Avui s’acompleixen 25 anys de la
mort del gran i mític artista que fou i és , si seguim el criteri de que els artistes
no moren mai ja que perduren amb les seves obres , Salvador Dalí
M’ha sorprès molt , i de manera negativa , el poc ressò que la data ha provocat en els mitjans de comunicació, ves a saber si esperant els actes que per la tardor es celebraran a Figueres per celebrar el 40 aniversari del Museu.
Prefereixo pensar això que no pas
sigui la poca idoneïtat política de recordar a l’artista amb bones connexions
amb la dictadura i amb l’estat espanyol a qui va fer beneficiari de la seva
herència en comptes de a la generalitat de Catalunya , el que ha fet que malgrat
la potència i qualitat del Museu Dalí , moltes de les grans obres dalinianes es
troben en el Reina Sofía.
Encara que Dalí no és pas un dels
meus artistes de capçalera , he estat subjugat com tants per la seva prodigiosa
capacitat creativa, tant en la formalitat de les seves primeres èpoques com en
la disbauxa , sempre controlada per cert, del seu interior surreal capaç de
trametre tota mena d’imputs diferents a l’espectador. Això per no dir de la
seva capacitat científica i l’habilitat per traslladar-la al concepte creatiu.
Però encara m’ha admirat més la
capacitat de contactar amb el públic en general, en especial amb aquell que
podríem considerar més elemental, que incapaç d’enfrontar-se a qualsevol obra
no figurativa , es submergeix del tot a la recerca d’explicacions als missatges
de tota mena que l’autor expressa en el seu deliri creatiu.
Una comunicació que a més és absolutament universal com queda palès en indrets tan diferents com son els EEUU , París( batent records al Pompidou), Madrid ( fent que per primera vegada a la història el Reina Sofía superi al Prado amb nombre de visitants ), a Catalunya (amb el Museu de Figueres com el més visitat de Catalunya) o a la mateixa Barcelona on els que ja tenim uns quants anys recordem les cues i les excursions provinents de tot el país per visitar l’exposició antològica que es celebrà en el palau de Pedralbes (1983) amb un catàleg gegantí doble que és una absoluta meravella.
Per això avui era necessari parlar de dalí en aquest blog i com que hi ha tanta gent que en sap molt més he cregut que el millor era portar-vos al magnífic article del bon amic Arnau Puig , el gran mestre de mestres , que porta per títol : “Dalí, les pastanagues i l’IVAcom acció social”. Un article en que a més d’un lúcid anàlisi de Dalí i el que ha significat en l’art, relaciona el seu art amb avui mateix. Un article que us recomano intensament i amb tot plaer.
(Les fotografies,- excepte el retrat -, son pròpies i corresponen a l'entorn de l'univers dalinià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada