JOSEFA TOLRÀ. Dibujo, fuerza fluídica.

Com que diuen que sempre es bo començar amb bon peu, penso que no està gens malament començar l’apartat crític d’aquest blog , en el que pertany a l’any 2014 , fent referència a l’exposició, que de bones a primeres hem de qualificar com magnífica , que inaugurada a finals d’any senyoreja a Can Palauet tot presentant la sorprenent mirada artística de Josefa Tolrà , aquest “personatge” de difícil qualificació que des de la seva masia de Cabrils va sorprendre a l’art més emergent dels cinquanta amb la peculiaritat de la seva obra.

La mostra ha estat comissariada per Pilar Bonet. Amb Pilar Bonet no aniria ni a prendre cafè ni fins a la cantonada. Personalment, per una vella i rastrera història en els inicis de TVM , allà el carrer dels Alamos, que recordem bé per la seva misèria tots aquells que ens va tocar viure-la de prop. Professionalment, per que la considero culpable de l'escissió absoluta que pateix l’art mataroní entre els que podríem anomenar “plàstics” i “contemporanis”, gestada en el poder omnímoda que assolí amb Carmina Benito , aprofitant la ràbia comú envers Rovira Brull, i que ha mantingut fins ara en l’ombra.

Però aquesta absoluta animadversió personal , que penso que no és inversa ja que per a ella ni existeixo ja que soc sols un mindundi aprofitat , no em fa oblidar-me del reconeixement professional a la seva tasca. Si algú em preguntés quina ha estat la millor exposició feta en els darrers trenta anys a Mataró, no dubtaria ni un segon en dir que ha estat “ADLAN i el circ Frediani”, una mostra que va ocupar ara fa justament setze anys els mateixos indrets de Can Palauet, amb un catàleg magistral ( anellat i amb tapa dura ) que és exemple paradigmàtic del que hauria de ser una part de la tasca pública envers l’art. Una exposició que va portar , amb d’altres , la seva firma.

Ara Pilar Bonet com a comissaria ( o curadora com es diu actualment) ens presenta el fer de Josefa Tolrà, aquesta inqualificable artista, -inclòs és difícil qualificar-la com a tal en el concepte genèric de l’art -, que des de la seva masia de Cabrils va seduir  als autors i intel·lectuals més emergents del moment que acudien a casa seva seduïts per la seva energia psíquica especial en la que barrejava els seus poders de mèdium i d’artista.

El cert és que fins que Bartomeu Marí no va recuperar la seva obra , per el MACBA primer i per el CARS a posteriori, el nom de Josefina Tolrá, era absolutament desconegut per a quasi tots. Un desconeixement ben evident en la proximitat on sols conec a un gran afeccionat i col·leccionista (A.V.) que per raons de la seva feina professional a Cabrils  disposava d’una gran i magnífica obra , regalada per la família i que ell a posteriori va donar sense condicions a l’Ajuntament de Cabrils i que segons embla va acabar en una subhasta.

Dons bé, ara tenim a l’abast de tots una mirada fresca i gens mediatitzada al voltant del fer artístic de Josefa Tolrá, la Pepeta de Cabrils. Estructurada en cinc capítols, a saber: Narrar el verb (poemes , proses, dites, receptes, jeroglífics ,rúbriques). Per el silenci (escenes bíbliques, figures de Jesús, apòstols, madones). Teixir els fils ( sedes, brodats, flors, espirals, figures , misteris). Tancar els ulls ( éssers de llum, mèdiums, fantasies astrals, palnetes, aeròlits) . Obrir els ulls ( paisatges, llegendes, històries, mites personatges), la mostra ens presenta la realitat del fer d’aquesta “especial” creadora.

Difícilment el comentari de l’exposició es pot estructurar en les bases habituals, dons la pròpia autora n’era llunyana. El seu fer sols es pot entendre com un fet aïllat de personalitat especial , aquí els psicòlegs i els para psicòlegs hi tenen molt a dir. Però si que paga la pena enfrontar-se a les seves expressions artístiques com els que son , elements purs gens mediatitzats , reflex perfecte de la seva personalitat anormal, -entenent com cal al normal com el que és d’habitud-,  en aquest concepte per ella expressada com a “fuerza fluídica” que ens parla d’una acció directe “ment – dibuix”, sense cap mena de filtre , el que la fa absolutament diferent  tant dels artistes surrealistes , com dels “naïfs” dels que en tenia figura propera en la vilassarenca Carme Rovira.

Una exposició , aquesta de Josefina Tolrà, que cal una deturada mirada. Cal deturar-se en les seves formes , en les peculiars estructures, i com no en els seus escrits. Unes formes evidentment artístiques , encara que siguin disperses vers els conceptes tradicionals de l’art amb el que s’aparella en aquesta expressió íntima i personal de les seves vivències.

Una magnífica exposició que cal visitar en repetides vegades per amarar-se del fer d’aquesta autora especial que de la mà de Cultura ens arriba ara en una exposició doctoral absolutament digne de qualsevol Museu important i que podria passar desapercebuda per la nul·la publicitat que de la mateixa s’està fent , de modus i manera que mentre si ha tingut ressò en els principals mitjans de comunicació capitalins , la incidència pública local ha estat del tot minsa quan no inexistent.

Sigui com sigui , vagi des d’aquí el nostre consell de detinguda visita. En ells descobriran una autora interior com poques hi ha en el nostre territori i en els seus moments.

Felicitats doncs als seus promotors i a la ciutat de Mataró que la pot gaudir.

PS.- Em costa d’entendre la nul·la difusió de l’exposició a nivell local. Ja em costa d’entendre que a un que per un cantó exerceix la crítica artística a dos mitjans locals i per l’altre és membre del consorci del Museu d’art Contemporani de Mataró, no li arribi ni cap comunicació ni cap invitació per les exposicions municipals, però com que està vedat a Cultura un ja ho té assumit. Però que els artistes locals no rebin tampoc cap mena de comunicació no tan sols em sembla lamentable , ans em sembla rastrer.

PS II.- Com segueix essent lamentable la poca cura que té Cultura envers les dades primàries dels actes artístics. En poc temps cada vegada que actuen la caguen. Podem recordar el desgavell de la data d’inauguració de la nova temporada de ca l’Arenas. Podem recordar la greu falta ortogràfica en la inauguració de l’Espai Torres García. Ara ens trobem que el programa de mà indica horari de dilluns a divendres , quan els dilluns està tancat. Així un grup d’afeccionats es va trobar fa ben poc amb les portes tancades després d’un desplaçament fet expressament. Trist i de poble.

PS III.- No sé quin ha estat el cost de l’exposició. A bon segur un cost elevat, però ben gastat. Però el lamentable està en la comparança. Un curador i quatre documentalistes per aquesta exposició, mentre que l’entorn de la mostra de Ca l’Arenas està feta amb un comissari que desconeix el tema i en la resta, res de res. La veritat és que potser ja n’hi ha prou del menysteniment municipal per  tot allò que fa olor a plàstica a la nostre ciutat.