ESPAI D’ART . GERARD ROSÉS

En Gerard Rosés és un extraordinari artista del Masnou que fa ja molts anys que es passeja per el món creatiu amb els Seus cartrons sota el braç. I en dic cartrons sense cap mena de sentit pejoratiu , ans el contrari. Cartrons que són pintures ,escultures , o ambdues alhora. Cartrons que son magnífiques obres d’art que ens porta la poètica i la bellesa del dia a dia, de la simplicitat , de la vida en una paraula, i que ara s’exposen a l' espai Capgròs , amb col·laboració amb la galeria Lolet Comas.

Però en Gerard és quelcom més. És pensador, porta la llibertat per bandera i li agrada tota creació que emet emocions i sensacions, de tal manera que fins i tot s’ha embrancat en una pel·lícula d’uns 60 minuts de durada , que hauríem de qualificar com de cartrons animats.

Potser per tot això paga la pena més que mai deturar-se en l’entrevista que avui ocupa l’Espai d’art. 

ESPAI TORRES GARCIA / MÉS DIÀSPORA

De fa ja unes temporades que existia el desig de poder reunir els guanyadors de les edicions de la Biennal Torres Garcia en un indret comú , per que poguessin ser admirades per tothom.

Vista la inexistència d’una col·lecció local i un Museu que faci cas a la plàstica , en època Baron es va creure que el foyer del Tecnocampus era un indret magnífic , no tan sols per les condicions espaials, ans també per el fet de que era el millor element de rebuda que podien tenir tots els assistents als diferents i variats actes que se celebren en el mateix.

Per raons burocràtiques municipals ( obra propietat de la ciutat , cedida i exposada en un espai que essent municipal no és alhora propietat del consistori ) no es va fer en el seu temps i ara , solventades les traves administratives , estava previst que fos aquest dijous a les 11 del matí quan es procedís a la cessió administrativa de la darrera obra guanyadora i es procedís a la inauguració de l’espai. Finalment per raons d’agenda l’acte s’ha hagut de posposar i  , a manca de confirmació, està previst per el dijous 12 d’abril a la mateixa hora de les 11 del migdia.

No hi ha que dir que ens sentim molt feliços d’aquesta trobada de les obres guanyadores que serveix , a més de mostrar la qualitat i la importància de la Biennal, per donar permanent visualització de la mateixa , i per començar a somiar en un espai en que es facin públiques les obres de les que disposa l’Ajuntament i les que podria disposar si algun dia , algun responsable amb senderi, entengués la necessitat absoluta de que els artistes mataronins estiguin correctament representats i exhibits en la seva ciutat.

Però aquesta alegria desapareix en part en veure que l’acte es celebra a mig matí i en un dia laborable , impedint d’aquesta manera la massiva presència dels artistes locals i dels afeccionats a l’art.

Un acte com aquest hauria de ser la prèvia més magnífica a l’edició d’ enguany de la biennal i alhora punt de trobada dels artistes locals, demostrativa de la força i qualitat que atresoren. Hauria de ser un acte potent en la plàstica mataronina i no un acte burocràtic per l’institucional.

Es diu que encara no està concretat del tot el dia i hora del mateix i jo demanaria al Govern municipal que en fes repensada i tries un moment horari més adient per convertir aquesta inauguració en una veritable festa de l’art plàstic mataroní , que tant mancat està d’ alegries municipals.

En les seves mans està i espero que entendran la petició. Penso que si hi ha problemes d’agenda , després del temps d’espera , es pot retardar uns dies , que no significarà cap daltabaix. 

Però si es mantingués el criteri, seria lògic pensar , per part meva, que potser l’única cosa que es cerca és una fotografia , i no pas l’interès de l’art , la cultura , els artistes i el poble.

MÉS DIÀSPORA

No fa pas tant que repassàvem el bon nombre d’artistes de Mataró que havien decidit presentar el seu bon fer en altres contrades. Quan arriben les bones notícies del positives que han estat les experiències per en Perecoll, en Marc Prat , la Marta Duran , en Jordi Santamaria i altres , ens arriben més notícies en aquest sentit.

Cal remarcar per exemple le fet de les exposicions que en present, passat i futur, estan realitzant a la zona belga / holandesa , els magnífics ceramistes Joan Serra i Mia Llauder,  massa desconeguts en els nostres mateixos verals i que esperem algun dia la facin petar.

