O de la passió creativa al més intensos dels freds
raonaments de l’ofici. Avui, en un diumenge canviant, passant del sols a les ombres
nuvolades , he fet passejada per les obres de Barceló i Pere Casanovas.
La dona , enderiada de l’art , és el que dóna més de trenta
anys de convivència, em va renyar per haver anat a visitar sense ella la mostra
de Barceló als espais de la Fundació Palau. Avui ha tocat repetir plaent visita
per endinsar-nos en les passions d’aquest gran autor que és Barceló.I ens hem
retrobat amb aquest monstre de la comunicació artística.
Un Barceló, que no molta gent ho sap, va tenir penjada obra
seva a la galeria Tertre de Mataró,
formant part d’una col·lectiva amb Broto, Grau, Bennassar, Comabella i Monreal.
Col·lectiva que es va inaugurar sense ell ja que llavors va firmar el seu primer
contracte amb un marxant que el va fer retirar de l’exposició.
En arribar a casa ha tocat buscar el catàleg del “Barceló, Barcelona”
, la primera mirada que vàrem compartir ara fa trenta anys quan es començava a
construir el CCCB. Recordo la visita a l’expo amb la meva mare com a companyia,
una altre enderiada de l’art per matrimoni. Llavors era un Barceló del tot
primitiu, ara és un Barceló sublim, amb la poètica a la mà , en el cor i en el
raonament.
Ara ens trobem davant un Barceló intuïtiu, amb mà de mestre,
que genera dibuixos quasi a mà alçada, que s’acosta a les aiguades , donant-les
moviment , i que quan s’acosta al gravat ho fa amb mà de mestre. I és que la mostra
de Barceló a la Fundació Palau , és això, un mestratge continuat. Un tocar de
tecles, sempre amb el so afinat per anar confegint un mostroari de subtileses i
capacitats creatives que ens fa boca badar-nos amb els peixos aquarel·lats, amb
els gravats, amb les visions cromàtiques
de l’anecdotari del quotidià de Mali, o amb els seus autoretrats o els
retrats dels seus amics.
Tot per conformar una exposició passional que ens acosta més
que mai a l’interior del gran artista que és Barceló, en una expo que ningú hauria
d’oblidar. Una mostra de l’íntim, del personal, del que podria considerar-se anècdota
quan no ho és. D’uns gravats excepcionals, passant per uns dibuixos gens divertimentos fets com si fos
de qualsevol manera, i amb una mirada pel retrovisor vers a Mali o la Divina Comèdia.
I amb uns retrats dels seus amics i d’ell mateix dels que podria aprendre i
molt per ex.Lita Cabellut.
Una exposició de petit format però que engrandeix la figura de
l’artista. Una exposició de la que un en surt resplandent , eufòric diria jo de
la qualitat del presentat i del gran
plaer interior que significa la seva contemplació.
I de Caldetes a Llavaneres, del racionalisme modern de la
Fundació Palau al noucentisme il·lustrat de Can Caralt. I des de la passió
íntima i desfermada de Barceló al
racionalisme fred de la perfecció de l’ofici de Pere Casanovas.
Pere Casanovas té ànima d’escultor i raó de volum però les
seves mans han obeït tantes vegades les passes d’altres que quan vol ser ell
mateix acaba apareixent l’alter ego i desfà l’encanteri.
L’exposició Ritmes Infinits de Pere Casanovas a Can Caralt
és una exposició essencialment d’homenatge a l’escultura i de segona lectura d’homenatge
a l’ofici. Fer un repàs a cadascuna de
les obres presentades és fer un repàs a la perfecció tècnica , on no apareix ni
una soldadura , ni un element fora de formes. En comptes d’obres de volums i
equilibris impossibles, és la demostració de la perfecció sense màcula del
traspàs de la bidimensionalitat al volum. És una constant lliçó de saviesa dels
materials i del fer de l’ofici.
Però l’art és anar més enllà de l’ofici i Pere Casanovas ha
mamat tant art dels grans mestres que li es, com succeiria a qualsevol, impossible
el desempallegar-se d’aquests elements creatius per a ser ell mateix. I és clar
, llavors ens trobem davant obres a l’estil d’Oteiza, Serra, Palazuelo, etc...
i en la comparança implícita que qualsevol afeccionat s’ha d fer mentalment, en surt
perdedor. El que és sens dubte una llàstima.
Potser per això ens agrada deturar-nos en les peces més
personals, en aquelles en que és difícil
relacionar amb algú, amb les seves obres mòbils, amb els treballs més
plans, de línies cap l’infinit, però no semblen pas ser les seves
preferides ja que en el catàleg apunta
vers el mimetisme més que no pas cap a la personalització.
Certament però estem amb Llena que en la presentació ens parla
de que poetitzar és decorar la realitat. No és aquesta la intenció de l’autor, ans el contrari.
La intenció de Casanovas és segmentar l’espai. Estructurar racionalitats fora
de la paramètrica de l’habitual i conrear en certa manera espais impossibles.
Una raó de força i abastament suficient com per aconsellar
passejar-se per la seva mostra per més
paral·lelismes que la mateixa comporti. Però la seva lliçó d’espais volumètrics
és tant important que es fa perdonar la implícita lliçó dels mestres amb els
que ha treballat durant tant de temps.
Barceló i Casanoves. El seny i la rauxa. La passió i l’ofici.
Dues maneres de fer art enteses de manera inversa. La cara i la creu. Sigui com
sigui dues exposicions que cal visitar de totes totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada