TRES SOMRIURES PER A UN DIA GRIS, QUASI NEGRE

Avui ha estat un dia gris, en l’ambient i en el país. Un dia gris plom , tancat, d’aquells que de tant en tant deixa un petit plugim que ni mulla els carrers com si volés tan sols demostrar la seva existència. Un dia d’hivern però sense fred ambiental però sí amb aquell fred que comença a agafar-se pels peus i puja amunt, amunt , fins que et deixa glaçada l’ànima.

Un fred que estava previst que arribaria fins i tot a hora fixada , allà la sempre plaent hora del vermouth. Un fred front del qual no hi havia remei. Ni el caliu de la xemeneia, ni la calefacció més potent, ni tan sols l’aixopluc de les mantes o el nòrdic de plomes més naturals. Era un fred provinent de Nicaragua que a més portava l’element esquarterador que acabava amb el magnífic exercici integrador de molts anys , ans també semblava insuflar suficients dosis letals com per poder témer per la vida d’aquell tronc fort i dominant durant tant de temps i que d’un temps ençà anava perdent elements dia i a dia i ja la saba que el recorria no tenia el contingut que calia per revifar-lo.

Avui el PS-PSOE , em nego a afegir-hi la C de Catalunya, de la mà de l’ínclit Pere Navarro, - la història el jutjarà-, i amb el suport d’uns quants irresponsables , entre ells dos mataronins , Alícia Romero en el fer i Esteve Terradas en la ideologia , han votat en contra de la possibilitat de que els ciutadans puguin dir el que pensen , en el suprem exercici de la democràcia que és el fet de votar.

No entraré en anàlisi polítics ja que poc en sé de política i ni tan sols he militat mai en cap partit , però en aquest cas hi ha dos evidències que criden al cel. En primer lloc el fet d’exigir una consulta “ legal” i votar en contra de la possibilitat de trobar les eines que possibilitin aquesta legalitat. I per l’altre cantó, l’aberrant negativa a emprar la via “política” que significava l’abstenció amb el que es mantenia la cohesió dogmàtica del partit i no passava res ja que hom sap quina serà la resposta a l’ideari aprovat avui. Però no. Navarro, Balmon , Lucena i les seves males companyies han radicalitzat l’aposta per acabar amb qualsevol caliu catalanista ( i pensar que a mi , el mateix Pere Navarro em va dir en una conferència realitzada a Mataró, que l’actual PSC era el més catalanista de la història).

Però en la grisor del dia hi ha hagut tres vots, esdevinguts llums que han conformat unes potents clarianes que molts socialistes, però molts més que no pas es pensen Navarro i la seva patuleia , hem agraït com aigua de Maig.

Diguin el que diguin, la valentia de Geli, Elena i Ventura , cal ser reconeguda. Una postura coherent amb el pensar personal, el col·lectiu del país, i principalment , i que ningú ho oblidi, coherent amb el programa electoral del partit. 

Una postura d’anteposar la política al propi jo, que els honora i eleva. Una decisió molt més potent que no pas la renúncia d’Àngel Ros , que se sap segur amb el seu domini aclaparador a Lleida. 

Una postura que contrasta amb alguna marxa enrera ,  molt trista en especial la de la de Rocío Martínez Sempere , en aquest concepte funcionarial de la política que obliga a que la cadira sigui més important que qualsevol criteri personal per més fonamentat que estigui en el polític i l’ètic.

Però el que preocupa és el futur. Vist el vist i convençut de la postura jacobina irreductible de l’aparell del partit, el trencament és irremeiable. I lamentablement succeirà que els més espanyolistes gaudiran de les sigles del socialisme català ( hostes vingueren que de casa ens tragueren) , mentre que aquells fidels al socialisme i a Catalunya hauran / haurem d’aixoplugar-se sota unes sigles ben diferents.

Però hi ha un altre punt que em preocupa , i molt, com és el cas de les properes municipals. I si no deturem-nos a Mataró. Baron i el gruix del grup municipal ( amb l’absència de l’ovella negra i algun petit dubte que hi pugui haver-hi) estan per el dret a decidir. L’executiva local és oficialista i psoeista a més no poder. Qui marcarà la línia de les llistes , tenint en compte que queda clar la impossibilitat d’un equip conjunt. O el que és pitjor, la més que probable fractura del PSC comportarà baixes importants en el partit? ( Jo crec que sí).

Sigui com sigui avui ha estat un dia gris, quasi quasi negre, sols trencat per uns vots esdevinguts somriure de tres diputats que tenen molt clar que el punt màxim de la democràcia és votar , i més si del que es tracta és de discutir el futur d’un país, que no és cap altre que el nostre.