També cal remarcar que el proper dijous , i fins el 25 de març, es celebra a Santa Cruz de la Sierra , la ciutat més poblada i veritable centre econòmic i industrial de Bolivia, la primera gran fira d’art que es celebra en el país , sota el nom de MAJA Bolivia. En ella hi pren part la recentment inaugurada galería Begemot, amb la presència de diversos artistes entre els que cal destacar Camí Giralt i el mataroní Joan Poch.

Per altre part Ivanjot ( Iván Jordà ) ha estat un dels 40 artistes seleccionats en el Premi Internacional de Pintura de Taipei ( Taiwan),  amb l'obra de caire orientalitzant que podeu veure més amunt.Han estat 2462 obres presentades corresponents a artistes de 50 països i l’Ivanjot ha estat l’únic artista espanyol seleccionat.

El premi s’atorgarà el proper 2 de maig i si teniu curiositat de veure les obres finalistes , aquí teniu el corresponent link.

JA HA GUANYAT JOAN MORA LES ELECCIONS MUNICIPALS 2015?

Una de les imatges/reflexions més clarividents de la realitat de la vida quotidiana, la vaig trobar de la mà de Woody Allen en l’inici del seu film ”Match point”, amb aquella pilota de tennis que cimbreja damunt la cinta. Segons el costat en que caigui es pot decidir el partit i marcar guanyadors i perdedors. És exactament el que succeeix a la vida amb l’atzar que per alguns la domina. I encara més a la política , marcada per uns camins que generalment son inabastables per al raonament humà.

L’Ajuntament de Mataró n’és un d’ells. Després de dos anys de govern inestable, qualsevol persona amb dos dits de senderi sap que el govern municipal és un absolut desastre, en que limitat a tres noms ( Mora, Fernández i Rey) , no surt del pou, sense cap mena d’iniciativa personal i fent la viu viu amb l’herència del passat , que ells saben més que ningú , és molt millor de l’habitual i a més amb el pòsit fonamental de la construcció d’una Mataró moderna i actual front la Mataró de fa trenta anys , enfosquida en la negror de l’absència de futur.

Joan Mora , home llest , acostumat a lluitar en la selva dels negocis, on no hi ha ni llei ni ordre, ha sabut sempre que amb els seus actius mai podria repetir èxit a la ciutat. Que va guanyar, no per ell, i sí per la sorpresa de PxC, amb unes dades que havien fugit d’estudi de tots. Sabedor dons d’aquest principi, sap que no li val l’excusa de l’herència ( que malgrat veus sicofants és prou positiva) i que fins i tot viu d’ ella ( biblioteca Antoni Comas, Corte Inglés...) i que per tant amb dades de funcionament té la partida molt perduda . Potser per això ha sabut agafar l’única carta guanyadora que estava a les seves mans ( tema “preferents” ) i s’ha de dir , de veritat i sense complexos, que ho està fent molt bé.

Les preferents, aquesta animalada de la Laietana, diuen que afecten al 12% de la població mataronina , el que comporta a un 18-20 % de votants. Joan Mora ho està treballant molt bé , - felicitats -, i sap que amb aquesta feina pot aconseguir una bossa important de vots. I jo no ho critico, doncs soc dels pocs que creu que la tasca més important d’un alcalde és estar el més a prop possible dels problemes dels seus ciutadans.

Mora ha entès perfectament doncs la “realitat social”, mentre que el PSC local, enquistat davant la lluita d'un grup municipal de tasca més que remarcable , enfrontat però a una direcció local que està marcant uns camins de silenci i inexistència que han depassat ja els llindars de la irresponsabilitat, que ha perdut el nord i està deixant el poder en safata de plata , a l’”enemic” Mora.

Evidentment queden dos anys per retomar i retombar els pronòstics , però en aquest “match point” local, la bola està caient , potser de manera definitiva , cap un costat , que al meu entendre, no és pas el bo.

Aquells seguidors de la política hauran vist que a més hi ha hagut un moviment general que a bon segur afavoreix , i molt, aquesta aposta de futur de Joan Mora , que no és altra que Esteve Terradas ha estat proposat com a secretari d'organització del PSc , en substitució de Dani Fernández , imputat per tràfic d’ influències.

