PARÍS

Diuen que París be val una missa , jo penso que val un ofici solemne . En l’imaginari ranking que tots tenim in mente en relació a aquelles ciutats , conegudes o no , en les que ens agradaria viure , per a mi París ocupa el primer lloc i a llarga distància de qualsevol altra.

Feia uns quants anys , potser masses , que no havia retornat a Paris amb possibilitats de “viure” de nou la ciutat com a enamorat visitant . Enguany ho he pogut fer i penso que he aconseguit també enamorar a les meves filles, - amb la meva dona ja fa anys que compartim aquesta passió -, d’aquesta ciutat de flaire tan especial, i en la que em sento diferent.

Hem pogut gaudir de totes les icones tradicionals que ni cal anomenar , he descobert La Défense que mai havia tingut temps de visitar , però de nou m’he retrobat amb les meves petites joies personals , aquells indrets en els que un es creu un altre , com son L’Orangerie , La Sainte Chapelle , la Place des Vosges , i com no , la Rue Lepic , al que jo anomeno , el meu carrer.

L’ORANGERIE

Feia temps que no la visitava ja que ha estat en obres fins fa encara no un parell d’anys , en el desig de recuperar l’ambient adequat per Les Ninfèes de Monet exposades allà d’ençà la seva mort , tornant al poder de la llum zenital perduda amb l’afegitó al Museu de la Col·lecció Walter-Guillaume.

L’Orangerie era , i és , un museu coquetó , de petit format , però amb gran potència de l’obra que atresorava , en el que mai hi havia massa visitants. L’Orangerie ha esta durant molts anys un Museu quasi sol per artferits. Amagat en el racó del jardí de les Tulleries al costat de la Pça de la Concorde, havia quedat aclaparat per la importància del paral·lel “Jeu de Paume” que fins a la creació del Museu d’Orsay acollia la col·lecció dels artistes impressionistes.

Obert de nou en el 2006 , amb un espai remodelat de manera excel·lent que ha aconseguit un aire minimalista que accentua la força del treball de Monet , permet restar en la quieta admiració del treball de l'artista que t’envolta per tots costats, en una mirada que la dirigeixis cap on sigui ,sempre troba la resposta sensible i impactant de les seves sublims creacions , que parlant de les que parlem, no és exageració dir que n’és veritable plaer de Déus .

I més encara si la encara minsa audiència permet perfectament la contemplació física i el silenci accentua la contemplació espiritual.

Igualment interessant és la magnífica i eclèctica col·lecció que s’aplega a la planta inferior ( Col·lecció Walter – Guillaume ) ,amb peces sensacionals que van de Renoir i Cézanne a Picasso i Matisse , tot passant per Modigliani, Rousseau, Derain , Utrillo i Soutine entre d’altres.

Un Museu que un no pot oblidar en cap de les seves visites a París, i per a mi comodí del pòquer d’asos ( Louvre , d’Orsay , Pompidou i Picasso)

SAINTE CHAPELLE

Malgrat que és prou coneguda segueixo sense entendre com encara la seva visita no és multitudinària i més trobant-se com es troba al rovell de l’ou , ben a prop de Notre-Dame. Potser el fet d’una entrada amagada dins de l’edifici del palau de Justícia , en una entrada que al coincidir amb la judicial res sembla indicar que uns metres més enllà ens trobarem amb aquesta meravella.

Crec que la seva visita va ser un dels grans impactes que vaig rebre en la meva primera visita a paris. La grandiositat relativa de l’edifici, la monumentalitat restringida de la seva portalada , la colorista capella inferior , res sembla indicar que quan has pujat les estretes escales et trobaràs amb la grandiositat de quinze monumentals vidrieres coloristes , separades per unes estretes columnes que apleguen més de mil escenes religioses, enllaçades amb la magnífica rosassa formada per 86 escenes que expliquen l’Apocalipsi.

L’efecte cromàtic , la immensitat però alhora la serenor espiritual que omple l’ambient de la visita , segueix essent per a mi el millor espai per a un parèntesi més interior , en les sempre atrafegades visites parisenques.

Encara que Espanya aplega joies semblants com ho puguin ser les catedrals castellanes en especial la de León , l’impacte d’aquella primera visita segueix present i converteix la seva visita en obligada i la seva recomanació també.

GRÀCIES

Direm que estava ja previst , dons pensar qualsevol altra cosa seria apropiar-me d’uns poders que no tinc.

En la mitja nit de dijous a divendres vaig penjar el meu primer post després de vacances i en ell explicava , tot queixant-me , la petita història al voltant d’un cotxe abandonat i ara mig desballestat , en el carrer Terrassa just davant el pàrking municipal.
He de dir que avui dissabte al matí , encara hi era , però joiosament aquest migdia quan he arribat de treballar, és a dir tan sols vint-i-quatre hores després del comentari, el vehicle ja havia estat retirat. Felicitats .

Deixant de costat qualsevol lectura que hom és lliure de fer , crec que cal una reflexió profunda en la relació entre la policia local i la ciutadania , i més després de l’affaire Cernuda.

L’orde és un tema social i cal anar conjuntament. La col·laboració ciutadana ha esdevingut eina fonamental , però aquesta col·laboració arriba quan s’aconsegueix consciènciar al ciutadà que és farà bon ús de la seva informació. Aquest dir que sí però passar , massa habitual , provoca un ja s’ho faran que en res serveix al grup. O es fa evident l’ús i l’eficàcia d’aquesta col·laboració o no anem enlloc.

I aquest paper li toca al poder i a la mateixa policia que en el cas de la nostra ciutat està desacredita al màxim i de manera prou justificada. Una feina en la que caldria posar fil a l’agulla i fer-ho ja.

I el pitjor és que son circumstàncies massa comuns en molts llocs. En aquests dies tots hem pogut veure i llegir les actuacions per eliminar la disbauxa que portaven un grup de gent en unes naus industrials abandonades a Barcelona . Sis mesos de denúncies dels veïns no havien servit per res. Una penjada d’imatges a Internet i tot solucionat amb vint-i-quatre hores.
Això és el que cal evitar. Esperem que així sigui.