COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XX

 

El dia 23 de gener s’inaugurava a la Nau Gaudí , l’exposició de la Col·lecció Bassat que aplega a obres figuratives que pertanyen a aquest segle XXI. Amb aquesta exposició que assoleix la nombre tretze de la col·lecció Bassat, s’arrodoneix la mirada a la col·lecció , el que obre un neguit sobre el que pot ser exposat en un futur, encara que coneixedors del concepte de la mateixa queda clar que encara queden moltes possible mirades, amb el que crec no cal preocupar-se per un futur immediat.

Quan uns dies abans m’arribava la invitació a la inauguració, vaig, primer de tot, fer lectura detallada  dels artistes que la composaven, i veient  que fora dels artistes locals, de la resta sols en coneixia una molt petita part, em motivà a cercar informació des mateixos. Una simple mirada  a Google em va permetre albirar un nivell remarcable que es va fer evident en la mirada a les quaranta-sis  obres que conformen aquest exposició, que sense ser una de les grans si supera a l’anterior en el que pertoca al presentat i ofereix una mirada ben correcta de la realitat de la “pintura figurativa” actual.

La mostra es dedicada doncs en aquesta ocasió  a l’art figuratiu col·locant en aquest calaix tot allò que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans , queda englobat per l’art que s’expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats externes i concretes. Tal i com s’explica en el catàleg de la mostra, les quaranta sis obres que pertanyen a divuit artistes, sis d’ells dones, ens mostren la vigència de la interpretació de realitat externes i concretes al segle XXI i com son de diverses i confluents les maneres d’arribar-hi.

D’entre aquest 18 artistes tres d’ells son mataronins ( Ricard Jordà, Jordi Prat Pons i Perecoll) i un de la comarca ( Didier Lourenço) mentre que els altres son de la resta del país i de Nova Zelanda, Veneçuela, i els EEUU. Confegeixen entre tots una bigarrada i complexa mostra que podent convertir-se en un veritable calaix de sastre per la seva diversitat estilística i conceptual, assoleix una rara i dispersa dignitat per la qualitat del presentat que emergeix en la seva individualitat en l’entorn dispers i bigarrat que els agrupa, el que permet trobar-hi aquell estil o obra que més coincideixi amb el nostre pensament plàstic, i a més fer-ho d’una manera satisfactòria en l’entorn d’aqueta ample diversitat.

Ricard Jordà

Començant l’anàlisi individualitzat per els artistes més propers. Així de Ricard Jordà (Mataró 1943) ens presenta  dues composicions mitjanes en la que fa patent el seu domini de les segones lectures amb l’existència de materials diversos  que conviden a la reflexió, que esdevé obligatòria front el seu muntatge de quasi sis metres de llarg, en el que l’artista ens presenta el seu neguit vital i aglutina moltes de les reflexions que ha realitzat en el seu més de mig segle de vida creativa i expositiva.

Didier Lourenço

Del malaurat Didier Lourenço (Premià de Mar 1968 – 2023), que ens deixà fa ara dues temporades, podem gaudir ara amb la seva gegantina peça “El lladre de bicicletes” que esdevé obra mestra de la seva primera època. Una composició volumètrica que assoleix rara perfecció i en la que apareixen de trascantó el ciclista i la palmera que varen ser protagonistes de bona part d’aquell temps.  Una obra de gran qualitat que mostra la gran qualitat que atresorava . 

 

Perecoll

Perecoll ( Mataró 1948), ens ofereix un variat mostroari del seu negre sobre negre, encapçalat per el seu espectacular paisatge del “Cap de Creus sota la tramuntana”, de la seva sèrie sobre la Mediterrània, a la que contraposa el magnífic ”Arbre”, pur exercici de precisió tècnica, completant el conjunt amb tres treballs més , dels que caldria destaar “Carmen” , ple d’energia i vida.

Jordi Prat Pons

De Jordi Prat Pons (Mataró 1965) se’ns presenten dos excel·lents  col·lages  de 2011, de gran força expressiva , en els que la pintura és element marginal, ja que els treballs son construïts sobre bigarrats col·la ges matèrics amb el fonament de cartells publicitaris, que assoleixen en les seves mans una força explicita i una personalitat, absolutament magistrals, alhora que de gran bellesa plàstica i estètica.

 

JORDÀ PER JORDÀ

 

El passat dissabte al matí es presentà a La Destil·leria el llibre “Jordà per Jordà” que escrit per  Xavier Ortega serveix per narrar-nos en primera persona la vida i miracles d’en Ricard Jordà, artista mataroní, d’ample trajectòria artística i amplíssima trajectòria personal.

L’acte que va estar molt concorregut ja que quasi un centenar de persones ompliren a vessar els patis del local, amb el que demostraren la importància humana d’aquest veterà artista, que ara apunt de celebrar els seus vuitanta anys s’ha despullat per mostrar-nos , en el possible, la seva vida convertida en novel·la biogràfica gràcies al molt bon fer del seu amic Xavier Ortega que amb habilitat literària, narrativa i personal ha sabut bastir, i vestir , un llibre que es llegeix amb facilitat i que per les constants referències amb les que un ha viscut i conviscut es fa àgil i molt agradable de llegir.

L’acte de presentació  va ser una taula rodona  dirigida per Ruth García i conformada per amics de sempre de l’artista com Juanjo Cardenal, , Perecoll, Manuel Patricio i un mateix, que juntament amb els dos protagonistes del  llibre , els autors real i el material de la transcripció, Ricard Jordà i Xavier Ortega, van explicat mil i una anècdotes al voltant de la vida artística i personal de l’artista  a través d’una conversa distesa en la que es va fer mirada de moltes coses , es van fer presents molts records i unànimement es va fer costat a l’artista en moment tant important.

Però evidentment no tot van ser flors i violes en l’acte. El més lamentable van ser les absències, nombroses i importants. Per començar cal destacar l’absència absoluta de la Cultura Municipal. I no parlem del regidor, parlem de qualsevol responsable de la regidoria i molt especialment de la part artística. Ningú del Museu, de ca l’Arenas, ni de res que de llunyà tingui el segell de l’Ajuntament. Tan sols Núria Poch, responsable de la Col·lecció Bassat i amiga personal de Jordà hi era present. De la resta ningú, demostrant un cop més el nivell zero  que el municipi atorga a l’art i als artistes plàstics locals, siguin del nivell que siguin.

Unes absències que també es van notar en l’apartat d’artistes ja que van ser molt pocs els que assistiren a l’acte, donant una vegada més una imatge individualitzada de l’art mataroní, en el que degut a la manca de suport institucional, hom intenta agafar-se per allà on pot per no desaparèixer i mantenir-se fent la viu-viu.

Un acte important en la capdisminuïda vida artística mataronina i que provoca en el que això escriu , la necessitat de que aquest llibre tingui una segona part, en la que superada ja la mirada personal, puguem fer mirada i anàlisi  de la llarga trajectòria artística de l’autor, tapant els forats i les mancances que trobem ara en la seva lectura o obviant errors tan importants, com per ex. que en el llistat d‘exposicions no n’aparegui cap de les que va celebrar amb tot èxit a la galeria Tertre.

Però això son ara petites subtileses quan l’important és que “Jordà per Jordà” de Xavier Ortega ja està al carrer  i amb ell podem fer un repàs a la seva vida personal i de trascantó a l’artística, que en part és , amb petites, o grans diferències, la nostra.

O com dic en la presentació de la seva propera exposició , que es celebrarà a ca l’Antiga , amb inauguració el 20 d’Octubre: “Ricard Jordà és un autor que ens mostra la puresa del seu art, és a dir la impuresa de si mateix. És el moment d’aprofitar per examinar-lo i examinar-nos, i veure la veritable realitat, aquella que ens confirma que sols els artistes al final acaben dient tota la veritat, encara que a vegades no ens agradi”.  Llegiu el llibre i no us perdeu la propera expo de Ca l’Antiga per completar-lo amb la mirada.

 

ENTRE AMICS. RICARD JORDÀ, TETEJI I MARC PRAT

 

Per acabar aquest malaurat 2020 , l’espai capgròs presenta una molt interessant exposició que aplega a tres artistes prou coneguts en el nostre entorn com son RICARD JORDA, ANDREU TETEJI I MARC PRAT, que pertanyen a dues generacions diferents, sense que entre ells no hi hagi hagut relació de mestratge però sí d’amistat que ha teixit un fil invisible que en certa manera relaciona les seves obres tot i ser absolutament diferents les d’uns de les dels altres. Obres que  sense complementar-se del tot no es fan mal  i son capaces de gestar un ambient especialment reflexiu en el peculiar espai que les acull.

RICARD JORDÀ està en un moment d’alta creativitat. L’art per a ell és l’eina que el rejoveneix i l’activa i en certa manera el fa seguir intensament viu. Si a la Destil·leria ens sorprenia amb el maridatge amb les joies de Txè Aymat, ara aquí més aviat sembla que la seva presència sigui per apadrinar aquest dos “fills” artístics que durant tota la seva vida han mamat del seu art a través de la seva permanent presència en l’art mataroní.

Jordà presenta tres obres que en certa manera responen als tres camins que actualment conrea. Magnífica la que presideix l’aparador i espectacular el seu “ocellot” paradigma dels seus habitual col·lages.

ANDREU TETEJI segueix amb els seus dubtes en la recerca de la seva veritat. De moment si que ha trobat que el collage és el modus operandi que més s’adiu a les seves intencions. Però el seu fer és pel general massa complex, les obres queden massa denses i pesades en la intencionalitat i cal refrescar-les i molt especialment crear el misteri que faci que l’espectador s’interrogui i reflexioni a l’entorn e les mateixes. Un misteri i una reflexió que sí aconseguia en aquells collages “alcoians” que ens oferia fa unes temporades.

Teteji té idees i té grapa comunicativa, ara sols li cal treballar en camins de simplificació i misteri.

MARC PRAT està en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. La seva pintura és una pintura absolutament humanística ja que en totes i cadascuna de les seves obres , sigui quin sigui l’element protagonista , en realitat ens està parlant de l’home i la seva problemàtica interior.

Després de parlar de l’espiritualitat en les series de caire oriental i els seus magnífics claustres i àbsides monacals, o de parlar del cos amb els seus exercicis de peus, ara ens corprèn amb aquest seguit de magnífics i espectaculars retrats interioritzats, evolució de les dues “màscares” que presenta en l’exposició d’artistes mataronins a Nova York, a l’Institut Cervantes i que tan grata acollida van tenir en l’epicentre de l’art mundial. 

Avui, Prat avança més enllà de l’aparença a la que distorsiona de manera intencionadament eficaç, aconseguint uns rostres impactants que alhora que ens neguiteijen ens sedueixen per el misteri i per la gran càrrega de profunditat artística que atresoren.

Son aquestes cares un compendi entre Bacon i Freud per la rotunditat de la interioritat humana que desprenen, llunyanes a l’aparença i centrades en la interiorització de l’home, de tal manera que tots nosaltres podem trobar aquell rostre que ens és tant afí que sembla el nostre reflex en el mirall interior al que poques vegades fem ullada.

Encapçalades per el conjunt de nou retrats i seguint per totes les peces presentades, Marc Prat ens dona lliçó magistral alhora que ens demostra els eu nivell i vàlua.

Exposició de recomanable visita.

 

“Entre amics”. RICARD JORDÀ, ANDREU TETEJI I MARC PRAT

Espai Capgròs

Del 26 de Novembre de 2020 al 7 de gener de 2021

RICARD JORDÀ. MINI RETRO

En Ricard Jordà després d’haver renunciat , per dignitat personal i artística, a l’exposició antològica que de manera miserable li proposava Cultura a Ca l’Arenas, es va passar tota la temporada fent un resum general del seu treball amb una antològica a terminis, ja fos a l’espai capgròs, al col·legi d’Aparelladors o a la Destil·leria. Ara se li oferia la possibilitat de tancar el cercle , de fer-hi llacet final, amb l’exposició a Can Caralt, al Museu Arxiu de Llavaneres, però lamentablement ha errat del tot i en comptes de llacet el que fa es escampar sense lògica i raó un munt de les seves obres , algunes d'elles ben embemàtiques de la svea carrera, oferint una disbauxada mostra que en res l’afavoreix.

Crec que Ricard Jordà no ha mesurat bé la importància de l’espai i en conseqüència de l’exposició. Can Caralt ha esdevingut de fa temps espai de referència en la comarca del Maresme, amb important xifra de visites en les seves exposicions , i el que és més important, amb moltes visites importants per el seu saber i nivell artístic.

Si hagués tingut en compte aquestes consideracions de segur que no hauria realitzat una exposició tan bigarrada, dispersa i atapeïda , de tal modus i manera que és del tot impossible fer una lectura correcte de la seva trajectòria creativa , si com ell mateix titula l’exposició com una mini-retro.

L’exposició de can Caralt precisava de la contenció i quasi estic per dir del silenci. Poques obres , més aviat molt poques, i totes elles ben significatives. I ho dic així ja que llavors el missatge de Jordà resplendia esclatant i podia arribar amb tota força a l’espectador. I d’allà sorgia la lectura del gran artista que és en Ricard. Una exposició amb vuit o deu pintures , un parell de muntatges  i trs o quatre composicions escultòriquese. En resum , una exposició de delicatessen.

Però no, com un jovencell inexpert, ha volgut omplir cada cm de les parets i a més omplir d’escultures la sala, i de composicions, a més sense cap mena de discurs , quan si d’una retrospectiva , per més mini que sigui, exigeix certes condicions per poder seguir evolucions i trajectòria.

 I llavors és clar, aquells que coneixem abastament el treball de Jordà ens plau,- oi tant, que ens plau-, recuperar visions de les seves obres més emblemàtiques i establir recorreguts i paral·lelismes, però igualment queda clar que aquells que desconeixen l’obra de l’autor, surten embogits en la dispersió, la manca de relació i la impossible lectura d’una exposició que precisaria d’una neteja dràstica i una distribució absolutament diferent. Una exposició que anava per a bouquet i bombó i ha quedat en illegible calaix de sastre.

Fa uns anys vaig començar una presentació del treball de Jordà amb aquest poema de O: Llibre d’Hores de Joan Navarro

Traçar les ombres transparents damunt l’arena.

Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no

l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les

escates del peix que remunta el riu de la llum,

la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

És justament això, el traçar les ombres transparents ,i refer el conjunt, repetir-lo ,el que faria que aquesta exposició de Ricard Jordà a més de deixar bon gust a qui el coneixem de tota la vida , no esdevingui una gran ocasió perduda per que altre gent pugui endinsar-se, tot valorant-lo, en el fer d’aquest el nostre gran artista i amic que n’és en Ricard Jordà.

Llàstima.

Les imatges han etat extretes de la xarxa social

RICARD JORDÀ. PRESÈNCIA DE L'ABSÈNCIA

EL SENTIMENT ESCULTÒRIC DE RICARD JORDÀ

Massa vegades emprem la paraula artista de forma maldestre, servint-nos com a qualificatiu pe aquell que si bé té ofici no disposa del component creatiu que cal exigir a tot aquell que desitja ser honorat amb tan noble qualificatiu. Un error a bon segur per el fet de mantenir el sentiment de l’origen grec de la paraula que no és altre que téchne  (tècnica).

Artista és aquell que a més de dominar tècnicament el mitjà de creació és capaç  d’expressar, comunicant les seves sensacions i emocions de la manera més adient en tots i cadascun dels seus moments creatius. Una definició que tots entenem s’escau perfectament a Ricard Jordà.

Recolzat en un esfereïdor domini del dibuix, traslladat hàbilment a la paleta i el sentiment pictòric, Jordà ha elaborat una carrera artística de més de 50 anys , en una fidelitat vers la pintura , i en ella, la pintura crítica i social, confegint un idioma plàstic personal del tot inconfusible.

Ara però, i per diverses circumstàncies, especialment per haver caigut en un cert avorriment pictòric, doncs diu ell que ja ha perdut el misteri de la seva pròpia creació, i ja en començar sap com i de quina manera anirà el camí creatiu, Jordà s’ha llençat desfermat per els camins de la tridimensionalitat , uns camins gens nous per a ell ja que els ha practicat de manera complementaria en el decurs de tota la seva carrera artística.

Una tridimensionalitat afermada ara en l’assemblatge da manera de cert collage dels més diferents objectes que troba i recull a partir dels quasl apareixen màgiques noves lectures .Seguint perfetament els camins definitoris de l’art pobre (Les obres d'art pobre solen ser iinstal·lacions espacials fetes de materials "pobres", és a dir, habituals i quotidians (terra, vidres, trencats, fusta, fils, etc.) i també residus sense valor. Es caracteritzen també per la voluntat d'ocupar l'espai i d'exigir la interacció i participació amb el públic. Miren de provocar la reflexió entre l'objecte i la seva forma mitjançant la seva manipulació i no només l'observació).

Una definició seguida fil per randa per l’artista que juga amb els materials donant-los nova vida  i refent el  seu fer, funcionalitat i llenguatge. I ho fa no de manera amable per convertir-los en elements dulcificats, en bibelots estètics i plaents , ho fa seguint la paramètrica de la seva pintura , del seu context d’entendre que l’art sols ho és quan aconsegueix neguitejar, interrogar i motivar a l’espectador.

Unes condicions que s’acompleixen amb escreix en aquets exposició, i en totes les peces guardades en el seu taller i les que encara no han estat creades. Unes condicions que reuneixen unes obres que demostren de manera contundent la capacitat artística de Ricard Jordà que va més enllà del concepte téchne grec per assolir la capacitat artística plena.

I tot, despullant-se per arribar al moll del sentiment dels espectadors en una atracció i seducció mútua amb una sola motivació comú: l’art.

Aquest és l’escrit per el catàleg de l’exposició “Presència de l’absència” que en Ricard Jordà presenta  aquest mes a l’espai capgròs. una exposició amb la que acaba la trilogia que el propi Ricard s’ha muntat després del mensyteniment oficial  anul·lant la mostra antològica que estava preparada en motiu del seus 50 anys d’activitat expositiva.

Una trilogia que l’ha dut a presentar en un sol anys , la seva obra pictòrica als espais del col·legi d’Aparelladors, la seva reinterpretació deixant els seus treballs en mans dels fotògrafs i ara per acabar la seva realitat més actual en forma d’aquestes estructures escultòriques amb les que manté  no sols la capacitat creativa , ans també el sentit perenne de la seva realitat artística que n’és la mirada cap a l’home i la crítica social inherent a un pensament clarament  humanista i d’esquerres.

Una exposició aclaparadorament atractiva en l’admiració per la capacitat compositiva de l’autor fonamentada formalment tan sols per objectes “trouvées” , en una actualització vital de l’art povera en la seva definició més estricta de reutilització dels elements capgirant el seu sentit i donant-los el que podríem dir la volta al mitjó.

Una exposició definitòria de que malgrat tot, Jordà segueix en plena forma artística i capaç de seguir produint comunicació artística encara que ara des d’una altre frontera en el que pertoca a la forma i els materials.

Una exposició que cal visitar com ja ho va fer el gruix de públic que va omplir a vessar la sala de l’espai capgròs amb els alcaldes Bote i Baron , amics personals de l’artista , al capdavant, i com no sense la presència de ningú de l’Institut de Cultura. Sort que fa quatre dies l’artista els hi havia donat deu obres de diferents moments de la seva trajectòria. Accions que defineixen la línia habitual de menysteniment de l’art i dels artistes locals.

RICARD JORDÀ. INTERPRET-ARTS

Vist el nul interès de Cultura en dur a terme l’antològica compromesa amb Ricard Jordà, amb motiu dels seus 50 anys d’activitat expositiva, en Ricard s’ha espavilat i en el decurs d’aquest any i de manera sincopada i a glopets va presentant el resum del seu treball. Primer va ser presentant la seva obra pictòrica a la sala del Col·legi d’Aparelladors, ara conjugant una reinterpretació de la mateixa amb la complicitat de fotògrafs i poetes, amb aquest "Interpret-Arts"  als espais de la Destil·leria, i finalment a la tardor amb una mostra a l’espai Capgròs en el que presentarà el seu treball escultòric amb aquests collages d’en la línia de l’art povera en els que està treballant actualment degut a la impossibilitat de seguir amb la pintura per causes d’una malaltia a la vista.

L’art, considerat sempre com un nex comunicatiu en el que l’artista fa digestió prèvix d’un fet vitali i l’espectador acaba l’obrac onvertint-la en aliment vital, haurem de convenir que l’art  esdevé així en una cadena de reinterpretacions de la vida, en un joc de miralls que s’autoalimenten i retrotrauen , es llegeixen de manera parella o contrària, tant se val, establint-se una cadena infinita en la que cada espectador esdevé nova baula que aporta la seva interiorització afegint noves textures emocionals a l’obra de l’artista.

Avui Ricard Jordà , home saberut en la vida i en l’art, ha volgut evidenciar aquesta constant relectura que tenen les obres d’art , i més si son com les seves en les que l’aparença és una cosa i la càrrega de la realitat de les reflexions interiors, altre ben diferent. Per això, per incitar encara més aquesta reinterpretació de les seves sensacions creatives , ha posat el seus treballs en mans d’uns altres artistes , en aquest cas fotògrafsi poetes , per que iniciïn la cadena fent-ne pública la seva personal reinterpretació de l’obra del autor. Un repte , agosarat per ambdues bandes , resolt amb l’exigència i la qualitat que calia esperar de les mans tan grans creadors.

Ara la bola ja gira i ja sols ens queda a cadascun de nosaltres donar-li el toc de la nostre emoció personal per anar confegint aquesta veritable obra polièdrica amb tantes cares i lectures com espectadors vitals de l’obra. Tot amb el resultat final d’una evolució emocional i sensitiva que converteix allò que tant sols era creació personal en una veritable obra d’art coral per el que d’emocions, sensacions i vida comporta.

Ara, en aquest obligat anar cercant el tancament del cercle com a sentiment vital creatiu, Ricard Jordà accentua amb aquesta nova aposta de reinterpretació aliena , el sentiment vital de la creació en una frase que un dia em digué un artista proper tot definint a l’art com a la manera d’endreçar-se a un mateix.

Quan la societat precisa més que mai d’un art que l’interrogui i el neguitegi, la mirada de Ricard Jordà i la seva aposta per una reinterpretació col·lectiva i coral, son sens dubte la millor manera d’intentar re-endreçar-nos en el més intens sentit personal, artístic i vital.

RICARD JORDÀ. RECULL VITAL

Traçar les ombres transparents damunt l’arena.

Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no

l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les

escates del peix que remunta el riu de la llum,

la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

Joan Navarro ( O: Llibre d’hores)

En un món de l’art com l’actual en el que tot sembla valer, el fer creatiu d’un artista com Ricard Jordà és rara avis. Quan sota l’aixopluc d’una pseudo modernitat canviant a diari, l’art sembla variar el seu rumb al més mínim senyal d’una falsa contemporaneïtat que bufi, trobar-se amb algú fidel a si mateix i fidel a un concepte creatiu que vagi més enllà de la bellesa o la fatuïtat intel·lectual, sempre és d’agrair.

De sempre, deixant de costat el temps de les beceroles artístiques que per el pas del temps a bon segur ni ell mateix recorda, Ricard Jordà ha entès que la pintura és un quelcom més que un punt actiu de plaer estètic i/o plàstic. Ha entès que cal anar més enllà en la recerca de que tot treball generi en l’espectador, a més d’un impacte visual, plaent o no, un neguit interior que li provoqui la reflexió i/o el dubte.

L’essència de Ricard Jordà està en la vida mateixa. Una vida que sempre ha viscut en plenitud  i a voltes depassant-ne límits. I aquesta vitalitat personal la traspua de manera aclaparadora a la seva obra, potser en el convenciment de que en ell, vida i obra conformen un tot absolutament indestriable.

I tots sabem el que és la vida. I el que la mateixa comporta: Passat i futur. Alegria i tristor. Amor i desamor. Companyia i soledat. Vida i mort. Però a més d’aquesta vida personal existeix un entorn social que ens envolta i del que de cap manera podem defugir . La vida de les injustícies, la desigualtat, dels poders fàctics i dels econòmics. La vida dels pensaments totalitaris, religiosos, de la violència que de tan propera, a voltes ni la percebem. La vida d’aquells que quasi no en tenen.

I és aquí on Ricard Jordà ens fa demostració aclaparadora de la seva potència creativa. Sense menysprear de cap de les maneres la bellesa (quan contradictoris poden ser els seus conceptes) , no es capfica en ella i sí ho fa cercant el retrat crític i punyent d’aquesta vida i aquesta societat a la que no acaba de comprendre i no vol acceptar per que va en contra dels seus principis bàsics en una ètica social.

Avui aquest “Recullsl” que ara ens presenta és la més sincera de les seves confessions artístiques públiques. Nu com va néixer, i nu com morirà, Jordà proclama en la seva nuesa el seu sempitern esperit d’artista i d’home vital i crític amb el món que l’envolta. I ens convida a acompanyar-lo per a tal de perseguir “aquella llum que ja no és llum en dibuixar-la”.

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, tardor de 2015

(Escrit per el catàleg de l'exposició "Reculls" , mostra retrospectiva de caire antològic de l'artista Ricard Jordà que s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró)

HISTÒRIA

Aquesta foto , feta aquesta tarda al taller d'en Ricard Jordà, reuneix un bon grapat de vivències de la petita història de l'art local.

Ricard Jordà amb més de cinquanta anys expositius a les seves esquenes , encara que sols els va poder celebrar en la joiosa intimitat de l'espai Capgròs, ja que ni a la Caixa Laietana ni a la cultura municipal els hi va semblar convenient recolzar i festejar com es mereixia tan important i valuosa trajectòria.

Perecoll , amb més de quaranta anys de vida artística a la ciutat i portant el nom de la mateixa per arreu en les seves nombroses exposicions i fent bullir sempre l'olla de l'art local ja sigui amb les seves escultures públiques , ja sigui amb les col·laboracions a estaments públics ( Cultura , Patrimoni, Bassat ), ja sigui amb la seva constant col·laboració a tot allò que faci olor a art , cultura o ciutat.

I finalment el que això escriu. 38 temporades donant la tabarra en la crítica , mantenint una fidelitat absoluta en defensa de l'art i els artistes de casa.

Molts anys de vida artística han passat davant dels ulls d'aquests protagonistes , aquí ben joiosos. Moltes històries, anècdotes , alegries i tristors compartides . Tots reunits avui per dibuixar les primeres línies d'un projecte il·lusionant que de dur-se a terme serà important en l'artístic , l'històric , el ciutadà i l'emocional.

Avui de nou als tres els ulls ens han fet xiribites i el somriure , com es pot observar , no és forçat i surt emocionalment de dintre. Avui , sentint-nos posseïdors d'una història, hem cregut que la hem de compartir . 

Esperem que hi hagi sort i que els desitjos es puguin fer realitat.

RICARD JORDÀ. PINTURES

Celebrar cinquanta anys d’activitat expositiva essencialment pictòrica i no fer-ho amb una exposició de quadres seria una absoluta contradicció. Per això, Ricard Jordà una vegada vista la seva impossibilitat de realitzar una retrospectiva va acceptar la proposta de Gal-Art per presentar en la sala de Rda O’Donnell una petita mostra de la seva habilitat amb els pinzells.

Així una desena de pintures omplen a vessar les dimensions de la sala amb un seguit de peces que serveixen per fer mirada als seus darrers anys d’activitat creativa, una activitat en la que ha mantingut la seva fidelitat al seu especial fer que l’ha convertit en un artista absolutament inconfusible per a qualsevol afeccionat.

En les obres presentades de nou Ricard Jordà ens ofereix repàs a la seva línia tradicional amb aquesta pintura de clara lectura social  en la que de nou , amb la dona com a principal protagonista , l’artista ofereix mirada crítica de la societat que ens envolta.

Tot amb una pintura plena dels seus elements iconogràfics personals que es conjuguen per conformar un ambient dens que a voltes esdevé quasi claustrofòbic, i que a ell li serveix perfectament per estructurar un diàleg obligat amb l’espectador que no pot restar indiferent a la pregunta a la que es veu sotmès al contemplar la pintura.

Si  a més afegim que la tècnica segueix essent per a Jordà un element transcendental ja que el seu domini li permet incidir encara més en la seva intencionalitat pictòrica , haurem de convenir que encara que sigui escàs el nombre d’obres presentades , la força i personalitat de les mateixes converteix a aquesta exposició en un encertat mostroari de les capacitats d’un artista que com pocs ha sabut establir “imatge de marca” amb les seves realitzacions degut a l’estricta fidelitat personal a un concepte desenvolupat al llarg d’aquests cinquanta anys de carrera expositiva que ara joiosament celebra.

Una exposició absolutament recomanable que serveix alhora per tornar a visualitzar el treball que intenten dur a terme la gent de Gal Art.

Felicitats.

ESCULTURES / MUNTATGES.

... “ Però arriba un moment en que sembla que la memòria fixa dels pensaments més conscients , juntament amb l’atzar que acaba donat el punt final a qualsevol treball creatiu, s’adormen cansades de saber en tot moment con s’estructurarà el diàleg . Quan la capacitat de sorpresa es redueix , quan el final se sap ja abans del començament , quan el creador en certa manera s’avorreix de si mateix , és el moment de la mort  creativa o de prendre decisions dràstiques .

Per això ara en Ricard Jordà ens sorprèn amb les seves  “Escultures i Muntatges” , aconseguint ser diferent en la forma per ésser en essència el mateix. En elles els elements substancials de la seva obra agafen volada tridimensional trencant el concepte pla de la pintura per aconseguir esclat interior i una força visual que copegen a l’espectador , desarmat davant la pujança dels seus treballs.

És el punt just en que s’assoleix el nivell màgic. És , com molt bé diu Vicent Verdú, : “ Perquè en aquest moment de la connexió neix , com prou es nota , una altra obra imprevista. La darrera i definitiva potser. Aquella que col·loca a l’artista en el seu lloc, sempre fràgil i necessitat , ansiós com tot ésser humà , per ser comprés i estimat per el personal”. ....

Aquest paràgrafs extrets de l’escrit de presentació que em demanà en Ricard Jordà per el seu catàleg - llibre , que presentà en la inauguració de la seva exposició crec que son la millor definició del concepte d’aquesta exposició que l’artista presenta a l’espai capgròs i amb la que celebra el seu cinquanta aniversari de vida expositiva.

Ricard Jordà és d’aquells escassísims artistes que han estat fidels a una sols línia pictòrica en tota la seva trajectòria, amb la lògica excepció dels seus temps de beceroles i aprenentatge. Una línia que es mou fregadissa al surrealisme , sense ser-ho, que conrea els camps del realisme màgic, sense tampoc ser-ho, que té en el simbolisme el seu millor aliat i que en el seu conjunt pertany a allò que un va definir , i ha quedat com càtedra , “escola de Mataró” , amb els noms d’Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas i Pal com a protagonistes , amb un afegitó tangencial de certa època per part de Perecoll i Josep Mª Codina.

Aquesta constant repetició “ideològica” , per definir-la d’alguna manera , ha fet que Ricard Jordà, tal i com ell mateix ha confessat públicament , es trobi en certs moments psicològicament cansat d’unes obres que no l’esperonen ja que com molt bé diu ell mateix , ja sap com acabaran tan sols en començar-les.

D’aquí aquestes aventures volumètriques que van molt més enllà d’un simple divertimento. És així ja que l’obra no es gesta en un moment , ans al contrari té ampla història al darrera. Tafanejar en l’estudi del pintor es trobar multitud de caixes i caixetes amb insectes , pedres , branques i tota mena d’elements que resten hivernats en espera de prendre vida de nou , de les mans de l’artista i en un/a del seus muntatges / escultures.

Dos conceptes aquests que queden clarament diferenciats en l’exposició. Per un costat ens trobem amb un recull de muntatges que son veritables composicions volumètriques confegits amb els diferents elements que poblen les seves pintures ,  amb l’excepció de les figures . Son obres denses que demanen mirada llarga i detinguda per copsar els detalls i la intencionalitat potent que es desgrana en cadascuna d’elles.

De lectura més clara i alhora més directa i incisiva son les seves escultures. Si deixem de costat alguna que altra concessió a una certa poètica , és en el conjunt de personatge de clara ressemblança religiosa i militar on apareix el Jordà mordaç, crític amb els poders de tota mena i amb els seus membres.

Son aquestes unes peces plenes de detalls, amb tècnica prodigiosa, amb detalls de pura orfebreria que serveixen per repuntar encara més l’apunt crític , en una litúrgia coral d’intensa seducció, marca de la casa.

Una exposició aquesta de Ricard Jordà a la que cal prestar tota atenció. La seva especificitat no pictòrica no li resta ni un bri de potencialitat , - quasi estic per dir que justament el contrari  -, i ens ofereix en 3D i alta definició aquells personatges integrats de sempre en la seva pintura i que ara agafen embranzida i volada particular.

I no pas de vol curt.

Felicitats.

RICARD JORDÀ . 50 ANYS D’EXPOSICIONS

Justament avui s’acompleix el 50 aniversari de la primera exposició que realitzà Ricard Jordà en la sala del Museu de Mataró. Era l’1 de desembre de 1951.

Estic convençut que quan fa més de dos anys en Ricard va començar a treballar en el projecte de la celebració de tan important aniversari , es va imaginar un escenari ben diferent. Es veia inaugurant la seva mostra retrospectiva de caire antològic que havia d’ocupar els espais del Museu i de l’Ateneu Caixa Laietana. Conforme anava passant el temps i el treball de recuperació de dades , localització d’obres i demés, anava d’allò que més bé és natural que en el seu cap ja s’anés estructurant l’exposició que agafava fàcilment cos i volada.

Però no fa pas massa,- passat l’estiu -, que tot anava en orris. Ni Ajuntament ni Bankia /Laietana assumien els seus compromisos i  sota l’ample paraigua de la crisi que existeix segons convé, deixaven de banda les seves obligacions ètiques com a cap i cor de la ciutat i deixaven a Jordà amb un pam de nas. Poc podia pensar en aquells moments que aquests tres dies de finals de novembre i començaments de desembre serien tan plens i emocionants com ho han estat i esperem que continuï demà.

Ahir en un espai capgròs ple de gom a gom, envoltat dels seus i sense la presència de cap membre del govern ni de l’IMAC, va presentar les seves “escultures i muntatges” de les que n’haurem de parlar , molt i bé, en els propers dies , conjuntament amb la seva façana pictòrica que ens oferirà a partir d’aquest divendres a Gal-Art.

I entre mig avui la presentació del Torró de Cal Uño. Un torró que com podeu veure a la imatge és absolutament identificatiu de l’obra de Jordà. Ho és en la disposició creativa , en els elements emprats en la mateixa ( poma, claus i panys) , i segons sembla amb el gust que el mestre passtisser ha sabut enquadrar perfectament en el conjunt.

Tres dies de merescuda glòria absoluta per un artista d’aquells que ha deixat clara petja a la ciutat , tant per la seva actitud personal com per la seva trajectòria creativa.

ART i GENT. MARTA PASCUAL

Si fa ben poc lloàvem la bona tasca que Kim Queralt està duent a terme en el seu espai expositiu d’Art i Gent, avui hem de mantenir la bona nota davant l’exposició que inaugura aquets divendres vespre amb el protagonisme de Marta Pascual, una jove artista de Segòvia , amb un més que acurat currículum per les seves contrades i que vol començar amb aquesta exposició una aventura lluny de les seves terres.

L’autora aposta en aquest cas per una abstracció cromàtica en la que sembla beure d’un cert expressionisme poètic , conformant una mostra visualment atractiva però que ofereix segones lectures.

Una exposició que haurà de merèixer l’oportú comentari però que ja de vell antuvi aconsellem amb plaer.