Encara que ja havia parlat de Sandro Soriano, vagi aquí la crítica conjunta de la mostra que serà publicada properament el capgròs.com

QUATRE ‘ 07

L’Ateneu Laietana reincideix em l’experiència d’una mostra pluriindividual en aquest Quatre d’enguany que abandona la seva aposta per artistes joves , canviant-la per la d’altres que estant a la recerca d’assumir el seu veritable paper en el camp de l’art.

Sandro Soriano està en una camins de clara personalització. Les seves ziga-zagues creatives semblen haver-se deturat per centrar-se en aquests personatges,amb els que desenvolupa la seva filosofia amb aparença i arrel de còmic. En elles Soriano ha assolit un molt digne nivell tècnic. El seu joc, atractiu i directe , malgrat una aparença infantiloide, assoleix objectius I provoca la reflexió de l’espectador.La llàstima està potser en la poca volada de les intencions ja que li falta un punt més de mala llet, per motivar –lo a una acció més directa I eficaç.Si un bon acudit és com una editorial, a Soriano li falta encara doctorar-se en aquesta reflexió profunda que va molt més enllà de l’atractiva mirada a la que ens convida el seu treball.

Mirada que no apareix en el cas de LAURA ALONSO. L’artista barcelonina ens ofereix tan sols un concepte que repeteix constanment en les seves múltiples possibilitats però sense assolir en cap d’ella ni la més mínima novetat.

Cert és que la seva visió espiritual I orientalitzada provoca una clara suggerència en la primera visió , però el mimetisme continuat condueix a l’vorriment , I al que és pitjor, a no deixar cap mena de petge.

El polonès PIOTR PERSKI es mou amb habilitat en aquest paisatge urbà que té en l’ sky line el seu punt de referència. Per un costat marcant una línia de base i donant predomini a l’abstracció cromàtica en el camp dels cels, o al contrari amb una base ferma en el concepte d’aquest paisatge volumètric urbà que deixa menys camp a la improvisació.

Encara que un parell de les peces de la primera faceta tinguin un clar atractiu visual , és quan la base domina, quan la pinzellada estructura volums, densitat i colors , quan se’ns ofereix en un constructivisme latent on aconsegueix els seus millors treballs. Unes peces compactes , ben treballades, que com diu el catàleg esdevenen visions viscudes.

Piotr Perski, un pintor hàbil, seductor, però amb una obra que impacta en una primera mirada però que desmereix quan s’escata en l’efectiste entramat en el que tot sembla muntat i ben muntat.

MARIA PRETEL ha millorat molt en els darrers temps. Moltes eren les vegades en que semblava haver perdut el nord apareixent tant amb uns treballs brillants i seductors , com fent-ho amb d’altres ben poc engrescadors.

Ara sembla que ha trobat en el reflexa de la quotidianeitat , i molt especialment en el gir que ha donat al seu gest i al seu color, les eines precises per aconseguir un bon pas endavant.

Es mou a l’estil Perico Pastor, cercant en el gest , el ritme i el color ,aquella complicitat comunicativa que precisa , però encara queda encotillada per les crosses de la figuració que marquen massa els espais i el ritme de les peces. Per això en aquells treballs més lliures , més intuïtius, més deixats anar, és quan aconsegueix les seves millor fites com en la peça múltiple que domina la seva presentació on aconsegueix sentir i sentir-se com artista a la que es pot escoltar.

Quatre’07. Una mostra amb ambicions que queda curta justament per la falta de les mateixes. Un pas més endavant per part dels quatre autors hauria estat molt millor , en una mostra en bona part enganyosa: És veu fàcil, alegre i comunicativa en una primera visió, però escatant una mica apareix una segona lectura de truc d’ofici que redueix l’interès per concentrar-lo en els detalls puntuals dels seus protagonistes.