Una elecció evidentment molt positiva en teoria , per Mataró i el Maresme , -el cor sempre tira cap a casa-, però mot negativa en realitat,  per a Mataró, ja que Terradas és mentor, guia i recolzament real i virtual d’Alícia Romero, a la que amb l’ajut de Rangel, va col·locar en lloc de sortida del Parlament ( per davant de Laia Bonet , esdevenint símbol inequívoc d’un partidisme chaconista i anti catalanista) i a la que defensa com a nou cap de llista del PSc de Mataró, amb el recolzament absolut del grup de palmeros ( Xesco Gomar, Carlos Fernández , Javier Naya , Ana Barrera) i per tant de l’executiva del partit, aquesta que roman amagada de tot i de tots,i que no apareix en cap acte públic, ni encara que sigui de la importància i transcendència com el de la festa de l’Ensenyament Públic.

Un nomenament , el d’Esteve Terradas, que ha de merèixer més comentari, inclosa l’anècdota de quan era regidor d’esports i va convertir a Mataró en la riota de tot l’estat , amb la seva prohibició a cert tipus de sabatilles esportives en el pavelló Eusebi Millán.

Però això son figues d’altre paner. L’important és pensar ara si de veritat Joan Mora ja ha guanyat la seva reelecció. Jo crec que sí, si no ens movem de manera ràpida. Però està disposat el “poder” local del PSC , a sortir de les seves coves per fer un enfrontament reial i lleial, encara que això serveixi per decapitar les seves aspiracions?. 

Jo crec que no, i em dol molt, però ells  sabran. Però de no fer-ho, està clar que Joan Mora , amb dos anys per davant, té guanyada bona part de les eleccions de 2015.

Ara està en les nostres mans posar-hi remei.

Ens arremanguem?.

A TRAVÉS DEL MIRALL. JOAN FONTCUBERTA

De fa ja uns quants anys la Generalitat de Catalunya manté un programa de serveis culturals que permet visionar arreu del territori un seguit de mostres d’art ben seleccionades per la seva diversitat i qualitat , en una aposta ben remarcable d’una comunicació artística de qualitat per a tots i per arreu. Un programa que per ex. ha permès que arribessin a Mataró obres com les de Chillida o Tàpies , que en condicions normals mai haurien arribat a casa nostra.

Enguany la mostra itinerant de la que fins el 28 d’abril podem visionar a Can Palauet , és “A través del mirall” amb la signatura de Joan Fontcuberta , el més premiat artista fotògraf de la contemporaneïtat i que a més a més en aquest dies ha aconseguit el premi Hasselblad , considerat el veritable Premi Nobel de la fotografia.

Fa temps que segueixo el treball de Fontcuberta. En vaig tenir coneixença , ja fa uns anys , quan va realitzar una de les seves experiències convidant a diverses persones a realitzar-se uns frotis sanguinis ( gota de sang estesa sobre un “porta” ( vidre per a l’exploració microscòpica ) i convertint-les en una mena d’anàlisi grafològic de la seva personalitat. La presentà a la madrilenya galeria Helga de Alvear i vaig contactar amb ell per a tal d’aconseguir el permís per parlar-ne i fer-ne reproducció en la revista interna de l’empresa en la que treballo , degut a la seva relació amb el camp de l’anàlisi.

Encara que a l’hora de la veritat no es va concretar la publicació, vaig mantenir un seguit de converses amb ell i em va sorprendre la seva absoluta disponibilitat , el seu sentit planer de la relació i el seu pensament, convertit en desig , de que l’obra artística a quanta més gent dispersa arribi , molt millor .

Ara la seva obra arriba a Mataró en aquest concepte itinerant i de nou em pregunto el fet de que estant dedicat l’art públic mataroní a l’art contemporani, com ha estat possible que no haguem pogut gaudir abans d’una exposició seva i més sabent el seu ascendent mataroní ( la seva mare és mataronina )?. Una pregunta si voleu un xic malintencionada però de difícil resposta coherent.

No és un demèrit dir que “A través del mirall” no és pas de les col·leccions més reeixides de l’artista , però la seva gran qualitat ens permet descobrir aquí l’etern interrogant que plana sobre tota l’obra de Fontcuberta com és la reflexió al voltant del dubte.

Fontcuberta ha dit moltes vegades que sempre intenta provocar el trencament d’aquesta dualitat mental que tenim tots d’equiparar fotografia amb realitat i per tant amb certesa. Els seus treballs s’ha mogut en aquest camí , demostrant-nos la capacitat d’engany que té el mitjà , però alhora provocant-nos un nou dubte , en fer-nos pensar si és que a l’hora de la “veritat” ( si és que aquesta es manifesta mai en el treball de l’artista” ), l’autor ens enganya de nou convertint en veritat allò que pressuposem fals.

