PELLS D’AIGUA. TONI MARTÍ.

 

En el Sant Lluc de fa 10 anys, escrivíem sobre l’obra que presentava Toni Martí i dèiem això:” Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.”. Avui, justament després de visitar la seva exposició “Pells d’Aigua” que realitza al museu de Llavaneres, em sembla que seguim en el mateix camí /o tarannà.

Toni Martí és un arquitecte mataroní, que fa quasi vint anys va voler mostrar els seus neguits creatius mitjançant l’art, ja que era impossible fer-ho des de la seva trajectòria professional. Així va començar a desgranar la seva capacitat sensible en diverses presències o exposicions, en les que mostrava la seva gran capacitat  conceptual creativa capaç de ser demostrada mitjançant un art que intentava ser el més pur possible , sense entrar en disquisicions tècniques i creatives.

En el 2013 exposava a Can Xammar i acabàvem la nostra crítica amb les paraules de Rafael Pérez Madero que dedicà a Zóbel en una exposició i que creiem adients en el moment: “Troba l’embrió de la seva obra en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu”  del paisatge vist, del tornat a veure, recorregut, somiat...”.

Avui, onze anys més tard, Toni Martí arriba al museu de Llavaneres i en comptes de presentar l’exposició que l’hauria de consagrar, ens presenta el seu mar de dubtes oferint-nos tres mini-exposicions en la que sembla preguntar-nos als espectadors, el camí a seguir.

Certament Toni Martí segueix amb la seva elegància natural, la seva habilitat tècnica, amb el seu bon fer , però amb un mar de dubtes que no li permeten esbrinar el seu camí definitiu. Un fet res estrany si tenim en compte que no porta ni una vintena d’anys com autor, però que sorprèn davant la seva rapidesa en aconseguir assolir un nom respectable en l’àmbit local i comarcal.

Avui ,en aquesta exposició, ens presenta tres cares complementàriament contradictòries com si esperes que fos el públic el que solucionés els seus dubtes. Per un costat ens presenta un seguit d’obres interessants en el continuat de peces amb grisos que ja havia presentat abans. Son peces que generen paisatges, interiors i exteriors, a través de la taca i del joc de cromatismes apaivagats que els conformen. Obres que obliguen a una segona lectura i que generen tracció des de la seva teòrica foscor.

Més enllà però ens trobem davant unes peces , en teoria mes simples, realitzades amb estratificacions verticals cromàtiques, en les que juga a marcar la pintura en una petita creació sedimentaria en la gestació d’una pell pictòrica.

Aposta que dona pas al que per a mi és la realitat creativa actual de Toni Martí, que son aquestes peces texturalment treballades, de cromatismes controlats en unes seqüències que podríem considerar vivencials, en la recerca d’expressar el pas del temps en la textura del que ens envolta, el que ens deixa marques , a voltes subtils , a voltes ben clares, que ensenyen el nostre passat/ present remetent-nos , com diu el propi autor, a la natura.

Una exposició que sembla marcar un camí de futur, però que cal definir de manera més taxativa. En el convenciment de l’autor , hi trobarà la força per seguir el seu caminar creatiu positiu, desempallegant-se dels dubtes creatius que queden present en aquesta exposició massa dispersa, però amb la porta oberta de l’obra que encapçala aquest escrit que marca una fita alta de qualitat, en la que cal seguir.

 

Pells d’aigua. Toni Martí.

Can Caralt. Museu de Llavaneres

Del  7 al 30 de març de 2025