NICOLÁS DEL RIO

M’acaba d’arribar la noticia de la mort d’en Nicolás del Rio , per a mi i per a tota la gent de l’art , en “Nico” , propietari i fundador de la galeria Tertre , i personatge clau per poder explicar el desenvolupament a la nostra ciutat de l’art contemporani , en el sentit estricte de la paraula que és ben diferent al concepte amb que s’empra actualment.

En Nico va exercir un activisme cultural plé . Embrancat en el camp de la poesia, de la literatura i de l’art va mantenir una política cultural d’esquerres en tots els àmbits en que actuà , culminant el seu paper amb la creació i direcció de la galeria Tertre , que es trobava al capdavall del carrer dels Alamos que es va convertir en catalitzador de tot el desvetllament bellugós, per usar una expressió ben mataronina , de l’art a la nostra ciutat.

Tertre va ser una absoluta revolució en tots els sentits en el camp de l’art. Des de la seva primera exposició amb obra del gran informalista Paco Valbuena que va ser com un petit terrabastall en l’ambient artístic local , per la seva galeria varen anar desfilant tota l’èlit de creadors del país , des dels consagrats fins aquelles figures emergents que van trobar a Tertre i amb en Nico, l’home sensible que va apostar per la seva carrera.

Uns noms que sempre varen estar acompanyats per els creadors locals de primera línia , per un llavors Alcoy , Rovira Brull i Opisso , als que va afegir els creadors més prometedors de la ciutat als que va donar l’oportunitat de professionalitzar-se com varen ser els casos de Pepe Novellas, Ricard Jordà o David Salvadó.

Així va confegir unes temporades artístiques espectaculars per la qualitat que la van convertir en una de les galeries més ben valorades del país i li va donar oportunitat , a començaments dels anys 80 a ser seleccionat per prendre part a ARCO , que com tots sabem és la fira d’art més important de l’estat.

Però la figura de Tertre va ser més encara ja que va efectuar de catalitzador del comerç de l’art de la ciutat , i una mica en la seva estela apareixen altres galeries com Fuset , L’Abast... que varen convertir a la ciutat en un focus expositiu de primera línia ja que en aquesta mena d’efecte crida varen potenciar també la qualitat de les seves activitats , tant el Museu com la Caixa Laietana.

A més , Nico aconseguí fer entendre a la gent la vàlua que significava disposar d’obres d’art a casa seva. Va saber fer entendre a una burgesia acomodatícia, temorosa i tradicional, que calia anar més enllà del paisatgisme d’Olot i apostar per un art nou .

Fa anys que Nico va tancar Tertre. Fa anys que la seva vida ha anat en davallada permanent per raons de salut. Malgrat això fa uns pocs anys que la Gent del Llimoner li va dedicar un homenatge celebrat a Can Palauet en el que encara va tenir forces per sentir-se de nou entre els seus i rebre aquella calidesa del món de l’art al que ell tant va donar.

Avui ens ha deixat però sigui qui sigui aquell que un dia escrigui la petita història de l’art local , no podrà obviar dedicar-li un capítol personalitzat.
Amb els seus pros i contres , és a dir com tothom , el seu paper és cabdal en l’evolució de la cultura artística en la ciutat i és impossible entendre la realitat d’avui en dia sense fer parada pel paper de Tertre.

Estiguis on estiguis , sort company , i gràcies per tot el que vas fer per l’art i la cultura de Mataró.

( a la foto , Nico al centre amb Pepe Novellas i Manuel Patricio , en una inauguració a la seva galeria)

SETMANA GRAN

Així com aquell que no vol ja fa dos anys que l’Antoni Perna s’endugué el Premi de la Biennal Torres García – Ciutat de Mataró en la seva segona edició. Si han passat dos anys vol dir que ja es hora d’una nova edició, la tercera , ja del tot afermada en l’àmbit dels importants concursos de pintura del nostre país.

Serà aquest dijous , - desitgem que amb la ressaca a sobre després de la festa per celebra el triomf del Barça - , a les set de la tarda i a la sala d’actes de la Caixa Laietana, on es desvetllarà quin és l’artista dels 239 participants que ha estat escollit pel jurat format per Arnau Puig , Paco Rodon, Daniel Giralt-Miracle, Pilar Vélez i Julio Vaquero com a guanyador d’aquesta edició, per donar pas a la inauguració de la mostra amb les 40 obres finalistes.

La Biennal Torres García és sens dubte la festa gran de l’art mataroní i un magnífic mitjà per saber l’estat de la qüestió , a nivell general , i l’estat particular de cada artista amb aquesta prova de foc que sempre significa enfrontar-se a l’opinió d’un jurat tan valuós. Tot per conformar una mostra variada , eclèctica , amb tota diversitat d’estils, conceptes i tendències que sempre és important de visitar.

Per això aquest dijous la convidada és general i estic convençut que de nou les instal·lacions de la Caixa Laietana quedaran petites per la presència de tots aquells que creiem que la Torres Garcia és un dels actes culturals més importants de l’any a la nostra ciutat.

Una mostra que quedarà envoltada per tres altres inauguracions que donen pes al conjunt de l’activitat artística local. Totes elles presenten el suficient interès com per copsar l’atenció dels afeccionats.

Per un costat a l’Àmbit Zero de l’Ateneu , el dimecres s’inaugura la mostra de joves seleccionats en la darrera edició del Sant Lluc. Pol Codina , Beth Fornas , Àlex López , Núria Hurtado i Alexandre Valls tindran ocasió de mostrar-nos el seu bon fer amb un petit tastet de la seva obra que ens permetrà disposar de més elements de judici per poder esbrinar el seu futur. Una mostra sempre interessant i a la que cal prestar acurada atenció.
( La mostra avança la seva inauguració a les 7 de la tarda per causes esportives evidents).

Una atenció que s’ha de multiplicar el divendres a la sala del Col·legi d’Arquitectes Tècnics ,,,,,, ( també a les 7 de la tarda) ja que inaugura exposició l’Alberto Romero Gil , a bon segur l’artista figuratiu amb més futur dels que tenim a la ciutat.

Parlem d’una atenció més accentuada ja que aquesta és la seva primera exposició individual a la nostra ( la seva ) ciutat , cosa que és del tot incomprensible i denota la manca de capacitat de propostes per part dels que gestionen les temporades artístiques a casa nostra ( IMAC i Caixa Laietana ) a un artista que arrossega ja un currículum important i amb una evident vàlua en el seu treball.

Desconec a hores d’ara per on anirà l’exposat , però sigui com sigui , estic convençut que aquesta serà una d’aquelles exposicions de les que n’haurem de parlar , i molt , ja que no tinc el més mínim dubte de que serà una de les exposicions de la temporada.

Finalment a l’Espai Capgròs , el mateix divendres ( a dos quarts de vuit ) Marisa Blasco ens presentarà els seus avenços en aquesta aferrissada lluita per sortir airosa dels reptes que per un costat li llença la pintura i per l’altra és llença a si mateixa.
Una exposició que pot ser d’aquelles que serveix per dignificar l’art afeccionat que cada vegada es mou en un llistó més alt i molt llunyà al simplisme d’altres èpoques.

REFLEXIONS AL VOLTANT DE L’ACTUALITAT POLÍTICA

El garbuix polític general dona per a moltes reflexions a aquells que ens agrada seguir els esdeveniments de cada dia. Unes reflexions que van des de la realitat local a l’europea , passant per les realitats nacional i estatal . Avui amb quedo amb els dos extrems del filat:

Europees.-

Penso votar i ho faré als socialistes que segueixo pensant és la millor opció, I ho faré malgrat que no m’agrada gens ni mica la seva campanya electoral fonamentada en el factor “ negatiu” sense explicar ni un borrall del fet positiu que significa el seu programa. Em recorda massa a aquella dreta dels començaments de la democràcia que titllava de dimonis als socialistes i amenaçava en que amb la seva arribada al poder quasi s’acabaria la propietat privada. Una publicitat d’aquest tipus crec que titlla de “tontos” als electors als que no veu capaços de discernir entre el bé i el mal.

Però també em preocupa l’enorme distanciament que significa el fet “ política europea” per a nosaltres i el desconeixement quasi absolut del que es cou en aquell parlament.

Ara , quan s’acosta l’hora de la veritat i hom es tem el pitjor , - penso que no s’assolirà ni una participació d’una tercera part -, tots els polítics es queixen d’aquest desconeixement , però una vegada acabades les eleccions i aconseguits els escons corresponents , de nou el silenci informatiu planarà sobre els ciutadans i fins d’aquí quatre anys.