En el cas que ens ocupa Fontcuberta ens fa discurs sobre les diferents veritats, o mentides , que provoquen les imatges privades escampades públicament per la societat , en especial mitjançant les xarxes socials. Com la mateixa imatge provoca sensacions diferents que a més poden ser contradictòries amb les sensacions, motius i emocions , del moment de premer el disparador.

Mitjançant el bombardeig de múltiples imatges , repetides i disperses, de nou Joan Fontcuberta ens porta a l’àmbit que pretén , el del pensament, el de les reflexions, el d’anar sempre a cercar un quelcom més enllà d’una imatge que representant la seva realitat , pot no ser-ho.

Nova lliçó d’art del pensament el que ens ofereix Joan Fontcuberta en aquesta exposició “A través del mirall” . Una exposició de visita obligada , amb ulls i ment ben oberts per copsar la intensitat de les reflexions d’un veritable Artista amb majúscules.

CONCHA IBAÑEZ / CARME RIERA. AUSTERITAT VS EXHUBERÀNCIA

En aquest desnortat Ateneu Caixa Laietana, sense direcció artística , criteri, línia a seguir o full de ruta ( que trist per un espai tan magnífic , important i que ha desenvolupat un paper cabdal en la cultura artística de la ciutat) , al costat de la malaurada i ja comentada mostra de Noemí Carrau podem trobar-nos amb la mirada de dues veteranes artistes que comparteixen comarca (Maresme) i relació amb el mar. D’aquí aquesta mostra complementaria: “Entre terra i mar” amb el protagonisme de la canetenca Concha Ibáñez i “Entre mar i terra” amb el fer de la cabrerenca Carme Riera.

Vàrem conèixer a Concha Ibáñez a finals dels 70 en una de les primeres temporades de Tertre. Ara , més de trenta anys més tard , la seva obra no sols manté una fidelitat fèrria en el seu fer , ans manté alhora la potència d’aquest paisatge sense anècdota que tant va sorprendre en aquells temps.

Cal recordar que per un llavors el paisatge imperant era el de l’escolàstica olotina , i noms com els de Lluís Roura ja eren una gran revolució. Per això la síntesi, el paisatge estructural de Concha Ibánez, el seu reduccionisme volumètric encastat en uns cromatismes nets i purs , que no primaris , va capgirar conceptes com encara ho fa ara.

Concha Ibañez estructura el seu fer en el que podríem dir minimalisme sensitiu. Els seus paisatges son uns paisatges viscuts , digerits i expulsats en forma d’essència pura. Silenciosos en l’absència de vida aparent , ens ofereixen una latència interior de gran intensitat que els trasmuda donant-los força i consistència, en una mena de poema silenciós que absorbeix en cada pinzellada les dues ànimes que sempre comporta una obra d’aquest tipus : la del creador i la de l’espai ( en aquest cas paisatge ) representat.

Ens trobem amb una Concha eterna, en plena forma com ho demostra amb el seguit de magnífics dibuixos de data recent , que de nou ens fa lliçó magistral de saviesa enfrontant-se al paisatge de sempre i seduint -lo com ho ha fet en el decurs de tota la seva carrera.

Però si Concha Ibañez és austeritat , Carme Riera és en canvi exuberància en estat pur , presentant uns treballs de tota mena , de la pintura a l’escultura  passant per el col·lage , que semblen eternament inacabats davant el munt d’elements que hi aboca  per a tal de sentir-los absolutament coherents amb ella mateixa.

A Carme Riera també la vàrem conèixer a la galeria Tertre , on exposà a 1982 , però a diferència de Concha Ibáñez , el seu caminar ha estat una constant recerca interior i en conseqüència plàstica, en la que han intervingut formes, materials, tècniques i maneres , confegint un tot confús que fa que en ocasions ( com succeeix en aquesta exposició ) , la disparitat sigui de tal magnitud que sembli ens trobem davant obres d’artistes diversos.

Per això fent repassada tranquil·la a l’exposat no hi ha dubte que ens quedarem amb les seves obres més depurades que alhora , i no és contradicció, son les més senzilles que no simples. Ho fem així ja que el permanent sentit d’inacabat de moltes de les peces , les enfarfega de tal manera , que queden confuses , sense ritme, enfosquint sentits i conceptes i quedant finalment perdudes en un magma de sensacions que no poden ser assolides de cap manera per l’espectador.

Però aquesta és l’essència de la creadora i en ella la hem d’acceptar o rebutjar segons els nostre bon entendre.

Austeritat vs exuberància. Terra vs mar. Simplicitat vs complexitat. Cares contraries per un únic combat de sensibilitats que mantenen dos grans i veteranes artistes: Concha Ibáñez i Carme Riera. 

