RICARD JORDÀ. MINI RETRO

En Ricard Jordà després d’haver renunciat , per dignitat personal i artística, a l’exposició antològica que de manera miserable li proposava Cultura a Ca l’Arenas, es va passar tota la temporada fent un resum general del seu treball amb una antològica a terminis, ja fos a l’espai capgròs, al col·legi d’Aparelladors o a la Destil·leria. Ara se li oferia la possibilitat de tancar el cercle , de fer-hi llacet final, amb l’exposició a Can Caralt, al Museu Arxiu de Llavaneres, però lamentablement ha errat del tot i en comptes de llacet el que fa es escampar sense lògica i raó un munt de les seves obres , algunes d'elles ben embemàtiques de la svea carrera, oferint una disbauxada mostra que en res l’afavoreix.

Crec que Ricard Jordà no ha mesurat bé la importància de l’espai i en conseqüència de l’exposició. Can Caralt ha esdevingut de fa temps espai de referència en la comarca del Maresme, amb important xifra de visites en les seves exposicions , i el que és més important, amb moltes visites importants per el seu saber i nivell artístic.

Si hagués tingut en compte aquestes consideracions de segur que no hauria realitzat una exposició tan bigarrada, dispersa i atapeïda , de tal modus i manera que és del tot impossible fer una lectura correcte de la seva trajectòria creativa , si com ell mateix titula l’exposició com una mini-retro.

L’exposició de can Caralt precisava de la contenció i quasi estic per dir del silenci. Poques obres , més aviat molt poques, i totes elles ben significatives. I ho dic així ja que llavors el missatge de Jordà resplendia esclatant i podia arribar amb tota força a l’espectador. I d’allà sorgia la lectura del gran artista que és en Ricard. Una exposició amb vuit o deu pintures , un parell de muntatges  i trs o quatre composicions escultòriquese. En resum , una exposició de delicatessen.

Però no, com un jovencell inexpert, ha volgut omplir cada cm de les parets i a més omplir d’escultures la sala, i de composicions, a més sense cap mena de discurs , quan si d’una retrospectiva , per més mini que sigui, exigeix certes condicions per poder seguir evolucions i trajectòria.

 I llavors és clar, aquells que coneixem abastament el treball de Jordà ens plau,- oi tant, que ens plau-, recuperar visions de les seves obres més emblemàtiques i establir recorreguts i paral·lelismes, però igualment queda clar que aquells que desconeixen l’obra de l’autor, surten embogits en la dispersió, la manca de relació i la impossible lectura d’una exposició que precisaria d’una neteja dràstica i una distribució absolutament diferent. Una exposició que anava per a bouquet i bombó i ha quedat en illegible calaix de sastre.

Fa uns anys vaig començar una presentació del treball de Jordà amb aquest poema de O: Llibre d’Hores de Joan Navarro

Traçar les ombres transparents damunt l’arena.

Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no

l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les

escates del peix que remunta el riu de la llum,

la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

És justament això, el traçar les ombres transparents ,i refer el conjunt, repetir-lo ,el que faria que aquesta exposició de Ricard Jordà a més de deixar bon gust a qui el coneixem de tota la vida , no esdevingui una gran ocasió perduda per que altre gent pugui endinsar-se, tot valorant-lo, en el fer d’aquest el nostre gran artista i amic que n’és en Ricard Jordà.

Llàstima.

Les imatges han etat extretes de la xarxa social