DESCUBRIR EL ARTE

Aquesta ben interessant revista de divulgació de l’Art en totes les seves vessants assoleix el número 100 i per celebrar-ho ofereix un pack certament recomanable.

Per un costat la revista habitual , ampliada en aquesta ocasió a 300 planes , amb articles ben interessants com ho son el dedicat a Rafael Moneo , a l’exposició de la Thyssen dedicada a Van Gogh i els seus darrers paisatges, o una passejada per el Museu Nacional d’Escultura de Valladolid.
Tot això ben adobat d’extres entre els que cal destacar un estudi al voltant del 100 artistes vius més influents en l’actualitat, que esdevé veritable recull de la més vibrant actualitat de les arts visuals d’ara mateix.
Tot ben amanit i trufat amb notícies i articles de tot tipus que fan d’aquest número 100 una obra d’ensenyament i consulta que caldrà guardar.

A més , i com a complement , ens ofereix de regal el tradicional quadern de l’IVAM , sempre recomanable , i un petit llibre del format de la revista ,amb les 100 millors obres de tots els temps , cadascuna de les quals ve guarnida per el comentari d’un artista contemporani del nostre país.
Una selecció eclèctica i com sempre discutible, però que ens ofereix repàs i mirada a tota la història de l’art mitjançant cent individualitzacions , en una altra obra didàctica i de consulta que caldrà guardar.

Per acabar , i ja de manera opcional, en aquest mes s’ofereix el llibre de Magdalena Droste (Taschen) dedicat a la “Bauhaus”. Un magnífic i documentat estudi que paga la pena.

Un conjunt d’indiscutible interès i amb un preu que encara l’accentua ( 3.60 euros les tres revistes i 8.50 euros s’hi afegim el llibre)

( Foto: "Going Forth By Day" de Bill Viola 2002. foto extreta de la revista)

MARAGALL i PSC

Ahir és va escenificar el definitiu adéu de Maragall en les tasques directives del PSC.
Les reflexions que havia fet avinents en el seu “maragallià” escrit publicat ja fa uns dies a “La Vanguardia” es repetien en directe , encara que penso que no van ser gaire escoltats per una cúpula que no està per la labor . ( La fotografia de “El País” quasi ho diu tot ).

Molt m’agradaria pensar que en els que manen en aquest PSC encara hi ha gent que creu en els reptes pendents , encapçalats per el cada vegada més necessari concepte de l’Espanya federal. Per no parlar de la recuperació del grup parlamentari propi, l’aposta per obrir el partit a persones i grups de caire progressista , donant aire nou a les vísceres burocratitzades d’un aparell encarcarat ( cosa que no s’ha fet en absolut en aquestes municipals) i podeu afegir unes quantes coses més.

“Conto amb el PSC i espero que el PSC segueixi contant amb mi. “ van ser les frases quasi de testament polític. Per a mi va ser una nova ironia maragalliana.
Ell , més que ningú sap que el PSC o ha mort o està desaparegut en combat, i que allà envoltant les tan preuades sigles sols hi ha un PSOE centralista i jacobí que poc ens donarà.
Zaragoza, de Madre , Montilla, Iceta . Sols falta la Chacon per fer una amanida que serà el que vulguin , però que mai serà una “amanida catalana”.

PS i ben al marge.- De còmic el posat de Montilla el passat dissabte en la llotja presidencial del Camp Nou. Era ell o una figura de cera?. Assessors d’imatge , potser caldrà fer hores extres.