O és que algú ha tingut noticies de les reflexions que tots els partits polítics havien promès fer per esbrinar les causes del gran nivell d’abstenció en les darrers eleccions ?.

MATARÓ.
Em sorprèn Baron i el PSC local amb l’estranya campanya : “Fes la teva proposta a l’alcalde Baron per als propers dos anys” , que no acabo d’entendre per cap cantó.

Si no vaig errat , un va votar Baron en base a un programa electoral que explicitava quin seria els seu caminar en el mandat i quines eren les seves intencions , projectes i especialment, prioritats. Amb aquest programa Baron va guanyar i per tant es va comprometre , perdó va adquirir el compromís, amb la ciutadania , de dedicar els seus esforços a dur-lo a terme.

Certament les condicions econòmiques han canviat , - i molt -, i bona part dels desitjos son ara d’impossible realització , però ha de ser tasca de Govern , i únicament d’ell , el prioritzar en base als seus coneixements reals de la situació social i econòmica quins son els camins als que cal dedicar tots els esforços i quins son els projectes que obligatòriament han de quedar aparcats.

La proposta del PSC em sembla un desistiment de funcions alhora que empra demagògicament el concepte de participació ja que pregunta a aquells que no tenim coneixement suficient de la realitat , tot sabent que la resposta estarà més en el desig particular que no pas en l’obligat concepte de ciutat.

Altra cosa seria que el Govern fes el que ha de fer i marqués com objectius prioritaris un seguit de realitzacions necessàries per a la ciutat i demanés opinió als ciutadans sobre quin creia que hauria de ser l’ordre d’execució.
Però és clar que aquesta focalització d’objectius sols pot partir de les diferents regidories , i han de ser aquests, els regidors, coneixedors de pros i contres , qui comencin per establir aquest ordre de prioritats.

Però tots sabem que bona part del consistori és de tan baix nivell que potser sí que tota la meva reflexió és errònia i l’aposta del PSC per la col·laboració ciutadana en forma de consulta és la més adient.
Segur que les seves propostes seran molt millors que no pas les que ens podrien oferir molts regidors inclòs en el dia que tenen més inspirat. Això si és que en tenen algun.

ECONOMIA I CULTURA

“ Tot Europa sap de la importància de bolcar un esforç addicional per estimular les indústries culturals com instrument per contribuir a recuperar el creixement de l’economia i consolidar antics i nous models de creixement i benestar” . Son frases pronunciades en l’acte inaugural del I Congrés Internacional d’Economia i Cultura que aquests dies s’està celebrant a Barcelona en el que no sé si hi haurà ( ho dubto )algun representant de la ciutat ja sigui com IMPEM o com IMAC.

Llegim que tant el Rei , la Ministra de Cultura , el President de la Generalitat , l’Alcalde de Barcelona i el President de la Cambra de Comerç, és a dir tot l’staff presidencial, varen coincidir en “la necessitat de situar la cultura com un dels eixos fonamentals de la nova economia ja que a més del seu impacte econòmic directe , contribueix a fer les ciutat més atractives per al talent i aporta valor a la resta dels sectors productius”.
En el concepte general de que la cultura s’ha de situar en el centre del debat econòmic, la ministra González-Sinde va puntualitzar: “La cultura ens fa més lliures i ens capacita per emprendre més encara” , afegint “Si avui som el que som, i demà serem el que vulguem ser ,és gràcies a la Cultura”.
Uns conceptes tots ells extrets de la premsa d’avui mateix i que haurien de merèixer la més ample de les reflexions en la nostra ciutat i especialment en el Govern Municipal.

En la campanya electoral surava coma bon atractiu el lligam entre alcaldia, IMPEM i llavors el PMC , per establir “ les corresponents sinergies en la transversalitat" , segons el llenguatge polític de moda de fa dos anys. Un concepte que el PSC matenia com a clau per explicar que poc li importava haver cedir cultura a ERC ja que en el criteri a seguir ells seguirien tenint la paella pel mànec , frases que amb el temps s’han convertit en un bon acudit sense cap mena de gràcia.

Hora és dons de retornar al diàleg , aquell que s’inicià amb tan bon peu en una reunió del Monumental i que la inòpia del PSC va convertir en inútil. Una reunió en la que Baron va establir totes unes premises que s’han incomplert en quasi la seva totalitat i que ara tindrien de tornar a sortir a la palestra però per fer-les realitat.

De totes elles sols vull deturar-me en algunes essencialment entroncades en aquest diàleg economia i cultura:
“Impulsar la creació d’una empresa de gestió cultural que ajudi als artistes que comencen a connectar-se i introduir-se en els circuits comercials de l’art”.

“... La cultura com a forma de promoció de la ciutat. I faig la proposta de crear la marca: Mataró Cultura. La cultura com a forma de promoció de la ciutat i per això implicarem activament l’IMPEM” .

“I dues propostes que em comprometo a liderar :
a) La creació d’una gran ruta de la romanització a Catalunya: La Via Augusta , de Tarragona a Empúries.
b) El barroc del Maresme amb els dos millors conjunts barrocs de la comarca: el retaule d’Arenys i la capella dels Dolors de Santa Maria".

Ja sé que no eren promeses i sí tan sols compromisos però, i si encara que sigui per casualitat en comencem a complir algun?.

Economia i Cultura , un tema per tractar a fons i en el que cal urgentment començar a fer alguna cosa. I per començar bo seria parlar-ho seriosament i entre tots els agents implicats.
S’atreveix l’Ajuntament ?. Tristament penso que no.

CARTELL ALTERNATIU

L’amic Cugat Comas puntualitza el meu comentari al voltant de la iniciativa que du a terme el Tot Mataró per escollir un cartell alternatiu per la Festa de Les Santes , amb unes opinions correctes , atentes i respectables.

Certament existeix una bona llista de cartells alternatius, però que hem de recordar han aparegut quasi sempre tan sols quan el cartell oficial no ha estat del gust del “respectable” . Uns cartells amb més o menys èxit, que han arribat a casos tan extrems i per a mi de poca elegància, com en el cas d’un regidor ( Toni Segarra) amb la samarreta alternativa en el balcó de l’Auntament el dia de la crida , fet que succeí si no vaig errat, en el cas de la polèmica de la bandera espanyola en el bon cartell de Santi Estrany.

L’aparició ara d’aquesta iniciativa del Tot , justament després de la presentació del cartell oficial de Mònica Vilert , ens porta amb facilitat a fer-ne aquesta lectura de crítica i del no agrat, tal i com la he fet jo , i per tant a confondre al personal.

Però vistes les explicacions potser tot rau en la inoportunitat del moment de llençar la proposta. La mateixa , realitzada abans de qualsevol presentació inclosa la descoberta de l’artista protagonista, a bon segur hauria pogut evitar qualsevol mena de malentès.

Un avançament que caldria plantejar-se si és que es vol continuar en la proposta en els propers anys, circumstància que jo no desitjo de cap manera ja que en el meu pensament, defensat de sempre , el modus i manera actuals ( amb més claredat en la confecció del “jurat” i en la manera de l’elecció ) són els millors i els que defenso amb tota força.

MARTÍ ANSON I LA FÀBRICA DE FARINA

En Martí Anson està aquests dies de plena actualitat. Per un costat la presentació del cartell de Santes retrotrau immediatament als dels anys anteriors , en especial el de l’últim , amb el que la comparança és inevitable. La presentació de l’obra de Mònica Vilert ens ha portat de nou la discussió al voltant de la samarreta groga-i-negra al primer nivell.

Per l’altra la seva exposició a Can Palauet ( Martí i la fàbrica de farina ) de la documentació generada pel seu projecte per a la Biennal de Santa Fe , en la que va presentar el trasllat de la nau de Can Fàbregas a aquesta població dels Estats Units. Una exposició que ha portat com afegitó el que les seves “auques” històriques de Mataró i Santa fe hagin ocupat l’espai central de “Culturas” , el suplement cultural del dimecres a La Vanguardia ( es nota el poder de Toni Tàpies , el seu galerista).

Anson deia en la inauguració que “era el pallasso que fa la broma” i potser és així. El que passa és que massa vegades la gent associa pallasso amb ingenuïtat, o amb el “tonto” , quan en realitat acostuma a tractar-se del més llest del grup , com en aquest cas es demostra ja que a partir d’una peculiar i molt personal revisió d’un fet ciutadà , ha aconseguit viatjar a EEUU , fer l’exposició aquí, negociar amb la documentació, rebre subvencions ( inversions en diu ell) , viure en una paraula del que al meu entendre és una absoluta banalitat.

