DEU ANYS SENSE JOSEP Mª ROVIRA BRULL


Aquest matí he anat a fer la corresponent passejada diària, tal i com em té aconsellat el metge. L’ indret, que varia segons temps i ganes , avui era obligat. Calia acostar-se als jardins de Rovira Brull, allà als peus de la “Laia l’arquera” , la gran icona de la ciutat. La raó era evident , avui s’acompleixen deu anys d’ençà la mort d’aquest gran artista , i per que no dir-ho, gran amic, que fou en Josep Mª Rovira Brull, aquell barceloní de Gràcia , on nasqué l’1 de setembre de 1926 (dia de Sant Gil) i que ens deixà justament avui fa deu anys.

M’he trobat el que esperava, que no el que desitjava. Els peus de la Laia eren deserts. Una parella d’avis la feia petar en un banc allà al costat. Tot era com un dia d’habitud. Res a dir, al contrari, en relació a la família. El meu pare va morir aviat en farà trenta i mai més he tornat al cementiri. Els records es porten al cor i d’ells no es fa espectacle. Però si he de dir que molt m’haurien agradat unes flors d’aquelles que porten senyal d’oficialitat, d’aquelles que indiquen que algú encara recorda des de la casa gran ( i en aquest cas son obligades les minúscules ) el que un creador ha estat capaç de fer per la ciutat, que en aquest cas no és poc , com és oferir la seva “Laia” com a símbol que pertany no sols a la ciutat , ans també als seus ciutadans.

Però cal entendre-ho. Avui els del PSC perdien el cul per una paella amb Montilla i calia filar prim per sortir a la foto. Els de CiU tenien paradeta al Parc per fer veure que existeixen. A Iniciativa ja no hi és en Milà i els nous que manen ni tan sols saben qui era en Rovira Brull, i als d’ERC , que malauradament tenen el poder a la cultura local , han mirat i en observar que era tan sols un “plàstic” han deixat un “ecs” de fàstic i han seguit dormint.

Es diu sempre que els artistes tenen sort que ja no moren mai ja que romanen en les seves obres. És veritat , però també que per que sigui cert del tot , cal que aquestes obres estiguin a l’abast de tothom.

Avui som encara bastants els que sabem qui és Josep Mª Rovira Brull, quin va ser el seu paper, però ja comencen a ser-ne massa aquells que no tenen idea de qui era. I no ho dic per parlar. De fet és molt fàcil de demostrar tot fent una petita enquesta entra la gent de la ciutat i tot preguntant-li l’autor de la gegantina escultura que serveix de porta sud a la ciutat. Si algú arriba a fer-ho tingui per segur que els resultats serien esfereïdors. I si no es vol arribar a tant , sols cal reduir l’enquesta a alumnes de Batxillerat o ESO, amb la certesa de que els resultats seran ben parells.

Mataró és enormement gasiva amb els seus artistes. Morts i enterrats , amb tots els sentits de la paraula. Com a màxim un nom de carrer ( de tercera a ser possible) i aquí està tot. Però de saber mantenir latent la seva ànima mitjançant la seva obra , res de res. Avui mateix pensava que d’en Rovira sols es manté la Laia i els esgrafiats de Tintex que romanen a la Pompeu Fabra, i curiosament i malgrat la gran vàlua d’ambdues peces , no son gens representatives de seu fer. De la resta , res de res. Impossible fer-ne lectura en un Museu, en la col•lecció de la ciutat , en.....

I clar , cal recordar el treball artístic d’en Josep Mª. Cal fer mirada a tota la seva evolució , aquella que va engendrar a la ciutat l’esperit de la que un va anomenar “escola de Mataró” , que mai va arribar a existir. Cal deturar-se en el seu realisme màgic , en el seu surrealisme oníric , viscut des de les mes dures de les arrels. Cal deturar-se en cadascuna de les seves complexes composicions , amb un munt de lectures i detalls que et deixaven bocabadat i garrativat. Cal observar i observar, mirar i mirar , reflexionar i reflexionar , i entendre tot el munt de coses que el gran mestre , que és així com cal definir-lo, ens va deixar.

Cal fer repassada al seu mestratge. Fer ullada a les seves lliçons individuals de les que en varen beure tants , amb en Pepe Novellas al capdavant de molts. Cal fer repassada al sempre oblidat Foment Disseny , o a l’escola que amb en Pepe i en Perecoll va llençar a Les Esmandies , amb cartell de la Nefer que signat pels tres guardo com un veritable tresor, o potser com una relíquia. Cal repassar tant i tant que sempre ens quedaria un detall que de trascantó s’hauria escapat.

Tot per no fer obligada mirada a la revolució que amb el seu amic / adversari l’Eduard Alcoy van realitzar a la ciutat , capgirant el concepte d’una ciutat burgesa , amant de la pintura més tradicional, que es va veure sacsejada pel seu art i va entendre , ves a saber com i per què, que l’art era un quelcom més que la bellesa aparent i que calia submergir-se en la mateixa per entendre i copsar pensaments no imaginats.

Calen tantes coses, però principalment el que cal avui més que mai és no caure en l’oblit. Recordar diuen també que es tornar a viure. Potser per això , avui tot escrivint aquest post , m’ha semblat sentir la seva veu esgarrinxosa , aquella que de tant en tant em trucava per comentar el darrer programa de l’espai d’art de TVM , aquell que portava decorat i capçalera amb la seva signatura ( amb original que guardo curosament al costat del lloc on escric aquest post ). Una veu que em feia observacions , em felicitava o em renyava ( carinyosament, això sí) . una veu que avui reia com sempre tot dient-me : És que segueixes com sempre , i ara fotent-te en política. No canviaràs mai, Pere”.

I un , tan sols ha pogut somriure i dir-li: T’enyorem Josep Mª. I com sempre records a l’Eduard , en Pepe i una abraçada molt forta al pare.

La foto d'en Josep Mª és de la Marga Cruz. Les fotos d’aquest post son d’aquest mati als jardins de Josep Mª Rovira Brull. Mentre escrivia a quest post sonava la música de Charlie Parker.