ÍNTIM ALBERT ALÍS

Albert Alís és a bon segur l’artista mataroní de caire figuratiu que més ha estirat la figuració per camins en els que l’anècdota s’esvaeix quasi fins desaparèixer per deixar sols l’essència pura de l’art. Aquest camí, llarg, costerut i fet passa a passa, havia arribat ja a límits com quedava ben clar amb les obres presentades a Tempus Fugit. Sols un petit detall relacionava la imatge mentre que la resta ja era pura abstracció essencial.

En arribar aquest límit, veritable extrem en el que una passa més i el salt de la figuració a l’abstracció esdevenia inevitable,crec que per l’artista era obligada la reflexió. Calia fer el pas, saltar i canviar del tot el registre pictòric, o potser el que calia és fer un pas enrere – o al costat com toca dir ara-, i reinventar-se de nou aprofitant de manera complerta tots els imputs rebuts en aquest camí?. I Albert Alís, que no hi ha cap mena de dubtes és artista d’arrel clarament figurativa, ha escollit la segona opció.

I aquí el tenim en aquest “Íntim” que ha presentat a La Destil·leria, en un retorn als orígens però amb el perfum intens del més darrer. Amb un element referencial com eix i pol d’atracció, en aquest cas generalment una cadira , Alís reconstrueix àmbits i ambients tan sols amb quatre tocs destrament traçats.

Equilibri, color, sensibilitat i poètica generen la nova figuració de l’autor que aprofitant-se de la seva destresa tècnica genera unes obres d’extrema musicalitat que son plaents als sentits i alhora amb la suficient qualitat com per deixar en segon terme l’evident deix comercial que aquesta pintura comporta. Un deix obligat tal i com deia el vell Picasso, “si els artistes no mengessin tots serien uns genis”.

Alís demostra fefaentment el seu nivell i la seva saviesa, però a un , allunyat ja de la crítica i per tant parlant tant sols en el concepte més personal, molt li plauria que aquest retorn millorat al seu fer de sempre no comportés l’oblit a aquella pintura agosarada a límits en la que figuració i abstracció es donaven la mà demostrant que en realitat no son elements contraris i sí capaços de generar un art generador de màxima sensibilitat per a gaudi de paladars exquisits.

D’ANTOLÒGIQUES I RETROSPECTIVES

Per raons que sols els senyors Windows, Google i Blog saben, aquesta finestra de contacte personal que és aquest Transport Públic era impossible d’accedir per a noves publicacions. Per les mateixes desconegudes raons, i després de fer un bon grapat de gestions, ara sembla que ja torna a estar operatiu , però en aquest bon grapat de dies s’han quedat a l’aigüera un nombre de comentaris expositius que si bé no tenen ja vigència doncs algunes exposicions ja han mort, si que tenen el contrapunt històric que pot fer que dintre d’uns anys ens serveixin per a recordar les exposicions. Per això en el decurs dels propers dies anirem publicant el que hauria d’haver estat ja a l’abast de la xarxa.

Així per ex han coincidit dues mostres de caire antològic / retrospectiu com la de Marta Duran ( “Intensitat i densitat”. Ateneu Fundació Iluro) i Ricard Jordà (“Reculls”. Col·legi d’Aparelladors). Dues mostres que curiosament parteixen d’un mateix punt d’inici que no és altre que la celebració d’un aniversari, - 30 anys expositius en el cas de Duran i 50 en el cas de Jordà-, i d’incompliment de la realització d’una mostra antològica per part del Museu de Mataró.

Les antològiques i retrospectives sempre m’han semblant exposicions interessants , i molt més si en l’organització de les mateixes i té mà l’artista, com succeeix en aquest cas. I dic això ja que si la vàlua de les exposicions d’aquest tipus està en la possibilitat d’una clara lectura de l’evolució de l’artista i del seu idioma plàstic, la presència organitzativa de l’autor garanteix que , amb les lògiques absències d’obres de difícil localització i préstec, el conjunt respongui a obres significatives per la seva qualitat o per haver marcat clarament la trajectòria o l’evolució del creador. Així crec ho han fet ambdós, omplint les seves exposicions d’obres importants i definitòries del seu tarannà creatiu i la seva trajectòria.

Duran i Jordà demostren de manera ben fefaent la seva professionalitat, el seu saber fer i principalment la seva fidelitat a uns conceptes esdevinguts el seu idioma plàstic. Mentre Jordà ha apostat per aquest el seu simbolisme social, en una pintura de reflexió, interrogació i denúncia, Duran ho ha fet per la cara més amable com ho és la figuració en uns camins que partint d’un post impressionisme s’han anat movent per diverses contrades a la recerca sempre d’un cert cànon bellugadís, en el que l’apartat comercial hi ha tingut bona part a veure.

Dos artistes importants , dos grans professionals que han merescut abastament l’atenta mirada al presentat i que han obtingut resposta contundent en el nombre de visitants. Uns visitants que han pogut gaudir del “seu” artista de manera ben intensa. I dic “seu” ja que en ambdues tesitures s’estableix un cert deix passional per part de l’espectador i la seva manera d’entendre l’art , segons l’entesa del mateix com element essencialment de bellesa i esteticisme, o en el concepte de que l’art ha d’anar més enllà i crear un cert estat intel·lectual en el sentiment de l’espectador. Més agre Jordà i més ensucrada Duran , han deixat les seves cartes damunt la taula, demostrant que ambdues son guanyadores.

Unes exposicions ambdues que per la seva especificitat no ens permeten baixar a la sorra de la crítica. Son dos exemple de voyeurisme absolut de la realitat de l’artista. Ells son així i així ens ho mostren, per tant per la part del crític sols li queda expressar les seves preferències que en aquest cas han d’anar per el camí més personal possible . Un camí que en el cas de Duran van per les obres més lliures i “despenjades” , en les que l’artista surt del seu escollit encotillament per esclatar exuberant, com per ex les de la sèrie que presideix l’opuscle informatiu i que permeten a Manuel Guerrero expressar la seva impressió, que comparteixo, de que el millor de la seva pintura està per venir.

I que en el cas de Jordà no pot ser tant taxativa degut a la seva fidelitat de fons i forma que converteix en més lineal el seu missatge, però que permet esplaiar-se en aquesta aposta més matèrica i menys barroca  que demostra la seva capacitat d’adaptació a uns nous temps i unes noves circumstàncies.

Duran i Jordà. Jordà i Duran. Dos professionals convençuts que volen fer avinents de manera ben clara les seves capacitats i els seus sentiments plàstics més interiors. Una evidència que com mai han pogut copsar els afeccionats mitjançant aquestes dues valuoses antològiques. 

BON NADAL 2015. L’ORB

Vagi en aquestes festes de Nadal, el meu desig més gran de felicitat personal i creativa per a tothom, en especial per aquells que d’una o altre manera conformem allò que en podríem dir la gran família de l’art.

Enguany l’obra escollida no podia ser altre que “L’orb” , l’esmalt de Mariano Andreu, considerat l'esmalt més gran del món, que es troba en els magatzems del Museu de Mataró després d’haver presidit durant tants anys l’entrada a la sala d’exposicions principal. Una tria obligada com homenatge a l’artista mataroní ja que en el 2016 commemorarem el quaranta aniversari de la seva mort. “L’orb” és una obra que justament va merèixer ocupar la portada de l’edició de Nadal de 1941 de la prestigiosa revista francesa “L’illustration”.

“ És una peça en relleu de gairebé 3 metres d’alçada de coure  esmaltat, una joia gegant d’aspecte imponent, inquietant i misteriós, amb una densitat cromàtica i una estètica que no deixen indiferent, entre el refinament i la monstruositat. 

El títol és ambigu, l’Orb, tot un misteri que podria remetre a la representació del món, però que en aquest cas fa referència al cec, la figura masculina que centra la composició. Està flanquejat per dues dones, una maternitat vestida i una representació de la bellesa, nua i sensual. El sol, la lluna i la garlanda que tanca el conjunt acaben de completar una peça que vol simbolitzar la vida, amb referències moralistes com si fos una mena de vanitas barroca i que podria tenir també altres connotacions més personals de rebuig a la sexualitat i al plaer. 

Una fotografia conservada al MAC acaba d’aclarir el procés de confecció de la peça i apunta a la possibilitat de col·laboració entre els dos artistes. Es mostra una imatge de taller, amb Smith i Andreu disfressats de dona i al fons un relleu de grans dimensions d’una figura femenina que sustenta una criatura. La peça es pot identificar com a l’original en fang d’una part de l’Orb, en la seva primera fase, amb les figures nues abans que l’artista modelés els vestits, tal i com marcava l’ensenyament acadèmic. 

La qualitat del modelat i el fet que a la fotografia apareguin tots dos podria obrir la porta a que Smith va ajudar al seu amic a modelar la peça. Smith era un escultor molt dotat i d’Andreu no es coneixen altres exemples. Posteriorment Andreu la passaria a planxa de coure i l’esmaltaria, amagant en part els detalls escultòrics que quedarien desdibuixats sota la capa del dens esmalt de meravellosos tons cobalt ultramarí, suaus  turqueses i iridescents tornassolats”. 

Aquest magnífic escrit manllevat del Museu d’Art de Cerdanyola ens serveixi de recordatori documental per a tal de reclamar que en aquest proper any de 2016 i com a recordatori de l’artista, sigui retornat al seu lloc de privilegi en el hall d’entrada del Museu de Mataró.

ROIG I NEGRE. PERECOLL

Diuen, i jo hi estic d’acord, que els temps de crisi comporten una màxima creativitat. Que els artistes, deslliurats de la dolça esclavitud que significa una manera de fer de venda segura o possible, encara que pugui provocar-li dubtes en el sentit interior de l’art , posats a “no vendre”  lògicament prefereixen realitzar treballs que els complaguin i en els que sentir-se realitzats que no pas mantenir la falsedat de l’ofici comercial. És doncs el moment del risc i l’aposta agosarada.

Però a més penso jo que implica també la tornada a l’arrel i al concepte primigeni de tot creador, en quest sentit tantes vegades repetit també de que en realitat l’artista “realitza” sols una obra en la seva vida de la que cada quadre, cada escultura, cada peça son sols un paràgraf i cada època, un capítol.

En Perecoll sempre diu que ell no és que estigui en crisi , és que la crisi ja forma part d’ell de manera substancial. Unes vegades apretant més, altres menys i amb algun miratge passatger, defensa , i amb molta raó, que l’artista està en crisi permanent , la de la creació i la més complexa del comerç i que davant d’aquest fer sols hi ja una possible sortida, o una manera d’apaivagar-la, que no és altre que el treball.

I és en el conjunt d’aquests paràgrafs amb els que crec s’escriu de manera ben adient aquesta , per alguns nova aposta, que Perecoll presenta ara al Museu del Càntir.

Si volem definir el treball plàstic de Perecoll sols ho podem fer amb una paraula: “volum”. Ja sigui pintura, joia o escultura, l’eix del concepte rau en el volum al que sap acompanyar d’un complement de mobilitat i ritme que el converteix en vital. Un volum dinàmic que li és personal i dona sentiment al seu fer.

En Pere però porta més de trenta anys entestat en la lluita personal amb el negre sobre negre. I aquesta lluita , amb la saturació per el pas del temps, té dos problemes. Un , que els començaments van ser tan esplèndids, tan impactants , que després de la Pia Almoina, costa superar aquella fita. I en segon lloc que la repetició i certs camins encetats per l’artista dilueixen els dos conceptes essencials abans esmentats i comporten una davallada artística encara que curiosament la dulcificació del treball pugui encisar encara més a l’espectador de no moltes preocupacions plàstiques.

Dos raons ben conegudes per el creador que per això de tant en tant retorna i reprèn els orígens com si fos per agafar una nova embranzida. Això és ni més ni menys el que s’evidencia en aquest “Roig i negre” que ens ofereix ara a Argentona. De nou en ell  retrobem els seus estilitzats i complexes personatges, establerts en la solitud, el grup o la multitud que en certa manera semblen interrogar-nos en relació als moments actuals. Torna el Perecoll social, l’artista sensible que es sensibilitza per les injustícies i que ara ens copeja amb les pasteres i les mirades anhelants dels seus protagonistes.

Un retorn que a més vol endurir, i per això s’oblida del paper i l’aiguada que havia emprat en moments parells per enfrontar-se a l’estímul més potent de l’acrílic i la superfície rígida. Que s’oblida dels blaus i verds d’altres temps per potenciar la disjuntiva amb aquest roig i negre de fàcils, clares i contundents segones lectures.

Tot , en un conjunt homogeni, vibrant, presentat amb l’elegància habitual de l’autor, vestit amb un emmarcat fet a mida en cada cas, per aconseguir així una atmosfera que permeti assaborir fins el darrer detall de la seva intencionalitat pictòrica.

Un pas , aquest de Perecoll que crec és molt important per desenganxar-se en part de l’esclavitud del negre. Una concepció en la que caldrà aprofundir però de la que estem segurs sortirà una de les etapes més pròsperes de la seva creació.

Per a un, aquesta mirada de Perecoll no ofereix dubtes, ni més ni menys que per això era la dominant en l’elecció que varem fer per “Tempus Fugit”. Una certesa que estic convençut romandrà també en el pensament d’aquells que acceptin el consell de visitar aquesta interessant mirada a l’essència més íntima de Perecoll.

Felicitats.

UN ERROR MÉS. I VAN ....

Aquesta imatge correspon a la reproducció en el catàleg de la primera obra que un troba en acostar-se a l’exposició “El punt sublimat” a Can Marfà. Com poden veure és una obra prou interessant, però com també poden observar està atribuïda a Lluís Terricabres “Terri” quan qualsevol que tingui una petita idea de l’art plàstic a Mataró pot observar que no és d’ell i sí de Joaquim Bartra.

Una errada podeu dir, com m’han dit avui el regidor de Cultura i gent del Museu quan els hi fet notar, però és obvi que és molt més. Qualsevol que conegui el fer de Terri mai podrà identificar una obra com aquesta com de la seva autoria. A més, si hi ha desconeixement hi ha un detall tan senzill com la signatura. Terri signava amb majúscules i lletres soltes com una obra de Terri uns metres més enllà així ho corrobora. Llavors, com és possible que passi això?.

La resposta és tan senzilla com òbvia, i és la que denunciem de fa temps que no és altre que, per un cantó hi hagi el menysteniment absolut, - no em cansaré de dir genocida -, que té el Museu envers la plàstica i per l’altre , que és més perillós encara , el desconeixement de la realitat actual i històrica de l’art mataroní. Estic convençut que ningú del Museu coneix el fet artístic de Joaquim Bartra.

I ara que?. Òbviament cal canviar la cartela, però també cal refer els catàlegs i col•locar , si més no, una enganxina en els catàlegs, per a fer , al menys, que la documentació que quedarà sigui correcta. Ho faran?. Jo en tinc molts dubtes vist les errades constants i permanents del Museu en tot el que pertoca a la plàstica mataronina i a la seva història. Sigui com sigui, estarem a l’aguait.

Però aquesta nova gota contra la plàstica mataronina penso que és la que fa ja degotar el got. Fa dies ja ho reclamava, però ara encara més. Sr. David Bote Paz , alcalde Mataró, convoqui una reunió urgent amb Cultura i els artistes mataronins per acabar d’una vegada i per totes d’aquest menysteniment. Crec que és tan imprescindible com de justícia.

RICARD JORDÀ. RECULL VITAL

Traçar les ombres transparents damunt l’arena.

Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no

l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les

escates del peix que remunta el riu de la llum,

la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

Joan Navarro ( O: Llibre d’hores)

En un món de l’art com l’actual en el que tot sembla valer, el fer creatiu d’un artista com Ricard Jordà és rara avis. Quan sota l’aixopluc d’una pseudo modernitat canviant a diari, l’art sembla variar el seu rumb al més mínim senyal d’una falsa contemporaneïtat que bufi, trobar-se amb algú fidel a si mateix i fidel a un concepte creatiu que vagi més enllà de la bellesa o la fatuïtat intel·lectual, sempre és d’agrair.

De sempre, deixant de costat el temps de les beceroles artístiques que per el pas del temps a bon segur ni ell mateix recorda, Ricard Jordà ha entès que la pintura és un quelcom més que un punt actiu de plaer estètic i/o plàstic. Ha entès que cal anar més enllà en la recerca de que tot treball generi en l’espectador, a més d’un impacte visual, plaent o no, un neguit interior que li provoqui la reflexió i/o el dubte.

L’essència de Ricard Jordà està en la vida mateixa. Una vida que sempre ha viscut en plenitud  i a voltes depassant-ne límits. I aquesta vitalitat personal la traspua de manera aclaparadora a la seva obra, potser en el convenciment de que en ell, vida i obra conformen un tot absolutament indestriable.

I tots sabem el que és la vida. I el que la mateixa comporta: Passat i futur. Alegria i tristor. Amor i desamor. Companyia i soledat. Vida i mort. Però a més d’aquesta vida personal existeix un entorn social que ens envolta i del que de cap manera podem defugir . La vida de les injustícies, la desigualtat, dels poders fàctics i dels econòmics. La vida dels pensaments totalitaris, religiosos, de la violència que de tan propera, a voltes ni la percebem. La vida d’aquells que quasi no en tenen.

I és aquí on Ricard Jordà ens fa demostració aclaparadora de la seva potència creativa. Sense menysprear de cap de les maneres la bellesa (quan contradictoris poden ser els seus conceptes) , no es capfica en ella i sí ho fa cercant el retrat crític i punyent d’aquesta vida i aquesta societat a la que no acaba de comprendre i no vol acceptar per que va en contra dels seus principis bàsics en una ètica social.

Avui aquest “Recullsl” que ara ens presenta és la més sincera de les seves confessions artístiques públiques. Nu com va néixer, i nu com morirà, Jordà proclama en la seva nuesa el seu sempitern esperit d’artista i d’home vital i crític amb el món que l’envolta. I ens convida a acompanyar-lo per a tal de perseguir “aquella llum que ja no és llum en dibuixar-la”.

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, tardor de 2015

(Escrit per el catàleg de l'exposició "Reculls" , mostra retrospectiva de caire antològic de l'artista Ricard Jordà que s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró)

CONTINUEM ....

Aquest bloc ha estat deturat durant més d’un més, un fet que no havia succeït mai en els seus més de nou anys d’existència. Si volguéssim dissimular diríem que ha estat en standby, però no ha estat el cas. El blog ha estat a l’UCI i quasi amb un encefalograma plà molt proper a la seva mort definitiva.

No puc ni vull negar que la visita a l’exposició inaugurada a Ca l’Arenas em va deixar KO del tot. Son uns anys que un ha viscut en primera persona, que els coneix potser com pocs degut a una ubiqüitat molt plena que m’ha permès tenir-ne un coneixement força exhaustiu. I és clar, el que allà s’explica poc té a veure amb la realitat. I el pitjor de tot, és tant alt el grau insultat envers el fet per els plàstics mataronins que un en va sortir amb un mal cos que encara dura.

Però passaven els dies i la postura dels artistes era tan indiferent,  rastrera, llepaculs, com si allò , que és el que passarà a la història, no anés amb ells, que per primera vegada , en el que això pertoca, vaig fer cas dels que més m’estimen i entengués que potser ja n’hi havia prou de fer de Pepito Grillo i que “con su pan se lo coman”.

Ha passat un mes i res ha canviat i per tant el blog anava a la mot per inanició, tot just fins aquest cap de setmana. La raó?. Gegantina i senzilla a l’hora.

En els darrers dies han coincidit les inauguracions de dos artistes importants: Ricard Jordà i Albert Alís. Dos artistes amb dues exposicions especials. Ricard Jordà a Aparelladors presenta una retrospectiva de caire antològic , cinquanta tres anys de carrera, substituint a l’exposició que li van negar ,quan ja estava compromesa, la Fundació Iluro i el Museu de Mataró. Albert Alís exposa a La Destil·leria després d’un grapat d’anys sense fer-ho a la seva ciutat i després de triomfar amb el cartell de Santes ( i com bavejaven Govern i els de Cultura). És a dir , dos grans exposicions de dos artistes dels grans i per tant d’obligada presència institucional.

Vostès van veure a algú del Govern, de Cultura?. No s’esforcin a recordar , en cap de les dues inauguracions , plenes a vessar per cert, ningú del poder, de l’oficialitat en una més que bufetada, una pixada a la cara de la que en son obligades disculpes públiques.

Si a això hi afegim la bufetada personal en veure que el catàleg de Tempus Fugit no està en l’indexat de les Biblioteques Públiques on sí hi son la resta de les publicacions que genera Cultura i la Bassat, m’ha revoltat del tot i he dit que potser cal tornar i fer-ho, no per defensar als artistes , que per el vist no s’ho mereixen, si no simplement per deixar constància d’una veritat , la del dia a dia artístic de la ciutat. Per fer avinent a la xarxa les exposicions i el fer dels artistes que son els que en realitat conformen allò que diem Art i que plau a molts més dels que a priori pensem.

Per ells , i ara lliurat ja de qualsevol lligam interior que pogués portar, reneix a partir d’ara mateix un nou Transport Públic.

Esperem que sigui a fi de bé.

CAMÍ DE L’APARTHEID. REFLEXIONS AL MARGE

Aquest dissabte s’inaugura a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro l’exposició “Marta Duran. Intensitats i densitats. 35 anys de pintura”, una mostra de caire retrospectiu que ens permetrà visualitzar la trajectòria de l’autora i que a més a més, segons sembla, anirà acompanyada d’un catàleg “important” , tal i com es mereix una exposició d’aquest tipus.

Sense cap mena de dubtes que aquesta exposició és un bona notícia. Com ho son totes aquelles altres que donen visualització al bon fer dels nostres artistes que per les circumstàncies que tots sabem resten desconegut en el seu propi entorn degut a la impossibilitat de realitzar exposicions com cal i mereix la seva obra, ja sigui per l’absència d’espais comercials adients o per la postura negacionista i quasi genocida (plàsticament parlant) de la regidoria de Cultura.

Ara Marta Duran , en bona part gràcies a la seva insistència i persistència , - virtuts de les que alguns altres haurien de prendre nota -, aconsegueix fer realitat aquella mostra fallida prevista per el Museu en motiu dels seus 30 anys. Un fet que repeteixo és i hauria de ser feliç per tot l’àmbit plàstic de la ciutat, però que no assolirà aquest nivell si abans Cultura no deixa clar la multitud d’inquietants notes al marge que deixa aquest projecte.

Vàrem tenir notícia d’aquesta exposició en el decurs d’una reunió de diversos artistes de “Tempus Fugit” amb l’alcalde Mora i el regidor Fernández. En ella el regidor donà coneixement d’aquesta exposició emmarcant-la en un projecte de més durada en el compromís de que cada any Cultura presentaria a l’Ateneu una exposició d’un plàstic local amb el corresponent catàleg. Però és clar , això son paraules de polític de sempre difícil fiabilitat i més encara quan el mateix regidor ens explicava a continuació que ja estava tot a punt per que el Taller de Gravat reiniciés els seus cursos en el mes de setembre , indicant-nos fins i tot quines serien les persones responsables. Estem a mig novembre , del taller de Gravat res de res, de notícies del mateix menys encara i òbviament d’explicacions del regidor, cap ni una.

És per això obligat que Cultura expliqui si aquesta exposició és un fet aïllat i si no és així quines seran les condicions amb les que s’estructurarà l’elecció de l’artista convidat. Tots sabem que aquesta exposició Marta Duran se l’ha guanyada a pols amb la seva insistència , - repeteixo la meva felicitació-, però és clar que ha de quedar clar el futur. Quin és el projecte, homenatjar trajectòries, visualitzar artistes importants de la ciutat, donar pas a noves generacions,...?. Que s’ha de fer?. Cal apuntar-se o triarà lliurament Cultura?. I si és així, com ho farà?. Detalls importants per aconseguir un projecte net i honest.

Però a més ha de quedar ben clar que aquest “caramel” , que jo veig molt enverinat , no és a canvi de res. Que la plàstica ha de tenir les mateixes possibilitats que la línia contemporània que domina dictatorialment a Cultura per exposar en els espais oficials de la ciutat (Museu, Can Palauet, Ca l’Arenas). Que ja n’hi ha prou d’exclusivitats exercides pel gust i les ganes de qui mana ( G.N.) a qui per cert no ha triat ningú. Tretze temporades d’exclusió dels artistes plàstics de Mataró de Can Palauet ja és una xifra esfereïdora i no tan sols és obvi, és pura justícia democràtica i cultural que els pintors i escultors mataronins estiguin en igualtat de condicions per exposar en els espais públics sota una única exigència , la de la qualitat.

Per que s’ha de tenir molt clar que exposar en un espai municipal pesa molt més en qualsevol currículum que fer-ho en els devaluats fins a la misèria espais de la Fundació Iluro que ha perdut el seu escàs prestigi amb el fet de cobrar per exposar el que el converteix en un “bonus brossa” per a qualsevol artista amb pedegree.

I aquesta situació ha de quedar ben clara no fos cas que aquesta història de l’Ateneu sigui un pas més en el camí del dur apartheid que cerca insistentment Cultura. L’insultant actuació a Ca l’Arenas en aquesta temporada convertint la mostra en escopinada directe al rostre dels plàstics mataronins n’és un evident exemple , però n’hi ha d’altres, com per ex. el cas dels locals de la Presó.

Tots coneixem l’estat de degradació estructural de l’espai de la Presó que ha obligat a cessar en l’activitat a les entitats allà establertes. Totes elles han estat aixoplugades en altres espais municipals i això que algunes com els Armats i els Pessebristes eren de difícil ubicació per les seves especials característiques. Però la solució s’ha cercat, s’ha treballat i s’ha aconseguit. L’Associació Sant Lluc amb un senzill espai per a estudi i principalment com a sala d’exposicions, és a dir de fàcil solució, no ha rebut encara cap mena de proposta. No m’estranya. Tot està en el aquest desig de Cultura de fer desaparèixer, encara que sols sigui per cansament, l’activitat plàstica en la nostra ciutat.

Cal estar doncs a l’aguait. Cal exigir a Cultura que expliqui clarament els seus projectes envers la plàstica local. I caldrà discutir-los i cercar situacions de consens, però tots sabem que res serà així. Cultura sap perfectament que els plàstics son mesells i a més sap que ningú no aixecarà la boca tot esperant que l’any vinent ell sigui l’escollit.

I així ens va. Quan tots hauríem estar contents per una mostra com aquesta, la foscor d’uns pèssims administradors públics ens porta a la malfiança i el desencant. Quan plegareu d’una vegada pel bé de la ciutat?. Encara que sé que la resposta és mai, tingueu ben clar que el meu somni és que fos demà mateix.

Però tinc també molt clar que els somnis, somnis son.

PERICO PASTOR / DIDIER LOURENÇO I L’ART “COMERCIAL”

La litografia que encapçala aquest post està realitzada a quatre mans per Didier Lourenço amb la col·laboració del seu bon amic en Perico Pastor, dos dels millors representants de qualitat a l’entorn del segment artístic que en diem “comercial” i que ara casualment exposen conjuntament en els nostres entorns. Per un costat Didier Lourenço ens ofereix “El somni” a l’espai de Moldumat a Mataró, mentre que Perico Pastor ho fa amb “Plats i olles” al museu del Càntir d’Argentona.

Certament tots quan parlem d’art se’ns omple la boca d’aquell Art amb majúscules,  transcendent , històric, que depassa el d’habitud i que ens transporta més enllà. Però hem de ser molt conscients que d’aquest art n’hi ha poc, molt poc. Generalment ens conformem amb un graó inferior , amb aquell art que ens tramet, ens sedueix, ens neguiteja , ens provoca, ens interroga a la recerca d’unes respostes que ens surten de la nuesa del nostre interior. Un art que ens arriba al nostre nucli interior més personal.

Però massa vegades mirem amb un deix de prepotència aquest art al que genèricament anomenem com “ comercial”, com si fos un simple mal necessari per en la comparança destacar al que etiquetem com veritable, i potser en algunes vegades crec que anem una mica errats. Potser caldria començar però per analitzar el sentit d’aquest adjectiu comercial amb el que el definim massa vegades. No serà que això de comercial , i subjacent ment vendible, l’equiparem a vulgar trencant l’elitisme que sembla obligat davant allò que considerem gran i per tant inabastable?. L’equiparem així amb un cert menysteniment al d’art popular per amants de poques dificultats?. Però és clar, no son comercials Jeff Koons o Damien Hirst?. Llavors, com es menja això?.