L’exposició actual implica una obligada doble lectura la que es veu i el que es veu. Entenc , i així ho vaig dir en el seu moment , com una “boutade” l’acció en si mateixa. Penso que l’art sempre ha de provocar emocions i reflexions i que per aconseguir-ho cal poder establir un nexe d’unió , per petit que sigui , entre creador i espectador. Un nexe que jo no veig en cap moment en l’acció nord-americana.

Cap dubte que la tantes vegades repetida experiència de situar qualsevol objecte en un espai aliè al propi i habitual , provoca una confusió en el receptor fins que resitua a l’objecte en el nou entorn i li dona un nou concepte. Però per ser efectiva la proposta cal provocar la dispersió amb l’ús d’un genèric identificable.

La construcció de la nova Can Fàbregas americana no deixava en mans dels espectadors el sentit original de la mateixa i per tant l’efecte a provocar podria ser ben divers , fins i tot absolutament contradictori , però en cap de les maneres es podia fer una lectura reflexiva de l’intent de provocació de l’artista que convertia així la seva acció en un fet anecdòtic quan no banal.

L’altra lectura és la que ara es pot fer amb la documentació i en la que sí es disposa dels elements de judici per entendre l’aposta de l’artista i penso que en aquest moment encara es marca més la banalitat de tot.

L’actuació al voltant de Can Fàbregas , tan per el que pertoca a l’Ajuntament com a la Plataforma , ambdues en els límits , quan no s’ha superat , de la bacinada més absoluta dona per una actuació molt més crítica , sarcàstica , fins poder arribar a un to quasi cruel , però Anson es queda en la mossegadeta , que diria l’ ínclit Monegal.

Ens queda dons el detall del foc d’encenalls que Anson ha creat quan en realitat Can Fàbregas mereixeria l’honor d’una Falla valenciana de les més típiques en la que el foc purificador arrambés amb tot. Una gran Falla a la Pça de l’Ajuntament sí que hauria estat una acció de pes i de mala llet.

Però Anson , i ho lamentem ja que l’ocasió s’ho mereixia , s’ha quedat tan sols amb “ la mona” , però de Ca l’Uñó of course....

PS.- Una lectura externa de la mostra està en l’ús de diners públics per etzibar contra accions públiques. Un dilema que mereix un ampla comentari que haurem de fer qualsevol dia d’aquests.

(Les fotografies han estat extretes dels weebs santafe.com i arrlies.org)

SUBIRACHS

Seguint el bon camí expositiu que d’un temps ençà està duent a terme el Museu Arxiu de Llavaneres de manera que sembla que estigui disposat a ocupar el lloc de privilegi que de la mà de Paco Rodon havia assolit el Museu Monjo , presenta fins el proper dia 31 de Maig un bon seguit de treballs del reconegut escultor y pintor Subirachs.
Una mostra que aplega 5 escultures que serveixen per resseguir la seva carrera ja que van de 1955 al 2007, que venen acompanyades d’una vintena d’acrílics sobre tela i amb l’afegitó d’un petit recull d’obra gràfica.

He de reconèixer de vell antuvi que Josep M. Subirachs no és sant de la meva devoció. No ho és més per fets puntuals i potser tangencials a la seva obra , que no pas per aquesta mateixa , el que reconec que evidentment és un error en qualsevol plantejament crític.

He d’explicar que la meva poca sintonia amb Subirachs va començar fa més de trenta anys i en una exposició a la Caixa Laietana quan aquesta es trobava encara a la Pça Sta Ana ( una exposició que va ser fruit o conseqüència de l’escultura que es troba en la col·lecció de l’entitat) . D’ella en va sortir una lito que casualment vaig descobrir que era un plagi de si mateix ja que era molt , però que molt semblant ,a una d’altra que havia realitzat feia poc per una altra entitat.

El desencontre va seguir quan va esdevenir quasi l’escultor oficial de la Generalitat i va omplir Catalunya d’homenatges a Macià i escultures diverses penes de retòrica repetitiva i molt poc interessants. Finalment el seu atemptat artístic al temple de la Sagrada Família , que considero sense embuts un veritable acte de terrorisme cultural, m’ha fet considerar de manera personal com un “no artista”.

Però si un s’oblida d’aquests elementals certament vitals , que per tant conformen part del seu tarannà, i es limita a criteris estètics i plàstics haurem de convenir que Subirachs és un bon escultor , molt vingut a menys en els darrers temps. Una opinió que s’evidencia amb les escultures d’abans de 1980 que es presenten en l’exposició , totes elles excel·lents , i amb la mirada mental de la seva obra actual tot comparant-la amb l’escultura de 1955 que inicia la mostra , amb el que es demostra el seu tancament del cicle vital artístic.

Subirachs , com quasi tots els escultors , realitzen la bidimensionalitat en un tractament essencialment volumètric. Els seus dibuixos , les seves pintures s’estructuren com esborranys de noves escultures , com camí per visionar sobre paper allò imaginat a la ment. Aquí és on rau el seu valor que en alguns casos assoleixen un alt nivell creatiu , tècnic i conceptual , fet al que no arriba fet al que no arriba quan es decanta per treballs més interioritzats o per què no dir-ho., metafísics , especialment degut a uns tractament pictòrics poc encertats.

No voldria que per tot el dit s’entengués que ens trobem davant una exposició dolenta. Més aviat és el contrari ja que es presenta com una exposició interessant , ja que ens ofereix una viva i real pinzellada del fer d’un artista controvertit en el concepte i el fer. Un artista front el qual curiosament és quasi impossible estar en la bisectriu que ell tan empra. O creus en ell o penses que faci el que faci mai estarà en pau amb l’art degut al seu lamentable assassinat de l’obra gaudiniana a la Sagrada Família.


SEMÀFOR

VERMELL.-
Al Tot Mataró per organitzar un concurs de cartells alternatius de Les Santes.
Crec , no tan sols que és una pocasoltada , ans també que significa una falta de respecte a Mònica Vilert i a tots els artistes que han fet el Cartell.
Si creuen que la manera de l’elecció no és la correcte que organitzin una campanya , recullin signatures , presentin protesta oficial, ofereixin altres possibilitats .... etc. , per intentar que es modifiqui la forma d’elecció. Però organitzar un anti-cartell em sembla justament un senyal de molt poc respecte a unes festes de les que diuen ser-ne grans defensors.

GROC.-
He vist que a Ca l’Arenas hi ha col·locat un punt de les visites auto-guiades de Mataró- Em sembla magnífic , però tenint en compte que el casalot sols resta obert unes poques hores del dia , qualsevol visitant que s’hi apropi fora d’elles serà incapaç de saber quan pot visitar l’edifici i la col·lecció ja que enlloc hi ha nota de l’horari d’obertura.
Com que aquesta és una vella queixa que el Museu i l’Imac s’han passat sempre per l’engonal , a veiam si ara que la cosa és de Turisme aconseguim aquest petit però important detall.

VERD INTERMITENT
Al conveni signat per l’IMAC i l’Associació Sant Lluc que atorga a aquesta entitat la quantitat de 20000 euros anyals , en una signatura que s’espera repetir any rera any ja que segons el regidor Penedès demostra que la Sant Lluc està fent molta feina i molt ben feta.
Dons si per aquest nombre i qualitat de les seves actuacions mereix 20000 euros , quins elogis hauria de rebre Can Xalant?.

Dix això ja que sols en l’any 2007 la xifra del conveni de Can Xalant va significar 100.000 euros per part l’Ajuntament , per un total aprox de 240.000 euros pel període octubre 2005 a desembre 2007.
En el pressupost d’aquest any 2009 no he pogut, o sabut , trobar en el Pressupost de ‘IMAC la xifra que hi va destinada , però si hi era la que arribarà de la Generalitat que és de 227.200 euros. Tenint en compte que la proporció pressupostaria és de 2 a 1 , hem de calcular que la despesa de l’Ajuntament serà aprox. De113.600 euros.

Una comparança de subvencions , que sense afegir el fet de la titularitat municipal de can Xalant amb tota la despesa que comporta , implica que la subvenció al Sant Lluc és una sisena part ( 17.6 %) del que rep Can Xalant.
Algú que ho entengui m’ho pot explicar ?. Li estaré enormement agraït.

