BOMBOLLES

 

 

Ara fa justament un mes que vaig estar esmorzant a Borja, aquest petit poble agrícola de la província de Saragossa, conegut per el seu vi i per ser el lloc de naixença de St. Francesc , de Borja , és clar.

Anàvem camí de Tarazona i del Monestir de Veruela i varem decidir parar a esmorzar. És fàcil de recordar dons va ser un bon àpat amb un potent pernil , sec amb el vent del Moncayo que domina la plana, i amb un bon vi de la terra  que van agafant mica en mica anomenada. Encara que potser és més fàcil de recordar ja que a Borja varem tenir una d’aquelles anècdotes que es recorden en anys. Havent omplert el dipòsit no ens va semblar malament esmorzar al bar del costat de la benzinera , d’aspecte absolutament normal. En entrar, ràpidament varem entendre que ni la noia del taulell , ni les senyoretes de la barra , ens podien oferir el menjar que la meva dona i jo desitjàvem. Eren les deu del matí.

Vaig esmorzar a Borja però no em vaig parar a visitar el poble i per tant no vaig poder fotografiar l’Ecce Homo que ara és famós arreu del món per la “desgraciada” (?) “restauració” (?) del mateix. Encara que queda clar que d’haver fet la visita, hauria passat per alt del tot aquella obra descolorida , sense cap mena de vàlua artística.

I aquí rau el quid de la qüestió, la vàlua artística. Ningú amb el més petit senderi li atorgarà cap valor ala pintura de l’Ecce Homo, realitzada en el segle XIX , a bon segur que per algun artista afeccionat de la zona.  Era una obra amb una clara funció religiosa, però sense cap mena d’ambició artística. Ara , una anècdota , dons tan sols així es pot definir l’acte , l’hi ha donat una anomenada que demostra la fatuïtat la globalitat.

Sortosament puc observar que per part de les autoritats civils i religioses del poble i el bisbat de Tarazona s’ha pres un camí tan assenyat com deixar les coses en el nivell que pertoca i dintre d’un temps , apagada la flamarada que avui mateix ha portat cues a l’església, ja es decidirà l’oportú, que segurament serà el tapar definitivament l’obra pictòrica , que no d’art.

I és que no tot l’antic és bo, important i cal resguardar-ho com element històric. Fa uns anys , una important catedràtica d’art medieval, m’explicava desesperada que a Catalunya , la simple sospita de un possible vestigi romànic, podria provocar destrosses en peces valuoses del gòtic o del barroc, tal era , - i és- la força del romànic en l’imaginari cultural del país.

Bo és dons que el seny sembla que domini i que dintre de poc tot tornarà al seu nivell. I és que en això de les restauracions n’hi ha un munt per a dir. I de les “adequacions” també. I fins i tot , a alguns d’aquests malefactors  s’els glorifica, com és l’esgarrifós cas de Subirachs , malmetent del tot la mirada de Gaudí a la Sagrada Família,  que com en el cas de Borja esperem que amb el temps algú tindrà senderi i taparà el munt de barrabassades que tan egregi escultor pretén deixar per a la història.