema : figuració / abstracció , resolt en el cas de Staël en una cohabitació tan seductora com brillant.

En aquesta exposició que recomano a tothom , especialment als creadors i amants del paisatge , que podran entendre i sentir el pas enllà que encara és possible en el conreu d’aquesta estilística , potser massa vegades ancorada en un passat encara brillant.

Un artista Staël , amb el que és fàcil compartir sentiments pictòrics i plàstics. I també reflexions més profundes com la que dona títol a aquest post.

Certament l’art és tan fràgil com l’amor. Per això a bon segur s’ha de tenir molta cura d’ell. M’agradaria pensar que el Govern actual de la ciutat i en especial la regiduria de Cultura , comparteix aquest sentiment/pensament.
Esperem que sí.

(Les fotografies superior corresponen a obra de Nicolas de Staël , les dues inferiors a obra de Caneja)