Certament hi ha un art comercial que és pura brossa. Un art fet sense compromís ni exigència. Sense coneixements tècnics ni intencionalitat formal. Un art pobre per a pobres en el gust artístic. Però hi ha un art “comercial” que depassa amb molt el concepte de digne i que a més a més serveix com inductor , i jo estic per a dir com a catalitzador, d’un moviment interior personal que pot dur al comprador o espectador a mires més altes. És la porta , fàcil i amable a vegades , per endinsar-se en els camins de l’art però fent-ho des dels inicis amb uns criteris d’exigència que foragiten de totes totes, a  aquells treballs indigents en el fons i la forma.

Per això jo no defujo gens ni mica d’aquest art, sempre i quan estigui fet en la seva vesant més qualitativa com és en aquesta ocasió el cas ja que tant Didier Lourenço com Perico Pastor no ens presenten una mostra de restes de sèrie, d’obres del munt ingent que arriben a crear ja que ambdós son uns grans treballadors i sí en canvi ens ofereixen un recull  d’afinats treballs que si bé en alguna ocasió tenen tan sols el gust i el desig de ser plaents a l’espectador, en la majoria ens ofereixen aquesta llambregada de veritable art que sols els importants artistes acullen en el seu sí.

L’obra que Perico Pastor ens ofereix al museu del Càntir d’Argentona és una mostra que tal i com cal, s’ha definit de manera expressa per a l’espai. Per això ens ofereix detall de la seva vessant ceràmica , fent-ho no tan sols com una pertinent picada d’ullet a l’espai, ans demostrat la seva saviesa compositiva. Els seus plats i olles, magnífics tots ells, es donen la mà a un seguit de rajoles “de piscines” ,per definir-les d’alguna manera, i principalment amb un altre grup ceràmic d’emoticons que a un ja li agradaria poder disposar per ús en xarxa.

I en el contrapunt una pintura excel·lent, Poques peces molt ben triades que encara que no son actuals no estaven pas entre les deixalles del seu estudi. Agosarades, amb intensitat i intencionalitat pictòrica, son molt més que petits detalls , son espurnes fefaents de la gran qualitat que Perico Pastor atresora ja que en elles es resumeixen les seves característiques creatives principals. El gest, el color, la figura , l’esperit humanístic, son elements ben remarcats en aquest ben escollit conjunt.

Una exposició que cal visitar i que a més a més es fa amb gran gust per el plaent i qualitatiu de la visita.

Quelcom semblant hauríem de dir de la mostra de Didier Lourenço a Moldumat. Una vintena de peces entre litografies, pintura damunt paper i damunt tela, per demostrar que segueix tenint molt ben aprés el seu llenguatge plàstic esdevingut ja inconfusible.

Com en el cas de Perico, Didier manté a l’home com a personatge omnímode del seu treball. Un home individualitzat en la personalització del detall o bé dispers en l’entorn de la massa i esdevingut un gra de sorra en la immensitat del no res. Un home que sembla suspès en un estat eteri com si estigues en la recerca de trobar-se a si mateix. Una sensació aquesta d’una certa solitud en companyia, d’un cert aïllament , és la que composa l’eix conductor de la mostra a la que hi afegeixi la seva visió més poètica i simbòlica en obres com la que serveix de presentació.

Una reflexió constants en tota l’exposició sigui quina sigui la tècnica emprada. Magistral com sempre en la litografia que domina com pocs, amb agosarats treballs fins a nou tintes, que les converteixen a ulls d’un no expert en obres difícilment separables de les de pintura damunt  paper . Quasi tan sols la signatura numerada ens dona la pista vers la seva tècnica.

En l’apartat més estrictament pictòric de nou Didier mostra la seva lleugeresa creativa i capacitat tècnica amb aquesta figuració que tant ens porta cap un noucentisme, com cap el simbolisme o vers una correlació mental amb diverses figures de l’art.

Tècnicament irreprotxable i conceptualment fidel a la seva essència, Didier Lourenço  ens explica el seu discurs plàstic tantes vegades sentit, però capaç de ser escoltat cada vegada de manera diferent, en una exposició que agradarà, i molt, als seus seguidors i que demostra una vegada més que l’art qualificat com a comercial pot assolir els mateixos nivells de dignitat que aquell al que a vegades , i amb molta facilitat, qualifiquem com a seriós.

Perico Pastor i Didier Lourenço dos bons artistes que oficien dues bones exposicions.

PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”

 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.

En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.

És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.

Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.

March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.

La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.

“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.

Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 

Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.

Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)