Ara la tria es per a vostès. Jo no me n’amago. Per a mi Concha Ibáñez ha estat i és , una de les grans. I sempre és un gran plaer trobar-se amb les seves obres.

ATENEU CAIXA LAIETANA

“Entre mar i aigua”. Carme Riera

“Entre terra i mar”. Concha Ibáñez

Del 26 de febrer al 7 d’abril de 2013

JUEGOS DE AGUA. LUISA M. SEGURA REQUENA

Era el mes de setembre , començava la temporada i el sant Lluc ens oferia una bona sorpresa amb el treball de Luisa M. Segura. La seva obra era de les destacades de la mostra i d’ ella dèiem textualment:

L’altra sorpresa és la de Mª Luisa Segura Requena , una artista que ha arribat a la nostra ciutat fa poc i que  amb aquesta,  la seva carta de presentació (“Pereza placentera”) , ens fa avinent la seva exquisida sensibilitat en la composició d’aquestes il·lustracions de masses , a l’estil dels dibuixos de “multituds” d’ Opisso, però en una mirada plenament actual. Amb un magnífic domini tècnic , tant en el que pertoca al dibuix , la paleta cromàtica i l’habilitat per donar vida a personatges i ambients , l’obra de Segura , que mereix una detinguda i atenta mirada , ens permet ensumar una creadora especialment sensible en representar la vida en tots els seus matisos. Un nom a seguir.

Ara  podem procedir al mateix mitjançant la ben valorable exposició “Juegos de agua” que presentà el passat divendres a la sala de la Presó.

Luisa M. Segura Requena, aquesta malaguenya provinent de Lanzarote i que per raons professionals ha aterrat , sortosament , a casa nostra , és una amant de l’aquarel·la, tècnica que practica amb rara perfecció. Prefereix la tècnica tradicional i defuig d’aquesta aquarel·la més “seca” que ara s’estila. Però aquesta preferència clàssica no la converteix en una autora acomodatícia en la concepció, ans el contrari, aposta per una gosadia en el concepte i en la dificultat , fet que s’agraeix en tots els sentits.

Avui ens presenta una mesurada exposició ( ja era hora una exposició sense excessos en el nombre de peces ) en la que fa potent presentació del seu fer. “Juegos de agua” és en essència una aposta difícil, ja que la mostra es divideix en bisectriu en dues zones ben delimitades, a les que podríem dir : Aigua i platja; ambdues tractades amb absolut mestratge.

En el que pertoca a l’aspecte “aigua” , Segura entén perfectament la dificultat d’una temàtica amb mestres tan rellevants com Sorolla, i en el cas mataroní, com Rafael Estrany. Potser per això accentua el seu treball en el desenvolupament del tractament marí amb un joc de sensibilitats cromàtiques en la paleta dels blaus i verds , en la que el joc de transparències li dona encara més joc i força. Una veritable abstracció aquarel·lística a la que hi afegeix unes figures ( que bé podrien ser obviades ) perfectament integrades en el conjunt, superant l’habitual superposició en la que fàcilment cauen tants creadors.

En l’altra vesant, Luisa M. Segura ens mostra també el seu domini en el camp de la llum que sap conjugar de manera ben adient amb els cromatismes blaus ( mar / cel ) aconseguint un equilibri intencionat en el que es disposen el conjunt humà que formem i conformem tots nosaltres en un dia de platja qualsevol. Molt acurada en la tècnica , en el joc de llums i obres , i mestre en el dibuix , la personalitat del conjunt abandona l’anècdota , per esdevenir un veritable reflex social de la realitat d’ara mateix.

Acabada la visió de l’exposició no vaig estar-me de fer una petita reflexió en les xarxes socials, tot remarcant la dificultat d’aconseguir art des del context de la simplicitat i de l’habitud. Luisa M. Segura Requena ens ofereix una magnífica visió social d’una dia de platja, fugint del detall per centrar-se en el pàlpit del plaer que el mateix significa. El sol, els nens, l’aigua, els venedors, les  “sombrilles” , escenifiquen plàsticament una realitat per a tots viscuda i que en les seves mans assoleix el nivell d’obra artística de veritable qualitat.

“Juegos de agua” , una bona exposició que recomanem amb plaer i que serveix com eficient carta de presentació d’una artista nouvinguda , Luisa Mª Segura Requena ,  que esperem romangui força temps entre nosaltres .

Felicitats

“Juegos de Agua”. Luisa M. Segura Requena

Sala de la Presó

Del 8 de març al 7 d’abril de 2013

(Fotografies manllevades del web del sant Lluc)

PACTE CULTURAL

Ara fa justament un mes, en el ple municipal corresponent al mes de febrer es va prendre la decisió de recolzar la proposta socialista per a la formació d’un pacte local de la cultura que havia de convertir a la mateixa com un element estratègic en la definició de futur de la ciutat. En el mateix s’explicitava , segons la proposta , que

El Ple acorda que el govern municipal constitueixi una comissió del Pacte per la Cultura amb els grups municipals i els convoqui durant aquest mes de febrer  per obrir aquest debat, amb la perspectiva d’elaborar una primera proposta de continguts, calendari i interlocutors socials.

Ha passat el mes de febrer i ja portem un terç del mes de març per endavant i l’ immobilisme al respecte del tema és total i com es diu popularment , el més calent està a l’aigüera. Ningú mou fitxa i el Pacte Cultural ha nascut ja com veritable paper mullat per desídia de tothom. És a dir ni més ni menys que el que era previsible malgrat el recolzament implícit del mateix que s’havia gestat des del propi camp de la cultura local.

D’entre les moltes definicions que hi ha de política a mi m’agrada molt aquella que diu que la política és l’art de decidir en l’afany de cercar el bé de la comunitat. Però per decidir a fi de bé s’ha de tenir les coses molt clares i el full de ruta a seguir més clar encara i el Govern municipal no disposa pas d’aquests elements. I l’oposició tampoc.

Ni uns ni altres no acaben de combregar del tot en que la cultura és un dels pilars fonamentals per al creixement de la comunitat i alguns arriben a considerar-la article de luxe en moments com els actuals. Per això no hi ha aposta clara per aquest pacte cultural que han matat abans de néixer , llençant-lo alegrement a la plaça pública sense estar disposats a lluitar amb ungles i dents per ell. Així , després d’aquest abandó, no sé si ni tan sols amb desfibril·lador serem capaços de remuntar un projecte que hauria de ser imprescindible per el futur vital d’una ciutat com la nostra.

I aquí és on ha d’aparèixer la política com art de decidir per marcar ritmes i línies clares de futur. Cert és que l’anomenament d‘Esther Merino com a directora de l’IMAC deixava ben a les clares el reforçament de Noè i la resta de tècnics com veritables amos de la cultura pública mataronina . Però calia esperar més d’un govern que saturat per altres problemes ha deixat a la cultura que faci la viu viu deixant els temes en lamentables standby , com per exemple el lamentable laissez passer, laissez faire en el cas de Can Xalant ( i que quedi clar que el lamentable justament no és la decisió de donar per acabada la concessió) o l’acceptació d’aquesta veritable andròmina de la casa de la Cultura Popular (?) .

Pacte Cultural?. I tant. Però evidentment no d’aquesta manera. Per això, ara que la gran majoria està d’acord en el dret a decidir, i si comencem per establir-lo a casa nostra  i  entre tots decidim quina és la cultura pública que volem que , en això crec que tots estem d’acord, està molt lluny de la que decideixen a Beneficència?.

Les il·lustracions son obres recents i inèdites de Josep Serra

GERARD ROSÉS. SENSE TRAMPA I AMB MOLT CARTRÓ

L’espai Capgròs acull aquest mes, en col·laboració amb la galeria Lolet Comas, l’obra de l’artista masnoví Gerard Rosés sota el sugerent títol de “La bellesa de la quotidianeïtat”. Una exposició en la que ens presenta un acurat recull de les seves obres habituals amb cartró, ben acompanyades per un seguit d’àgils aquarel·les.

El treball de Gerard Rosés m’ha seduït sempre des que el vaig conèixer allà la frontissa dels 90 mitjançant la Galeria Lolet Comas que l’ha mantingut de manera fidel com un dels que podríem dir artistes de capçalera. Una seducció inicial que es convertí ràpidament en admiració en acudir a l’exposició de temàtica olímpica en el Museu de Granollers, en el mític any 92. Avui , més de vint anys més tard, Gerard Rosés manté viva l’essència d’aquell sentit artístic convertit en signe d’identitat i un segueix rendit a la seva capacitat creativa , i el que és més important , la seva capacitat d’expressar les emocions de les sensacions quotidianes.

