Fa poc més d’un any que un
Ajuntament em va convocar amb urgència per a tal de recavar la meva opinió al
respecte d’una obra d’art , exactament d’un retrat d’un personatge il·lustre de
la població.
La pregunta era doble. Per un
costat estava en si el considerava acabat ja que era de factura actual i no reflectia
el que podríem dir tots els ets i uts del retratat. Per l’altra, si considerava
que aquella obra responia a l’encàrrec de fer un “retrat” per a magnificar la
figura de l’egregi ciutadà.
La meva resposta va ser clara. L’obra
estava acabada dons així ho considerava l’artista que l’havia signada. Per
altra banda , obviant de si era una obra que m’agradava a mi o no, era una obra
que responia a l’essència del que cal considerar retrat públic , en el concepte més genèric del mateix.
Avui m’ha retornat l’ anècdota a
la ment davant d’aquest magnífic article
. “Los feos y costosos retratos públicos “ que
publica “El País” ,en relació als retrats hagiogràfics dels ex ministres
, encarregats per ells mateixos a les “figures” del retrat capitalí.
Un article encertat , real i
punyent que hauria de servir per començar a donar per finiquitat aquest costum
, absolutament fora de raó i ús. Un costum que denota la vanitat d’aquells que
per un temps , molt o poc, van ocupar un càrrec , no per decisió del poble i sí
del manaire de torn. Un càrrec que evidentment se’ls hi ha pujat al cap , o
potser pitjor, a l’ego més reconcentrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada