IMPACTES

Ja fa força temps que en Xavier Ubach de la mà de les velles lliçons apreses amb en Sanchís i de quatre trucs d’ofici d’en Perecoll es va llençar a conrear el camp de l’aquarel·la. Practicava llavors una aquarel·la allargassada , estratificada, de caire poètic al que ajudava el fet d’emprar les diverses tonalitats d’un sol color. Unes peces primerenques , que curiosament han suportat prou bé el pas del temps.

Però això ja queda lluny. Després d’una tossuda lluita per aconseguir un idioma propi , en la que hi ha hagut encerts i entrebancades , Ubach ha entès que el millor que podia fer és quedar-se amb la llibertat de fer el que li vingui en ganes , sense intentar convèncer a ningú, ni als seus defensors ni als seus crítics. En aquest aire de llibertat és on ara presenta a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) els seus darrers treballs amb “Impactes” com a títol genèric de la mostra.

Cal dir de bones a primeres que no és pas aquesta una de les millors exposicions de l’artista , i estic convençut que ell ho sap. No ho és, ja què Ubach assoleix el millor d’ell mateix quan sap jugar les cartes que millor amaguen les seves limitacions , és a dir quan es mou en les mides més grans i quan una certa abstracció, o dit d’alta manera una falta de concreció, domina en el treball. I cap de les dues circumstàncies son les dominadores de l’exposició.

Potser per això el títol d’impactes. Les peces semblen ens individuals a la recerca de la mirada i la complicitat del visitant. I a bon segur que en ocasions ho aconsegueixen , però la manca de fil unitiu en el lligam de tot el presentat fa que el conjunt s’esfilagarsi i perdi força i capacitat d’atracció, malgrat l’esquer d’un cromatisme accentuat que vol donar-hi força. Exposició que cal considerar com a discreta , amb elements puntuals que s’acosten més al Xavier Ubach que coneixem i desitgem ( exposició de Llavaneres) .

Per això el nostre consell de deturar-se en eles seves obres més característiques , en les que la llibertat compositiva , cromàtica i espaial ens porta a un autor més lliure que és a fi de comptes la seva millor virtut.

Xavier Ubach.- “Impactes”
Sala d’exposicions Caixa Laietana. Mataró
Del 19 de setembre al 19 d’octubre

PINTURA RÀPIDA

Motivat per la celebració del Milenari de Santa Maria l’associació Sant Lluc va organitzar el passat diumenge , un Concurs de Pintura Ràpida que tenia com temàtica Sta Maria i el casc antic de la ciutat . Una crida a la que van respondre una trentena d’artistes entre els que curiosament no dominaven en nombre els mataronins.

Encara que en aquesta ocasió vaig acceptar ser membre del Jurat,- el motiu ho exigia -, mai he sigut defensor d’aquest tipus de concursos. No ho soc, ja que malgrat cal reconèixer que serveixen , i molt , a artistes que estan en les seves beceroles, al haver-se de plantejar un problema de concepte , estructura i realització d’una obra, amb la rèmora d’una limitació de temps , el cert és que ja fa temps que aquests concursos han caigut en mans d’especialistes dels mateixos ( alguns d’ells presents en aquesta edició) que dominen com pocs el truc del trompe l’oeil , amb unes peces n’aparença ben realitzades i estructurades , però que analitzades es veu que responen a un concepte comú , repetit en cada lloc i moment amb la petita variació localista , cercant sempre cridar l’atenció per la diferenciació , però que destil·len un tuf a creació de garrafó que res té a veure amb l’art.

Per això vaig estar content de que el jurat , i en la mida del possible, apostés per unes obres en les que la creació artística dominés per damunt de la “professionalitat ” (?) de la ràpida , atorgant el veredicte de premis que donaren per guanyadors a Daniel Llin de Mataró (oli) i Francesc Farré de Tàrrega (aquarel·la) , i com a segon classificats a Manel Quinquillàs de El Papiol (oli) i Joaquim Marré de Pineda ( aquarel·la).

Cal remarcar la minsa participació d’artistes mataronins quan molts d’ells son habituals d’aquest tipus de concursos. Tal com dèiem en el cas del Sant Lluc els artistes mataronins sembla que no estiguin molt per la labor , i aquesta certa deixadesa és preocupant , i més quan curiosament va conjunta amb una queixa constant. Per això avui us voldria recomanar llegir el post que l’Alberto Romero Gil ha escrit en el seu blog ( http://www.albertoromerogilblog.blogspot.com/ ) on parla directament i amb tota sinceritat , i sense voler-ho apunta , i fort , cap a més d’un.