SANT LLUC 2008

Tots sabem que el veritable tret de sortida de la temporada artística mataronina és el Sant Lluc. És la posada de llarg , el retrobament després de les vacances. És la presa de temperatura del que es cou en una part ben significativa de l’art local. I és com no, el petit safareig dels que hi son i els que no han vingut , dels joves i dels menys joves , dels que no han sigut acceptats i dels que sí , i també és la petita picabaralla interior de la comparança entre uns i aquells altres que es mouen en un nivell parell.

Enguany el Sant Lluc segueix igual però mostrant ja un cert esgotament. El to general de la mostra és discret i indica una lleugera davallada de nivell respecte les darreres edicions , però en general la mostra dona signes que alguna cosa no va bé i tot parpellejant algunes alarmes, indica que cal reflexionar i força, en relació al futur de la mateixa.

PRESENT

Potser el millor de les darreres edicions del Sant Lluc estava en el gruix d’artistes poc coneguts que ens oferien positives sorpreses en forma de treballs prou il·lusionants , en contraposició a les obres de bona part dels artistes “reconeguts” que oferien peces , moltes vegades de trascantó , amb evident valor absolut però nul relatiu.

Enguany però el concepte és absolutament el contrari. El gruix d’artistes d’aquells que podríem considerar de primera línia , amb noms coneguts de tothom , semblen haver-se conjurat presentant treballs valuosos que responen estrictament al seu nivell , fet que s’agraeix ja que donen lluent i interès a la mostra , postura que sembla haver contagiat a aquells artistes també coneguts però d’un segon nivell, que en general han dignificat la seva presència amb obres meritòries que mostren el seu esforç i superació.

Per tant ens trobem amb mitja exposició de nivell elevat i si més no, digne, però l’altra cara de la moneda és més sagnant.

Per un costat, una trentena d’obres s’han salvat pel númerus clausus i no mereixien ’haver passat la selecció de cap manera ja que son d’ínfima qualitat ( vist el nivell no vull ni pensar en allò que ha estat rebutjat ).

Per l’altra part l’absència de sorpreses és quasi absoluta havent de destacar essent benvolents els treballs d’Eva Casado , Beth Formas , Núria Hurtado ,Núria Ribas , juntament amb la confirmació de Paloma Rodríguez.

Amb tot queda un conjunt enormement descompensat , on el negatiu sembla pesar més que el positiu , - cosa que no és cert -, i que no dona la veritable imatge de l’estat de l’art de la ciutat , ni tan sols en el cantó del que podríem dir art de concepte tradicional.

Un concepte que també queda surant en l’apartat de la selecció d’artistes joves amb premi de col·lectiva a Àmbit Zero , en que enguany han estat seleccionats Pol Codina , Beth Formas , Núria Hurtado , Àlex López , Alberto Romero i Àlex Valls.
Una selecció molt generosa en un concepte que caldria variar , tant en el tema de l’edat ( sols Codina no supera els trenta anys ) com en el de la repetició en la selecció que hauria de limitar-se , ja que en casos com el de Romero o l’esmentat Codina una selecció d’aquest tipus amb la posterior exposició fàcilment li por fer més nosa que servei.

FUTUR

Elucubrar sobre el futur del Sant Lluc és també una tradició local com ho és criticar el cartell de Santes. Però enguany l’estat de la qüestió ha d’obligar a una profunda reflexió ja que l’esperit que recorre l’ambient sembla marcar un clar final d’època.

Quan el grup que actualment dirigeix la col·lectiva va agafar el seu timó es va trobar amb una mostra decrèpita i carrinclona. Amb molts esforços va dignificar-la i va entendre perfectament que calia fer una tria entre qualitat i quantitat . Encara que amb una certa recança van apostar per la qualitat el que els hi ha costat més d’un ( i de ...) disgust i molts atacs injustificats.

Fa un parell d’edicions un jurat valent i sense contemplacions, va posar el llistó a nivell valorable i no li va tremolar la mà per eliminar obres que no l’assolien , sense importar-li ni mica ni el nom , ni el currículum . És a dir que va fer respectar les bases de la mostra en afany de dignificació. El terrabastall va ser tan gran , i les pressions de tots costats també , que es va fer passa enrera i es va trobar l’excusa del númerus clausus per permetre eliminar el pitjor de la morralla , però mantenint un sedàs de malla prou folgada.

Enguany s’ha fet avinent que és pitjor el remei que la malaltia Que intentar navegar entre dues aigües no porta a cap port alhora que deixes descontents a ambdues vores. Cal dons de nou entomar el repte i emprar el bisturí per modelar un Sant Lluc que pugui ser cridaner i que pugui aplegar al màxim d’artistes , tenint sempre com a punt de mira la qualitat.

Cal començar per un retorn a les veritables dades ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre) ja que les actuals just en el retorn de vacances conviden a l’oblit , impedeixen la publicitat i el record boca a boca , alhora que són inhàbils per a joves i estudiants. Cal potenciar el catàleg . Cal millorar la publicitat. Cal....

Però està clar que el veritable problema del Sant Lluc està en l’estigma que porta a les seves esquenes , el de ser una mostra clàssica , carrinclona , d’afeccionats en una paraula , cosa que no és cert ni de bon tros. I encara que sempre és difícil lluitar contra aquesta mena de llegendes urbanes , també és cert que cal una obertura major de la mostra en el que jo diria d’institucionalització de la mateixa, convertint l’exposició realitzada per un col·lectiu , en una veritable exposició de ciutat .

Però ha de quedar ben clar que el Sant Lluc és i serà allò que els artistes vulguin , ja que és amb la seva presència i la qualitat del presentat , com marquen els nivell artístics i de transcendència ciutadana que tindrà la mostra. Els organitzadors poden estructurar un camí però els que tenen la paella pel mànec per encaminar la mostra a l’èxit o el fracàs son els artistes.

I avui per avui queda molt clar que no estan per la labor. Potser dons serà el moment de les darreres temptatives. A vegades res és més valorat que allò que s’ha deixat de tenir i al que poc cas fèiem. El Sant Lluc d’enguany presenta signes de clar esgotament i no s’albiren signes de recuperació. La responsabilitat del seu futur , no ens enganyem , està en mans dels artistes i no pas de l’organització.

I que voleu que us digui , avui per avui , i per molt que ho lamenti veig el Sant Lluc més mort que viu. Però es pot i cal revifar-ho. Però per això en cal el desig d’uns protagonistes avui per avui més entestats en orgulls personals que en projecció col·lectiva. Si no ben aviat ens quedarem tan sols amb la dita “ entre todos lo mataron y el solito se murió.

El que no tan sols seria molt trist ,ans també seria un error . Un immens error.

PS.-.
Enguany i tal com va passar en l’edició anterior , el Regidor de Cultura Sr.Sergi Penedès no va assistir a l’acte.
No sé si és va excusar o no , i si ho va fer, si l’excusa era bona. No importa. Quan noranta artistes de la ciutat s’apleguen en una exposició col·lectiva de la tradició del Sant Lluc el regidor obligatòriament hi ha de ser present. Ha d’estar al seu costat , els ha de recolzar i ha de fer mans i mànigues per que una manifestació d’aquest tipus tiri endavant , prestant si cal, tota mena d’ajudes.
La seva actitud, incomprensible per tothom inclòs per aquells companys de consistori que sí assistiren a l’acte , el qualifica per si sol desqualificant-lo.