dijous, de març 08, 2018

CARTELL DE SANTES 2018. JORDI PRAT PONS







Amb més anticipació que no pas en anys anteriors, per raons logístiques de merchandaising, s’ha presentat ja el cartell de Santes d’enguany, que seguint aquesta mena d’equilibri fàctic no escrit entre  el que podríem dir línies plàstica i contemporània, correspon aquest any a la línia plàstica i porta la signatura de Jordi Prat Pons.


Quan vaig saber qui era l’artista a qui s’havia efectuat l’encàrrec vaig dir que agradaria segur  ja que Jordi Prat és en la seva línia pictòrica amant del color i d’una figuració moderna, amb un cert regust en ocasions al vintage que podria connectar amb els més diversos estaments de la societat mataronina.

Ara , recentment presentat, em reafirmo en el meu pronòstic encara que de primer moment no hagi estat tan aclaparador com un podia de bell antuvi pensar, però estic convençut que mica en mica anirà quallant la imatge d’aquest Robafaves fins  a ser majoritàriament acceptada. Però no es d’acceptació o no del que cal parlar en un blog  com aquest i sí fer-ne crítica puntual. Recordant que crítica és el conjunt d’opinions o judicis que responen a una análisi y que poden resultar positius o negatius.

D’entrada he de dir tot mullant-me, que a fi de comptes ha de ser la funció d’un crític, que el cartell m’agrada per fora però em decep profundament per dintre. I m’explicaré:
M’agrada per fora per que és un veritable cartell d’artista , és a dir una obra personal i que respon de manera exacte al posicionament creatiu de l’autor que  a més  a més en el cas que ens ocupa és inconfusible. Hom que conegui mínimament l’art mataroní sabrà a primera vista que és una obra de Jordi Prat. M’agrada per la bona distribució dels espais i la perfecta integració de la tipografia en el conjunt de l’obra, solucionant de manera excel·lent un dels habituals problemes dels artistes amb uns elements als que no estan gens habituats. Una tipografia realitzada en el mateix estil i esquema de l’obra el que li dona frescor i dinamisme. 
M’agrada per que no s’ha tallat en l’ús del groc, un dels seus colors habituals, acceptant que pugui ser criticat per el posicionament especial que avui per avui té aquest color. Però com deia el propi autor, esperem i desitgem que en època de Santes aquest color hagi perdut tota mena de referència política. 
M’agrada i molt l’ampliació de la seva feina , presentant treballs per a la samarreta i merchandaising en general.




Em decep per dintre per que Jordi Prat Pons que és un autor molt valent com ho ha demostrat mil vegades en la seva carrera , començant per professionalitzar-se de ben jove, sortint a cercar mercats arreu del mon , anant a viure als EEUU, llençant-se a evolucionar permanent la seva línia plàstica passant del col·lage amb molta pintura i pocs elements afegits a la cara inversa del mateix en la que la pintura és quasi tangencial i les obres estan construïdes amb materials de tota mena, especialment teles diverses i papers de tota mena.

Però ara, en comptes de jugar-se-la  cercant la innovació en el cartell ha tirat per el més fàcil, sabent perfectament que lamentablement a Mataró la iconografia de la festa ven molt i agrada molt més que qualsevol altre mirada que cerqui més enllà de l’aparença ( recordem el cas de l’obra de Mònica Vilert que de primeres no agradava gens, però quan algú va dir que allò era el vol del vestit de la geganta , tot va canviar. L’existència del referent  va ser el plus de proximitat que encarrilava l’obra cap l’imaginari popular)

Jordi Prat Pons , de la mateixa manera que van fer els seus antecessors pintors Albert Alís i Laia Arnau,  ha anat a buscar la diana popular i allà ha trobat a Robafaves  i així l’èxit estava quasi assegurat. Un Robafaves això sí sense cara amb la intenció de que sigui la cara de tots i cadascun de nosaltres ( l’autor dixit) i crec que és un error. La força de Robafaves està en la seva presència  emmarcada precisament amb un rostre dur i sensible a l’hora, generador de confiança de grans i petits. La reserva tècnica efectuada crea un espai buit just al mig de l’obra el que desconnecta en part les tensions de l’obra i esvaeix bona part de la força de la mateixa.




Però és clar , es tracta d’un cartell atípic. Com un dia em deia un reconegut catedràtic , el cartell de Santes és l’anti cartell ja que un cartell anuncia una cosa desconeguda a qui no la coneix i en canvi el cartell de Santes anuncia una cosa coneguda per, a qui coneix perfectament l’event. La imatge de Prat Pons té lectura fàcil i directe  per a qualsevol mataroní però en canvi esdevé incomprensible del tot a qualsevol que no conegui la festa.

Potser per això agrairíem que d’una i per a totes  els artistes s’oblidin de l’anècdota i captessin la idea conjunta de festa i de ciutat que és el que en realitat hauria d’anunciar el cartell. Despullar la idea , un fet que sols han aconseguit uns pocs en tota la llista d’autors i que fa que al meu gust els cartells de Jordi Cuyàs i el d’Antoni LLeonart siguin a distància el millors de tots. Una manera de generar el cartell en el concepte aplicat amb llenguatge plàstic que era el que un esperava de Jordi Prat Pons i que no ha estat així. Un altre any serà.

Nota al marge. No deixa de ser curiós que cap dels pintors escollits en els deu últims anys  (Mònica Vilert, Joan Hortós, Agàpit Borrás, Pol Codina, Albert Alís, Laia Arnau i Jordi Prat Pons  ) , escollits cal suposar per la seva reconeguda vàlua , no hagin exposat mai en les sales municipals de Can Palauet , Can Serra o Ca l’Arenas,  cal suposar per que es cregui quemalgrat la seva vàlua no tenen encara prou nivell per a fer-ho. En canvi els signants de cartell que no son plàstics ( Dani Montlleó, Regina Puig i Raül Roncero) si ho han fet.  Potser que reflexionin una mica els responsables de les temporades expositives municipals.

Fotografies extretes de Capgròs i tot Mataró