PARIS ( II )

PLACE DES VOSGES

En un dels meus primers viatges a Paris vaig anar a visitar-la aconsellat per Josep Gonzalvo un capellà company de treball que havia viscut forces anys a París, mig-exiliat per raons catalanistes i que curiosament vaig retrobar amb el temps a Vilassar de Mar on va morir fa uns anys essent el Rector.

La seva primera visió va ser del tot impactant i de llavors n’estic enamorat. En aquells temps Le Marais estava una mica abandonat, però mantenia la seva força medieval que et feia imaginar que en qualsevol cantonada podria aparèixer un “mosqueter” tot fent ús de la seva espasa.

El seu aspecte serè, cartesià ( simetria perfecte amb 36 cases a cada costat) i absolutament senyorívol. El seu silenci malgrat la seva situació. La pau i serenor que produïa , - recordo la imatge d’un ocell menjant quasi del plat, les engrunes d’un que esmorzava plàcidament en un cafè de la plaça -, la van convertir per a mi en una icona i en un indret al que no he faltat en cap cas en les meves , sempre escasses , visites a París.

Enguany no havia de ser menys. Le Marais ha canviat i s’ha convertit en un indret de moda , ple de botigues , locals i restaurants on es mou gent que vol estar al dia , però en un nivell mig-alt. Per fer-ne comparança una mica com va succeir a Barcelona amb el barri de la Ribera fa no tants anys. Però la plaça manté la seva serena bellesa intacte després de 400 anys i segueix portant el flaire de les celebracions per esdeveniments reials , i l’empremta que hi deixaren Madame de Sevigné que hi va néixer , o la força de Richelieu o Victor Hugo que hi van viure.

A bon segur la plaça més bonica de París i un indret que us recomano de tot cor en la vostra propera visita.

RUE LEPIC

El meu pare ja de petit em feia broma tot dient que ell tenia un carrer a París. Jo vist que a Mataró cal morir-se per que a un li dediquin un carrer i , ni estic disposat a deixar aquest mon per aconseguir-ho , ni tampoc en soc mereixedor de tal honor , em conformo amb haver “heretat” aquest carrer que tant m’agrada i que en certa manera fa per mi.

Comença a la Place Blanche , just a la cantonada del Moulin Rouge , un excel·lent lloc amb el toc “canalla” que certament m’agrada, i s’encabrita turó amunt per acabar quasi fronterer amb la Place du Tertre. En el camí ens trobem amb el “Cafè des Deux Moulins” ( pel·lícula “Amelie” ) , amb el mercat del barri i totes les seves tendes fronteres que donen un ambient ben peculiar a la zona , i com no , els dos molins , el Radet i mític Moulin de la Galette. I al seu voltant tot el Monmartre que qui més qui menys , tots coneixem.

Un xic “canalla” ,- com ha de ser un crític -, un toc de populisme , - Montmartre -, i un molt d’art , el que allà sembla respirar-se. Un combinat magnífic en el que m’hi tobo de tot gust.

D’aquí el meu tarannà content , mentre la família feia la foto . Un posat que res té a veure amb la botiga que apareix al meu darrera.
O potser sí . Ves a saber.

FELICITATS

Diuen que tots els Sants tenen vuitada , i ja que el diumenge un va fer festa en això d’escriure quatre pensaments en aquest blog , crec que encara estic a temps per felicitar a tots els Ramons, entre ells amb afecte ben especial a dos habitual lectors d’aquest blog com son en Ramon Bassas , aquest cada vegada més especialista en art al que desitjo llarga vida política ja que si no el meu paper de crític local perilla degut al seu bon saber , i en Ramon Prujà home de cultura com pocs i al que la ciutat hauria d’esprémer molt més que aquest senzill paper que fins ara ha tingut com a representat d’ERC al PMC. Tinc molt clar que un paper de “pes” a l’IMAC seria un veritable regal per la ciutat.

Per a ells i per a tots els demés Ramons , reitero les meves felicitacions.