COFOIS

Aquesta setmana el PSC va convidar a militants i simpatitzants per celebrar els cinc
anys de Baron a l’alcaldia i també la meitat del mandat. Vaig rebre la pertinent convidada però vaig decidir no assistir-hi ja que estava convençut que l’acte seria d’una autolloança total , de dir-se lo guapos que som i el be que ho estem fent , i a un , aquests actes d’autoafirmació no li han agradat mai.

En llegeixo la referència en els diferents mitjans d’informació local i veig que estava del tot encertat . L’acte va ser un acte d’onanisme autocomplaent , en el que ni la crítica ni l’autocrítica va existir , i tot va ser qüestió de flors i violes , i al meu entendre aquesta línia d’actuació no és pas la millor per tirar endavant i millorar.

És cert que a vegades es precisa una demostració d’elogis i autoestima per seguir en un camí a voltes força feixuc. És cert també que el mandat de Baron , es especial en aquests dos anys presenta un cert equilibri de llums i ombres., en especial degut a allò que tots sabíem només aparèixer les llistes electorals, que l’equip era molt fluix i que la meitat dels responsables de les diferents carteres no tenen , ni de bon tros , el mínim nivell exigible per a una ciutat com Mataró , i en alguns casos ni per la junta d’escala. Però igualment cal recordar que va ser ell qui els va escollir .

Crec que ara que Baron ja té les oïdes regalades pels elogis , que en alguns casos son ben merescuts , bé estaria que s’apropes a aquella gent que també és militant o simpatitzant del partit i que no està tan content amb la línia d’actuació del Govern Municipal.
Per exemple ho podria fer amb la gent de cultura. Un apartat que malgrat que en les resolucions del 3er Congrés local , les últimes frases de l’apartat de Cultura deien textualment :

Amb aquests elements i d’altres que puguin aparèixer, el PSC aposta
per la Cultura com un dels pilars imprescindibles en el desenvolupament
d’aquesta Mataró de futur, d’aquesta ciutat que sap cap on va.

Frases que reconec ja que formaven part de la proposta cultural que vaig presentar al Congrés. A hores d’ara , sis mesos després , encara és moment per que es formi , es reuneixi i actuï la sectorial de Cultura , el que demostra a les clares l’interès del PSC per la vessant cultural i per fer d’aquesta un pilar imprescindible.

Per això després dels elogis d’encàrrec , potser estaria be retornar a la terra i viure la realitat que a vegades no és tan bonica.

Així Sr Baron i Srs del Govern, i si ens veiem i parlem de Cultura?.

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS

El proper dilluns dia 18 es celebra com cada any el Dia Internacional dels Museus. Tots sabem que significa la celebració d’una diada dirigida a un “element” determinat . Tots sabem que vol dir una dia dedicat a potenciar aquell element, fet o circumstància per ser entès millor per tota la societat. Per aconseguir-ho es celebren diversos actes en l’intent d’apropar la casuística a la gent del carrer per a tal de motivar la seva atenció, i el que és més important, la seva reflexió al voltant del paper d’aquest element en la societat.

Per això aquest cap de setmana la més ample diversitat de Museus i un bon munt de galeries d’art que els hi fan costat, han programat un cap de setmana extraordinari amb multitud d’activitats que inclouen com no visites lliures i guiades i un munt d’actes complementaris especialment agrupats en la nit del dissabte , amb aquesta “ nit dels Museus” amb obertura fins la una de la nit.

I a Mataró?. Dons fàcil es respondre , quasi res. Aprofitant que és un cap de setmana hi ha les habituals visites a Torre Llauder , al Museu Arxiu, i en aquest cas s’afegeix una visita guiada a la monogràfica de Ca l’Arenas i al Museu de la Fundació Vilaseca, però curiosament res de res en els dos pals de paller de la museística local , com ho son el Museu de Mataró i la capella dels Dolors.
Finalment i com a cirereta del pastís divulgatiu i amb afany popular d’aquesta data , el dilluns hi haurà conferència al Museu Arxiu . Una conferència de tant alt atractiu per a tothom que estic per anar ara mateix a fer cua no fos cas que no hi pogués entrar. La conferència és d’un tema tan atractiu i apassionant com el de “Bàndols i bandositats al Maresme al s. XVI”.

És per això que de nou caldria per part d’algú ,- és a dir , de qui mana -, exigir responsabilitats per la ineptitud i la vagància d’una entitat com el Museu de Mataró paradigma clar de com no ha de funcionar una entitat de tal poder i magnitud .
Com és possible que amb tant de mal que ha fet a la ciutat i a la seva cultura la manera d’actuar de qui fa tants anys en té el poder, mai ningú hagi gosat ni tan sols citar-lo a capítol.
Això és la demostració més clara del nul interès que la cultura i l’art té en qui mana i ha manat en la nostra ciutat d’ençà els temps democràtics.

RODOLF TUR

Enguany s’acompleixen els 25 anys de la mort de l’artista mataroní Rodolf Tur, germà del també artista Josep i pare dels també artistes Lidia , Rody , Jordi i Iolanda.
Encara que nascut a Mataró al 1927 ( al carrer Barcelona) bona part de la seva vida la va desenvolupar a Argentona, on va morir al desembre de 1984, sense renegar mai de la seva condició de mataroní.

Ara a Lloret de Mar on va arribar als començaments de seixanta i on va desenvolupar un paper d’activista artístic i cultural amb una galeria d’art dedicada als turistes on pintava en directe i els deixava bocabadats per la seva habilitat en la pintura del moment i alhora sorpresos per la profunditat de la seva pintura de taller , ha decidit retre-li una exposició homenatge que s’inaugura el proper dijous en la sala d’exposicions de l’antic Sindicat.

Una exposició que caldrà visitar i en la que el departament de la ciutat on va néixer esperem que al menys tingui la decència d’enviar una nota de recolzament i reconeixement.
Esperem que sigui així.

RAMON MANENT

Aquest vespre i a Ca l’Arenas, en Ramon Manent ha fet dissertació d’ell com a fotògraf i de la seva realitat en forma i manera d’un variat recull de fotografies a quina millor.

Fa forces anys que conec Ramon Manent , i encara en fa més que l’admiro. Comparteixo l’opinió de molts que és un dels millors fotògrafs d’art de tot l’estat , i quan dic “un dels” , redueixo la xifra a menys dits que no pas els que tinc a la mà.


Ho és ja que ha aconseguit aquell sentit tant difícil d’assolir com és entendre que el seu art ( la fotografia) està en el seu treball al servei d’un altra art , el que ha realitzat el pintor , escultor, joier , arquitecte i en un concepte més genèric , el monument que cal retratar. Per aconseguir-ho no n’hi ha prou amb disposar de mitjans i capacitat tècnica , cal fer un pas enllà i cal en certa manera sentir-se empeltat amb el treball de l’altre creador, sentir-se copartícip , estimar en una paraula allò del que li caldrà copsar cos i ànima per que aquella imatge arribi a l’espectador amb la mateixa intensitat que en una visió directa .

Avui en Ramon ens ha parlat de fotografia , de conceptes , de la seva posició davant les obres , del seu treball, de les seves emocions. Però a més ha parlat amb la seva veritable veu que son les fotografies , i ho ha fet amb un recull de fotos , algunes inèdites , que ens han permès per una part endinsar-nos en al seva faceta que podríem dir antropològica amb unes sorprenents visions de l’Espanya dels anys setanta, i per l’altra en un camp ben desconegut com ho és el del retrat de personatges famosos i coneguts , per acabar amb un variat i destre col·lage de la seva veritable especialitat com a fotògraf d’art.

Una conferència de gran nivell que ha estat del tot plaent per la cinquantena d’assistents que hem sortit encara més convençuts que a casa nostra tenim a un gran artista a qui de veritat no se li ha fet la justícia que mereix per la seva qualitat i pel tresor que va atresorant en forma d’arxiu fotogràfic que ja és una eina de patrimoni de primera magnitud.

Felicitats Ramon. I gràcies , moltes gràcies

EL CARTELL ‘ 09



Ni Museu Bassat , ni Ca l’Arenas , ni Can Xalant , ni figuració, abstracció o contemporaneïtat ni ... A Mataró sols existeix un tema artístic que generi debat públic i aquest és el Cartell de Les Santes que com sempre ha arribat puntualment , enguany de la mà de Mònica Vilert que n’és la seva autora.

El cartell de Mònica Vilert respon perfectament a la idiosincràsia artística de la seva creadora. D’ençà el moment en que es va conèixer el seu nom com artista escollida tothom que conegués el seu concepte artístic , abastament estructurat en la seva brillant trajectòria , sabia que el resultat final aniria per camins en els que hi caben moltes de les paraules que ja s’han dit sobre el seu treball com subtil, minimalista , poètic , elegant , rítmic , etc... qualificatius que sempre s’han escaigut en ella .

Ara reuneix tots aquests conceptes als que afegeix el del gest i el ritme per estructurar un treball suau en el fons i la forma, en la que la ductilitat de les ceres i el grafit , difícil de captar en la reproducció fotogràfica , converteix en una mirada poètica de moviment amb tot el tipus de lectures que comporta , que més aviat ens porta a l’altra cara de la festa , la de la suavitat , frescor i tranquil·litat , davant la més habitual de la gresca i la disbauxa.

Deixant de costat l’anecdotari de la capa de la geganta , història oportuna per acontentar al majoritari gruix de ciutadans que erròniament precisen d’una iconografia localista per poder-se fer seu el cartell , Mònica Vilert executa un hàbil exercici plàstic en l’equilibri d’espais , ritmes i colors , amb l’afegitó de la perfecta inclusió , que quasi es podria qualificar com fusió , de la tipografia que reforça el sentit de moviment efectuat amb tota gracilitat.

Potser per alguns l’obra de Vilert , que evidentment es plaent a la vista , pot pecar de sosa o tova en la seva consideració de cartell. Podria ser un element a considerar si no fos que el cartell de Les Santes és un cartell diferent , que quasi es mou en el sentit de l’anti cartell, ja que no respon a les condicions habituals dels mateixos ja que en aquest cas es tracta d’anunciar un acte conegut de tots i fer-ho justament a tots aquells que ja el coneixen.

Potser la clau està en no acabar d’entendre que a Mataró , tal i com es fa en altres ciutats com Barcelona , Lleida ( després de molts anys de concurs) i altres, ha triat d’entre moltes la millor i més intel·ligent opció i alhora la més controvertida, com ho és la d’encomanar directament el cartell a un artista i per tant demanar-li la seva visió personal i particular de la Festa.
Això ens permet saltar del grafisme plagiat de Rosales al rupturisme contemporani d’Anson , passant per la nova figuració de Prat , i arribar avui a la subtilitat poètica de Vilert , confegint una diversitat de conceptes que responen en conjunt a la mateixa diversitat consubstancial de la festa.
Per això cal entendre el cartell com el que realment és , una visió personal, i per damunt de tot defugir d’aquesta derivació errònia de considerar-lo tan sols com element generador de l’estètica de tota mena d’elements encapçalats per la samarreta commemorativa.

És per això que enguany ens trobem davant d’un bon cartell del que estic convençut agradarà més amb el pas del temps i que a més a més permetrà un conjunt d’accessoris farcits de les seves mateixes virtuts.

Per tant , Felicitats Mònica.

( Columna d’opinió que serà publicada a capgros.com)

PS.- Enguany Sergi Penedès ha tingut a bé publicitar els noms de la Comissió d’imatge responsable de l’elecció de l’artista a qui es fa l’encàrrec.
Era una petició de transparència que feia molt de temps que reclamàvem i exigíem i que penso que encertadament al final s’ha tingut en compte , esperant que aquest acte de transparència esdevingui costum i no pas excepció.

Avui fa vint-i-un anys que vas decidir marxar i ens vas deixar amb l’angoixa de la pèrdua fent-nos un nus a la gola mentre els ulls se’ns amaraven de llàgrimes, i mentre per dintre nostre sentíem la teva veu que ens deia : no ploreu per mi.

Han estat molts anys de records solitaris en aquest dia. Alguns hi hem pensat sempre i avui en que ho tornem a fer , ens sentim mes tranquils i joiosos ja que sortosament ja son molts que coincideixen amb allò que tant sols uns pocs defensàvem a cau d’orella, la teva gran qualitat com artista i la transcendència de la teva obra.

T’hem tingut al costat durant un bon temps a Can Palauet i de nou en aquest juliol ens retrobarem al teu poble , a Llavaneres , on la gent et recorda i t’estima com ho hem fet nosaltres.
Però avui l’abraçada en l’enyor és per aquells que de tant en tant i mirant la teva obra , et dèiem ,mig llucant l’ullet , Com estàs Eduard?. I el teu art ens responia asserenant la nostra ànima.
Ja fa vint-i-un anys , però tu segueixes essent el nostre gentelman a qui vam estimar i ara mantenim en l’enyor.

MAGISTRAL LLIÇÓ DE LA GRAN DAMA

Aquest dissabte el Museu de Mataró es va vestir de gala per inaugurar l’exposició “La força amagada” , mostra de caire antològic de la gran artista que n’és Emilia de Torres. Una mostra que hauria de tenir dos sentits ben marcats : per un costat el sentit homenatge per la seva trajectòria , personalitat i gran qualitat artística, i per l’altra donar a conèixer a tothom la gran qualitat del treball d’aquesta creadora que per la seva gasiveria expositiva , sols és conegut , i reconegut , per artistes i els bons afeccionats.

Emilia de Torres és una artista més complexa del que en realitat aparenta. La seva aparença senyorial ,dolça i tranquil·la amaga un fot caràcter expressiu que la portà a l’any 1942 a ingressar en l’Escola Superior de Belles Arts fins aconseguir títol i professorat ., essent un rara avis pels temps que corrien.

Allà de la mà de mestres tan importants com Labarta ( composició) , Santasusagna ( colorit) o el mataroní Muntané( dibuix) , Emilia de Torres aferma els coneixements assolits en les seves beceroles de la mà de Rafael Estrany , influences que es noten clarament en el seu primer autoretrat. Però l’autora sempre ha entès allò que tant costa entendre a alguns i que no és res mes que la tècnica és mitjà i mai finalitat . Així sempre ha sabut deslliurar-se d’aquests lligams formals, expressant sempre i amb tota llibertat els sentiments plàstics i estètics que ha cregut convenient.

Massa vegades en parlar d’una artista femenina és cau en els tòpics de sensibilitat , bellesa, elegància i demés. Sense renunciar a aquests elements , Emilia de Torres sempre ha sabut anar més enllà amb una pintura intensa en el gest , el color i la intenció. Amb una pinzellada destra ,marcada , deixant empremta . Tot per aconseguir unes obres intenses i que exhalen intens olor a bona pintura i bon art.

L’exposició presenta de manera ben diàfana els quatre camps mes gustosament conreats per l’artista: La figura , el retrat , el paisatge i la composició en forma de natura morta.

Emilia de Torres és una gran dibuixant. Ho és ja sigui en el sentit estricte del realisme , l’aparença i la similitud que exigeix el treball del retrat , com en el del concepte més estricte de la figura , en la que es mou amb tota habilitat ja sigui en l’apunt al natural , posteriorment desenvolupat o no , o en els treballs pictòrics , individuals o conjunts , en la que l’establiment del traç li serveix per estructurar adientment tots els espais de l’obra i li marca el camí a la seva ample paleta cromàtica.

Un ample i varietat mostroari de treballs presents a la mostra així ens ho certifica. En els retrats personals entén perfectament que al costat de l’aparença física el que cal és captar l’ànima del protagonista , conquesta que assoleix amb facilitat , com ho demostra en el més difícil com ho és l’autoretrat.

En el cas de les composicions amb figura , de Torres aposta per la bellesa de la normalitat. No plasma mai dones que representen el teòric cànon de la bellesa. No cerca la bellesa etèria i sí la de la vida quotidiana. Així les seves models s’ens presenten properes , com si fossin la companya de treball o la veïna del costat. Aconsegueix així donar bellesa a la normalitat , al corrent , al habitual, i sempre sense caure en la bellesa del feïsme , com fan altres creadors.

Una bellesa en teoria blanca , però que en certa manera desprèn una sensualitat casolana , fresca i nítida que encara dona més atractiu a l’obra.

Però si en la figura , i malgrat la seva gosadia , manté un to pictòric més tranquil i assossegat , la força de la seva creació s’eixampla quan es tracta del paisatge i la composició.

El paisatge de l’Emilia de Torres és per ella un repte constant amb si mateixa. Defuig sempre del concepte tradicional del paisatge repetit mil i una vegades per aconseguir uns enquadres ben diferents en les que uns pins poden convertir-se en els eixos d’una mirada a la Costa Brava , o un arbrat servir per enquadrar una llarga mirada a espais ben propers i coneguts que en les seves mans assoleixen una nova i desconeguda dimensió. Tot això amanit amb una diversitat cromàtica sorprenent que si per un costat és clarament mediterrània , per altra s’acosta al sentiment fauvista , que fonamenta en el seu post-impresionisme personal.