Rosés treballa les seves obres sobre cartró ondulat ( cartró d’embalar, normal i corrent) amb el que retalla les seves figures i els seus objectes , que seran pintats , - colorejats quasi hauríem de dir -, per ser col·locats de manera escenogràfica en aquests petits teatrins que son el que en realitat esdevenen les seves obres. Unes obres sempre difícils de definir en aquest equilibri perfecte entre la pintura i el volum.

Però clar , la tècnica és mitja i no pas finalitat , per això, encara que el material ( cartró ) i el seu especial tractament ( color i volum ) siguin l’esquer per motivar l’atenció i la mirada de l’espectador, aquest fet tècnic es dilueix ràpidament per assolir protagonisme la filosofia vital que expressa amb tota intensitat l’autor. Una filosofia de caire absolutament humanista, en la que l’home i quasi sols ell , n’és el principal protagonista.

Gerard Rosés sembla voler practicar una pintura en certa manera hedonista que ens vol transmetre els plaers de la vida , però defensant no els teòrics grans plaers i sí els petits plaers que es troben cada dia al nostre abast i que massa vegades no sabem ni veure ni assolir. Una postura a la que afegeix una mirada entre dolça i irònica , amb un afegitó de crítica , acostant-se als fets socials , cercant la bellesa del senzill, que no vol dir mai el simple, en aquest camí de la recerca de la bellesa de la quotidianeïtat  , amb la que tan encertadament titula l’exposició.

L’exposició de Rosés ens presenta una mirada del diari , una mirada en la que tots ens sentim representats i fins i tot en algunes obres , ens sentim protagonistes. Ja sigui amb els seus cartrons , o les seves aiguades , treballades amb ritme intens i amb una clara sensació de profunditats , com si de proves o esbossos es tractés, abans de ser traslladades al concepte mare del volum.

Una exposició que us aconsello vivament i que mereix una detinguda visita amb el convenciment de trobar-hi, no tan sols un hàbil i creatiu concepte personal del treball plàstic , ans també un concepte anímic que ens submergeix en la sempre agraïda poètica del quotidià.

Una exposició que demostra el gran nivell i la gran qualitat de Gerard Rosés , un artista sense trampa, però amb moltíssim cartró.

Gerard Rosés. “La bellesa de la quotidianeïtat”

Espai capgròs. Del 28 de febrer al 27 de març

(Les imatges que il·lustren el post son orientatives i poden no correspondre a l’exposició)

ESPAI D’ART. MARIANO CABELLOS

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” de m1tv amb l’entrevista a Mariano Cabellos en motiu de la seva exposició “Proceso” que presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una exposició que us aconsello per ella mateixa i especialment per el seu didactisme i  la seva qualitat en el que pertoca a tot el camp d’ofici, aquest element que sembla tan oblidat en el món artístic d’avui

LA FORÇA DEL COL·LECTIU

Ahir al vespre vaig tenir el plaer de presentar en la sala d’exposicions del magnífic Centre Cultural Can Fabra ( fotografia ) al barri de Sant Andreu de Barcelona , l’exposició “Àngels i dimonis” de l’artista Eduard Soriano HUET.

Va ser un acte del tot plaent i satisfactori però que en la comparança amb actes parells que es celebren a la nostra ciutat em va deixar un regust amarg.

Ho dic no sols per l’ambientació general, amb un  quartet de vent de joves intèrprets obsequiant-nos amb  un seguit de peces de jazz i pop. Ho dic per el centenar llarg de persones que omplien a vesar la sala, cohabitant amics i familiars amb un nombrós grup d’artistes i afeccionats a l’art als que oïes en les seves converses i disquisicions al voltant de l’obra de l’artista.

He de dir que vaig tenir enveja, molta enveja. Era una exposició ben equiparable a les de la sala del Col·legi d’Aparelladors o de la Presó, però el seu ressò era evident front moltes vegades la quasi clandestinitat que succeeix en el nostre entorn més proper. I que dir quan la directora del centre et parlava del nombre de visitants que depassa qualsevol xifra relacionada amb Mataró, afavorida evidentment per l’entorn de la biblioteca Ignasi Iglesias i per l’amplitud d’horari.

Aquest divendres a la Presó s’inaugura una exposició que vista la prèvia del Sant Lluc, pinta molt bé. Es tracta de Luisa Segura Requena i el títol “Juegos de agua”. Tindrà una resposta similar?.

 Lamentablement sabem tots que no, i tenint en compte la potència de Mataró potser comença a ser hora de que ens ho fem mirar.

PROCESO. MARIANO CABELLOS

Sempre he dit, a ell també, que Mariano Cabellos hauria estat molt més feliç, artísticament parlant , havent nascut al Renaixement o si no volem anar tan enrere , havent viscut fa un parell de segles , quan la pintura  i la música , - les seves grans passions -, vivien en el cànon com a norma de fe i en l’ofici com reconeixement màxim. Però no ha estat així.

Mariano Cabellos , aquest artista mataroní massa desconegut ja que la seva presència ha estat sempre amb comptagotes i per presentar els seus lluminosos paisatges d’arrel impressionista, amb l’excepció de la darrera mostra a l’espai capgròs on mostrara la seva cara més personal i intimista, és home d’ofici profund. Potser per això la seva mirada es troba perduda en un món com l’actual en el que malgrat l’eclecticisme dels darrers temps en el que tot sembla valer,  ja que li costa entendre la renúncia a uns fonaments d’ofici que per a ell son bàsics.

Potser per això quan la gent del Sant Lluc li va proposar fer una exposició  al Col·legi d’Aparelladors , la que s’acaba d’inaugurar la passada setmana amb el títol de “Proceso” , Mariano Cabellos no va apostar per una exposició a l’ús , amb els seus paisatges lluminosos que haurien tingut l’aplaudiment segur dels espectadors i va fer aposta per l’ofici presentant una exposició que hem de qualificar si més no com estranya , en la que l’autor presenta un sols quadre i al seu voltant ens ofereix un recull triat dels dibuixos i esbossos preparatoris del mateix.

Un esquema expositiu que certament s’ha realitzat altres vegades però en aquest cas amb l’afegitó , més que particular , de que l’obra presentada “Cofrades de las Santas Espinas de Atienza” és una imatge fidedigna de l’acte penitencial d’aquesta confraria del seu poble natiu.

Una peça que presenta dues lectures ben contradictòries segons l’origen del lector de la mateixa. Per els habitants d’Atienza és una peça de caire religiós que presenta de manera realista i fidel l’acte processional de la confraria i en el que pot observar com tots els detalls litúrgics i iconogràfics estan tractats amb perfecció i cura. Però si la lectura prové d’ algú aliè a l’entorn , com succeeix en la majoria de visitants , l’obra es converteix en un veritable retrat social d’un món rural arrelat encara amb força a unes tradicions ancestrals en les que el pes de l’església segueix estant ben present.

Un retrat que estructuralment s’estableix en la tradició velazqueña, centrant el pes de l’obra en les figures que mirant a “càmera” donen pes a la peça , en la que l’autor no renuncia a fer evident la seva mirada paisatgística ja que l’obra es tractada coma a tal, amb un acurat joc d’ombres que serveixen per recolzar la llum , element intrínsec i fonamental en el fet del creador.

Un paisatge amb figures que ens retrotrau tant a l’escola espanyola de Zuloaga, Zabaleta i molt especialment , òbviament tan sols en el sentit de l’estructura de personatges, a Solana. Però que en esperit també ens reporta als retratistes del mid west americà i els seus retrats de les comunitats rurals.

Però ha de quedar ben clar per a tots que aquest peça és tan sols l’esquer, esdevenint anècdota,  ja que la veritable exposició està en el seguit de dibuixos efectuats de diverses maneres ( grafit, sanguina, aquarel·la , aiguatinta ...) en les que Mariano Cabellos ens demostra la seva gran destresa tècnica , de modus que a la manera dels renaixentistes planeja i estructura l’obra general, però posant passió en cada detall de manera que aquest petits apunts assoleixen nivell de privilegi plàstica i lliçó doctrinal d’ofici.

És allà on rau tot el sentit creatiu de l’autor que en comptes d’aconseguir una gran peça mitjançant petits bocins , aconsegueix uns grans bocins que es desgranen d’un tot més eteri i potser impersonal.

Exposició doncs que cal visitar. Cal fer-ho a demés amb paciència i tranquil·litat per absorbir mica en mica la sensibilitat i l’ofici que es desgranen en el magnífics esbossos preparatoris (  per cert , molt ben emmarcats) que ens mostren la qualitat de pintor d’aquest artista potser massa desconegut a casa nostra ( encara que part de la culpa sigui seva ) que es diu Mariano Cabellos.

Un nom que cal entroncar en el camp dels artistes amb ofici de pintor, aquest ofici malauradament massa perdut en els darrers anys i del que sempre és bo sentir-ne la intensitat del seu flaire.

(Les imatges i el vídeo de la inauguració han estat manllevats del blog de l'Associació Sant LLuc)