Un concepte que queda desenvolupat a nivell màxim en el paisatge vertical que acompanya aquesta comentari ( Paisatge d’Orrius. 92 x 65 cm) que és al meu entendre del millor del presentat.

Finalment en el camp de la natura morta , del bodegó, de Torres fuig de l’habitual. De nou apareix el repte de l’espai, del volum, del color, per aconseguir , arribant al màxim en cadascun d’ells, un equilibri que doni potència i equilibri al seu treball. Així els seus treballs esdevenen frescos , espontanis amb aquella espurna de llibertat que els personalitza. Unes peces en que Cézanne apareix de trascantó per derivar fins a uns conceptes plenament actuals en unes obres com dos bodegons de peix que a bon segur que faran empal·lidir d’enveja a molts dels artistes que visitin l’exposició.

Una exposició sensacional que esdevé lliçó magistral d’una gran artista , Emilia de Torres , veritable Gran Dama de l’art mataroní que hauria de tenir més transcendència de la que a bon segur tindrà , i que demostra una vegada més el poc apreci que la ciutat té als seus artistes i que fa que succeeixi coses com aquesta , que una gran artista , amb obres que podrien estar en llocs privilegiats , sigui alhora una gran desconeguda per bona part de la seva ciutat.

Per acabar , i per que crec que s’escau com anell al dit , no vull estar-me de repetir el que vaig dir en el pròleg de l’exposició , de caire retrospectiu – antològic , que en el Gener del 2002 li va organitzar l’Institut Cervantes i que vaig tenir l’honor de prologar.
En l’últim paràgraf del meu escrit deia: Una mostra desbordant en la intensa sensibilitat d’una pintura viscuda. Elegància sense límits en un ensenyorament estètic esdevingut vendaval plàstic de recepció immediata per a tot espectador. Una mostra que ens pot recordar en cada obra l’opinió descrita per Cézanne, “la llum i l’ombra son relacions de color. El dibuix pur és una abstracció. La forma i el contorn dels objectes ens son donats pels contrastos i les oposicions que resulten de les seves coloracions particulars. A mida que es pinta , es dibuixa. L’ajustat del to dona a la vegada la llum i el modelat de l’objecte. Quant més s’harmonitza el color, més va precisant-se el dibuix”.
I en aquest cas la comparança, be ho assegurem , no és en absolut odiosa.

PER LAMENTAR

La cara d’aquesta magnífica exposició té com no una creu , en aquest cas del tot lamentable, ja que és de nou la demostració més fefaent del menysteniment del nostre Govern envers tot aquell art que no respon al criteris contemporanis que defensa .

L’acte inaugural va ser una demostració de mentenyiment envers l’artista. Com en cap ocasió , aquest dissabte n’era obligada la presència a la taula presidencial de tres regidors: El de Cultura , pel fet de ser un homenatge a una artista local important . La de la Dona , per tractar-se d’una persona que encara que provenint de família benestant , va ser capaç de trencar les barreres de l’època i dedicar-se a l’art , essent la primera , durant molt de temps l’única, artista femenina de nivell qualitatiu i professional. I finalment la regidora de Gent Gran, ja que la seva activitat fins quasi ara mateix en que s’acosta al centenari , és exemple com estímul per a la gent del seu segment.
Òbviament cap d’ells hi era. Felicitats dons Sr Penedès , Sra Barrera i Sra. Aguilar.

L’exposició és també un menysteniment per aquells que es mouen en el coneixement i la història de l’art de Mataró i comarca . I no ho dic per mi ja que de tots es sabut que estic vedat in secula seculorum i sortosament he tingut el goig de presentar en diverses ocasions altres exposicions de l’artista.
Però be estaria en saber la causa d’haver triat a Raquel Medina com a comissaria de l’exposició quan ella mateixa ha reconegut. Que quan li varen oferir l’encàrrec no tenia cap mena de coneixença d’Emilia de Torres i no havia vist mai una obra seva.
Així és lògic el resultat . Raquel Medina , com a bona professional que és , ha fet un treball estrictament professional , correcte en la forma i en el contingut. Però un treball mancat de la passió que caldria i especialment dels lligams de l’autora amb la ciutat i el seu ambient artístic i cultural, uns lligams que evidentment desconeix i sense els quals és impossible donar el tot just de la importància de l’agosarada pintura que practicà , en un entorn artísticament ranci i encarcarat. Uns lligams que qualsevol dels bons conreadors de l’art de la ciutat a bon segur hauria sabut copsar. Però....

L’exposició és també un menysteniment a la comunitat artística mataronina de sentiments artístics no contemporanis , ja que mentre que quan es tracta d’exposicions contemporànies a Can Palauet , el catàleg es lliurat als assistents al acte inaugural o de presentació del catàleg , en aquest cas és de pagament per a tothom.
Ara bé , jo els hi aconsello que facin com he fet jo i es gastin els 4.50 euros per tenir el magnífic record gràfic d’una artista de primera magnitud. I que els diners els hi aprofitin.

PS.- Per cert en el catàleg hi ha , com es costum quan es tracta del Museu , una errada important.
Quan parla dels mestres de l’artista cita d’entre altres a Muntaner , quan en realitat és Muntané , sense “r” final.
Potser pensaran que aquesta queixa es filar molt prim , però és que es tracta de Lluís Muntané i Muns ( 1899 – 1987 ) , nascut a Mataró , al carrer Barcelona justament on va existir la galeria Minerva , guanyador al 1943 de la Primera Medalla de l’exposició Nacional a Madrid , el que llavors era del màxim a que podia aspirar un artista . Igualment va ser director de l’Escola de Belles Arts, on va exercir de professor fins la seva jubilació.
Malgrat ser un dels pintor més importants de la ciutat , a l’Ajuntament no li va interessar de cap manera realitzar una exposició amb motiu del centenari, que hauria recuperat pels mataronins l’obra d’aquest important artista.

Que el Museu de Mataró no fes res en aquell moment i ara ni s’assabenti que escriu malament el seu nom és una demostració més de la seva desídia i mal fer.

ESCULTURES PÚBLIQUES

Per raons de tots ben conegudes , a bon segur que el concepte “patrimoni” ha estat un dels més debatuts en els àmbits polítics , social i culturals de la ciutat en els darrers temps. Ha estat i és però un debat amb la mirada al passat, oblidant la realitat actual, sense entendre que els fets i les actuacions d’ara mateix conformaran la realitat patrimonial de la ciutat en un futur.
Valgui aquesta prèvia davant les consideracions generals que mereix la sorprenent aparició en un racó de la Pça Sta Anna del Monument a la Sardana, obra de l’escultor Yago Vilamanyà , i erigida en recordança d’haver estat anomenada Mataró, Ciutat Pubilla de la Sardana.

Diuen que el millor escrivent en algun moment fa un gargot o li cau una taca. A Yago Vilamanyà , - excel·lent escultor -, li ha succeït això i no l’ha encertat ni de bon tros en la seva realització. El bon concepte de conjugar la dansa i el mar , amb el detallat recordatori als grans compositors , ha tingut una plasmació escultòrica ben poc encertada.

Rabassuda en la mida , escapçada en el que sembla un monòlit a mig camí , amb una grafia eixuta i uns dansaires acartonats amorrats a la columna irisada de la mar, l’obra de Vilamanyà no estructura el pensament obligat de ritme i ductilitat d’una dansa , convertint-la en un concepte feixuc i poc gràcil.

Però una escultura pública exigeix un altra concepte fonamental com és el del lloc situat amb el que s’ha de complementar quasi fonent-se en ell..Com el marc d’un quadre , no tots serveixen per la mateixa obra i la seva elecció marcarà clarament la força de l’impacte de l’escultura envers l’espectador.

Si existeixen escultures públiques en que és quasi impossible trobar-hi una millor ubicació , - cas “Matarona” de Simon / Cuyàs , o l’Ocellot de Perecoll o la “Laia” de Rovira Brull- , en aquest cas succeeix justament el contrari i s’ha ubicat en un racó sense perspectiva , anxovada per l’entorn que li trenca tota fugida que retallés el seu sobrepes i aconseguir així la lleugeresa que precisa.

Els Ajuntaments democràtics amb tot encert varen decidir poblar la ciutat d’escultures públiques de les que n’era orfe. Ho van fer amb seriositat i amb un afany d’equilibri de noms i tendències i els creadors varen respondre amb seriositat i qualitat ( en el cas de Vilamanyà amb el magnífic tors femení de la Pça Joan XXIII a Rocafonda). Mica en mica el criteri es va anar desdibuixant i van ser urbanistes , arquitectes , promotors i demés qui han marcat les pautes. Així han escollit noms i creadors , o senzillament s’han cregut artistes com el cas de Dolors Periel. Tot per arribar a la disbauxa de que sigui un departament de l’Ajuntament , Alcaldia , Obres, Cultura o a qui li toqui, el que decideix el que , el com, i a on d’una obra pública destinada ser el patrimoni del nostre futur.

La greu errada d’aquest Monument a la Sardana hauria de fer reflexionar. Cal establir criteris definits tot establint el que , qui , com i de quina manera es responsabilitza d’aquest camp de l’escultura pública, que per a molts és simple anècdota quan en realitat i que quasi sense adonar-nos, mostra a l’exterior el criteri artístic i el sentit estètic d’una ciutat.

PS.- Fa més de quinze anys que periòdicament reclamo a l’Ajuntament que identifiqui a les escultures públiques amb petita placa que indiqui títol, autor i altres característiques. La resposta és sempre la mateixa: Això està fet.
Han passat quinze anys i cada vegada estic més convençut que en poden passar amb tota facilitat , com a mínim uns altres quinze.

DISBAUXA EXPOSITIVA

Hi ha caps de setmana en la que la disbauxa expositiva és tal que impossibilita del tot poder atendre a tants compromisos. És ni més ni menys el que succeeix aquest divendres.
Així a les 19.00 i la sala d’exposicions de “La Unió” de Teià la mataronina Elissa Mengual inaugura l’exposició “Ceràmica i Paper”
A les 19.30 en el Monjo , dedicat en aquesta nova etapa al camp escultòric , s’inaugura una mostra antològica de Luisa Granero.
A la mateixa hora i al Museu de Llavaneres , homenatge a Subirachs en el seu doble àmbit d’escultor i pintor.
A les 20.00 en la sala del Casal i de la mà del sant Lluc , Duvan ens presenta obra de petit format , mentre que a la mateixa hora i en el Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona és Jorge Sarraute el queens ofereix la mostra de les seves darrers creacions pictòriques.

Tot per fer anar fent boca per la mostra “Emilia de Torres. La força amagada” que s’inaugura dissabte al Museu de Mataró , amb conferència prèvia de Raquel Medina a la sala d’actes de Can Palauet a 2/4 de 8.
Un munt d’exposicions que caldrà visitar per poder-ne parlar abastament , i d’entre elles la que és d’obligada visita és la d’Emilia de Torres , la Gran Dama de l’art mataroní.

SET HORES


Fa set hores que el meu esperit no deixa de rebre sensacions positives una rera l’altra.
Encès encara de l’emoció de la justícia d’un arribar a la final de la Champions , del tot merescut en la trajectòria , encara que d’un caire més dubtós en la jornada d’avui. El triomf però de la generositat front la gasiveria ens manté en aquest festeig permanent amb aquest Barça que enamora i que ha aconseguit amb ben pocs mesos allò que jo no havia aconseguit amb molt anys: que la meva dona vibri i segueixi un partit de futbol amb una intensitat fora de mides.
Content i exultant , somiant ja amb una final que serà de traca i mocador i que haurà de fer canviar diversos actes culturals , d’entre elles alguna que altra inauguració, si no és que volen que la solitud plani en l’acte.

Però aquesta emoció ha estat tan sols la cirereta d’altres emocions , igualment intenses però per a mi més interiors i captivadores . Unes emocions fruit d’uns fets per els que un hauria pagat per assistir i que a l’hora de la veritat ha pogut veure en directe ,de convidat a primera fila i fins i tot amb petites frases en el repartiment.

Uns fets que m’han omplert d’Il·lusió i dels que ja en tindrem ocasió de parlar , i molt, ja que estic convençut que aquesta il·lusió serà tan contagiosa com la de la Champions i la d’aquest Barça que a tots ens enamora.

ARTISTES

Si en el darrer post parlàvem dels artistes locals presents a Can Framis , bo és fer ara esment de diversos creadors que estan essent actualitat en diversos indrets.

Fa dies que calia dir la notícia , però mancats de la informació gràfica hem volgut esperar per fer-la avinent.
Així , en el passat dia de Sant Jordi , el suplement cultural de l’ABC apareixia amb una portada realitzada especialment pel cas pel bon amic Pere Màrtir Brasó el que potser pot ser una sorpresa per a molts , coneixedors de les seves tendències polítiques, gens sospitoses de ser dretanes . Però és obvi que no està el temps per perdre oportunitats de promoció i econòmiques , i més quan en l’interior apareixia un comentari explicatiu de la seva trajectòria artística .

Una magnífica portada, en l'entorn ideològic de la seva sèrie de "El bosc cremat" , que espero de tot cor hagi sigut també una bona dosi d’il·lusió i de moral per mantenir-se ferm en els complicats moments d’ara mateix.

També avui i en el suplement cultural de La Vanguardia, Martí Anson ocupa la plana central amb la reproducció de la seva cronologia atípica de Mataró que presenta en la seva exposició al voltant de la seva experiència americana de la translació de can Fàbregas, exposada actualment a Can Palauet. Una cronologia que tindrà segona part en la propera setmana , tot presentant la de Santa Fé.

Una cronologia en la que de l’època més actual en surt remarcat un rejovenit Perecoll ( en realitat va néixer en el 1948) ,com artista que té més escultures públiques de Mataró ( Ocellot, Sant Sebastià , Àngel M. , Intolerància ) , encara que igualat amb Manuel Cusachs ( Les Santes , Mataró, L’esperit de Figuera Major , Homenatge a Puig i Cadafalch).

L’altra acte artístic remarcat està en l’acord entre Ajuntament i Lluís Bassat per acollir el Museu Bassat. El curiós està en que la foto il·lustrativa correspon a un moment de l’entrevista amb públic amb J.m. Codina i els que apareixen en ella son el Sr Basst i qui això escriu.
Avui a la feina , encara se’n foten del meu “amagat treball” en l’Ajuntament mataroní,.

I ja que parlem de Bassat hem de dir que les obres de Codina-Esteve que va adquirir recentment en la col·lectiva benèfica de Creamòn , i que aniran a la col·lecció del Museu , actualment llueixen penjades en la sala de reunions de la Fundació Bassat , el que indica l’interès del col·leccionista per aquestes peces. Així m’ha arribat la notícia ben fiable ja que és provinent de gent que ho ha vist amb els seus propis ulls.

CAN FRAMIS

El passat dissabte obria les seves portes al públic en una jornada de portes obertes l’espai de Can Framis , el nou espai de la Fundació Vila Casas dedicat exclusivament a la pintura.

Aquest espai , situat al nou barri del 22@ , en el carrer de Roc Boronat , just enfront del cub de rtve, ocupa l’antiga fàbrica de llana del mateix nom , i està composat per dues de les antigues naus d’arquitectura industrial vuitcentista excel·lentment readaptades a la seva nova funció , a les que cal afegir una nau de nova planta per aconseguir més de 3800 m2 de superfície expositiva que en aquesta mostra inaugural permet l’exposició de 279 obres que pertanyen a 134 artistes.

Totes aquestes xifres i dades queden en certa manera petites davant la magnificència de l’espai i del que ell comporta. Vaig tenir ocasió de visitar-lo tranquil·lament a primera hora de la tarda del dissabte , un xic abans de l’aglomeració que s’ensumava ja al sortir i la meva valoració no pot ser altra que la de l’excel·lència.

Fa anys ja havíem pogut veure el fil que es gastava en el magnífic indret del Palau Solterra de Torruella de Montgrí , però ara el lluïment encara és més gran , a bon segur per la peculiaritat del criteri de selecció de les obres que coincideix exactament amb el que sempre hem defensat com a convenient per a l’art com és el de l’eclecticisme i la qualitat , dos elements que brollen a dojo en tota la col·lecció.

A més la visita es captivadora en tot moment. Acostumats a passejar-nos per Museus on endevines bona part dels autors de cada peça tan sols amb una ullada i de trascantó, aquí cada obra és una aposta. Per un costat estan les grans figures de la pintura catalana en els dos camps generals de concepció pictòrica figuració / abstracció , però al seu voltant existeix un seguit de noms en bona part desconeguts de la immensa majoria que sorprenen pel seu nivell i et fan preguntar-te com és possible que el mantell del silenci i del desconeixement general plani sobre ells.

Una visita amplament recomanable malgrat que l’horari no és pas del més escaient ( de dimarts a dissabtes de 11 a 18 hores) , ja que ens permet una visió real del veritat estat de la qüestió en el que pertoca a la pintura en el nostre país.

En el que pertoca a Mataró , tres son els artistes dels que hem vist obra exposada. Son Josep M. Codina amb una peça petita corresponent a l’estilística de la seva època actual , i Jordi Prat i Ita Puig amb les peces que reproduïm en fotografia . ( No ho fem en el cas de Codina ja que la peça que es presenta en el weeb és una anterior , de la sèrie Laberint. Per cert i com a curiositat el weeb l’envelleix molt ja que el situa com a nascut al 1935).

Per altra costat i també des de l’òptica mataronina val molt la pena visitar aquesta col·lecció que en certa manera s’estableix amb uns criteris que bé es poden considerar coma paral·lels amb els de Lluís Bassat , per el que en certa manera aquest és l’espai amb el que establiria competència. Una competència de la que ara per ara és difícil de parlar. Hem conegut ara la col·lecció Vila Casas , i potser no estaria malament que Bassat comencés a ensenyar les cartes, encara que a bon segur esperi a l’entrevista amb públic del proper mes de Juny per acabar-nos de seduir a tots.

25 MIRADES

Excel·lent el treball de la gent del capgròs amb la publicació de la primera de les mirades ( la d’Albert Alís ) en l’edició paper. Sens dubte que és una sèrie per a guardar.

Per cert , m’ha arribat el comentari que no es reflexava la veritat quan es deia que ningú de l’IMAC havia acudit a la inauguració i se m’esmentava el nom de l’Anna Bruguera , que certament hi era però jo no la vaig veure , com també i en primer pla , exercint en el seu paper de periodista , estva l’Albert Calls al que cal felicitar per l’èxit rotund de la seva idea d’ajuntar pomes i aparadors per Sant Jordi , amb l’afegitó d’algunes més que interessants converses públiques.

Penso però que hom em va entendre quan parlava de les absències de la gent de l’IMAC, i evidentment em referia al peixos grossos , Sergi Penedès , Ivan Pera , Gisel Noè , el teòric representant de la plàstica , el bon amic Ferran Rodríguez. I no val l’excusa de l’exposició de Martí Anson a Can Palauet . Tenint en compte que la mostra obrí les seves portes a les sis , el temps del saluda era sobrat , però assistint a la presentació oficial també hi havia temps com es demostrà amb el seguit de públic ( els periodistes i el Srs. Bassat i Bassas en son exemple ) que va assistir a ambdós actes.

Però tots sabem del que es tracta. És simplement qüestió de sentit de govern , serietat , professionalitat i si molt estirem , de simple educació.

Aquest blog ha estat uns quants dies silenciós. Un silenci gaudit per el que això escriu amb un personal i magnífic parèntesi en el treball, passejant per vinyes i bodegues , per pobles amb història , per monestirs amb regust , donant la volta a una comunitat que massa vegades és de passada , de fonda però no d’hostal i que és un magnífic indret on carregar piles i gaudir d’una tranquil·litat que renova l’esperit. El seu nom : La Rioja

2-6

Però el silenci ha estat joiosament trencat per aquest meravellós espectacle futbolístic del que vàrem gaudir tots aquells que ens agrada el futbol , i més si el que ens agrada és el Barça.

“Art” diuen uns , “Poesia” deien altres. Sigui l’adjectiu que sigui , un gaudi d’aplaudiment en aquest conjugar , - i m’agrada la paraula que aquí sembla del tot escaient -, amb ritme, harmonia , gest , potència i principalment estil.
Una demostració del bon fer que mereixeria en el proper dimecres el premi d’una confirmació davant el Chelsea , que evidentment no és el Madrid i a més ve del tot avisat.

Un partit per emmarcar , que com deia ahir un entrenador a la ràdio caldria que fos lliçó obligatòria en totes les escoles de futbol i del que paga molt la pena llegir els dos articles de “El País” que capdavanter com sempre , escriu uns comentaris esportius fora de la norma èpica / patriòtica d’altres diaris ( en especial dels esportius) i ens dona una visió més genral del context.
Els escrits de Sámano i Besa també son per rellegir , emmarcar i passar a totes les escoles de Periodisme.

LA RIOJA


Qui més qui menys ha estat alguna vegada a Logroño. Ha tapejat al carrer del Laurel , s’ha passejat per l’Espolón , ha comprat caramels de cafè amb llet , i ha seguit viatge. És més o menys el que havia fet jo.
La possibilitat que es presentà de fer una escapadeta , en la necessitat laboral d’anar escapçant vacances per no concentrar-ho tot a l’estiu on és impossible complaure a tothom , ens ha donat uns pocs dies, i abans d’anar a terres llunyanes vàrem fer cas del consell d’uns bons amics que ens recomanaren l’estada en aquesta comunitat i cert és que l’encert ha estat total.

La Rioja és una comunitat petita on tot està a tocar , però és una comunitat d’una gran diversitat. Encara que el vi és l’ànima màter de tota la comunitat , al seu costat apareix tota la vessant històrica del camí de Santiago amb Nájera , Sto Domingo de la Calzada i els monastirs de Suso y Yuso., per no dir de la vertent natural amb la serra de Cameros o la zona d’Ezcaray , amb el contrapunt de tota la zona hortícola amb Calahorra al capdavant.

Fora dels detalls puntuals i quasi de geografia econòmica , un s’ha quedat d’aquesta petita estada amb dos conceptes que m’agradaria sentir aquí , a casa meva, com son el de la passió i el de la perfecta conjugació de la tradició amb la modernitat.


De les tres bodegues més antigues de la Rioja , cadascuna d’elles manté un tarannà diferent , una camina pels camins habituals, Marqués de Riscal ha fet una gran aposta per la modernitat amb les seves noves bodegues amb hotel inclòs en el camí que sembla de gran futur com és l’enoturisme , i a més ho ha fet amb la brillantor del treball de Frank Gehry , en aquest petit Guggenheim , que apareix rutilant en mig de la serenor de Elciego , mentre que al fons la seriositat de la ciutat de Laguardia ( de visita obligada ) sembla vetllar per un cert equilibri dels cànons .


A l’altra costat està López Heredia ( Viña Tondonia) que mentre manté el rigor del treball tradicional com si per allà no passés el temps , amb unes instal·lacions que cal visitar per entrar en una dinàmica de respecte , serenor i silenci , en el concepte del treball ben fet , però amb l’home més protagonista que les màquines , com ho demostren les fotos fetes aquests dies.

Un concepte tradicional en el fer però que sap adaptar-se a la modernitat amb la brillantor de la seva botiga obra de Zaha Hadid que és el més perfecte concepte d’aquesta integració entre la vàlua de la tradicionalitat més respectuosa i la modernitat més agosarada.

I sempre , surant en l’ambient , la passió per la terra , pel fer , pel seu. Una passió que desitja enlairar allò que senten fins al més alt nivell. Com exemple valgui el Museu de la Cultura del vi , que es troba a Briones , ben a prop d’Haro, i que pertany a les bodegues Dinastía Vivanco.

És un Museu particular convertit en atracció cultural , d’una qualitat sorprenent i que és de més que obligada visita. Tot ell es troba en un edifici de recent construcció d’una elegància clàssica que serveix de magnífic contingut a unes estances perfectament adaptades a la seva missió que no és altra que d’imbuir al visitant la passió per el vi i la seva cultura.

Ho fa amb espais diferenciats , tots ells d’ampla interès, en el que podem veure la història del vi , la de la seva producció amb una impressionant col·lecció d’estris agrícoles i premses de vi que fa fredar , per seguir amb la bodega i els seus elements contenidors (botes i demés) .

Però com que el vi és quelcom més , el museu dispsoa d’una col·lecció artística impressionant d’obres d’art de totes les èpoques , que van de la cultura egípcia , la grega i la romana , fins a l’actualitat (Picasso , Miró) en les que el vi o el seu entorn en son protagonistes.

Tot per acabar amb dues col·leccions ben sui genneris : Una de més de tres mil llevataps i l’altra la de més de 200 varietats de ceps , consideradad com una de les col·leccions privades més importants del mon.

Passió, modernitat i tradició . Tres elements que he vist ben vius en aquesta escapa i que molt m’agradaria sentir també aquí, a casa nostra