Pere Fradera és un dels grans del disseny gràfic del nostre
país i sens dubte el millor que corre per les nostres contrades. D’aquesta
taxativa afirmació no en tinc cap dubte i per això el vaig exigir com a dissenyador
de l’exposició Tempus Fugit, amb uns espectaculars resultats.
Però en Pere exerceix també magisteri en el seu camp, com ho
ha demostrat abastament amb la seva ingent tasca a l’escola Massana, i en els
Màsters universitaris en els que ha tingut activitat professoral o en les institucions en els que ha
desenvolupat tasques referents als seus amples coneixements. Un sentit de
magisteri del que no es pot desempallegar ni quan fa uns actes tan personals i
íntims com ho son els de la creació pictòrica i el de mostrar-la públicament mitjançant
una exposició .
Malauradament Pere Fradera és esquerp en això de mostrar
públicament el seu interior. Acostumat a la teòrica fredor de l’acte creatiu
destinat a un client potencial que esdevé en qui decideix (disseny d’encàrrec)
li costa ensenyar allò que veritablement correspon al seu interior sense condicionaments
de cap mena, d’aquí que les seves exposicions siguin sempre més escasses del
que ens agradaria a aquells que gaudim
intensament del seu fer.
Ara ha tingut l’encert , esperem que no sigui benvolença, de
presentar exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors. I ho fa amb un títol
ben escaient i referencial com ho és “ 9 natures mortes i 1 retrat “ amb el que
pica l’ullet al seu admirat David Hockney
amb la seva expo al Guggenheim de 82 retrats i 1 bodegó. I no tan sols li pica l’ullet si no que l’agafa
en certa manera com a mestre i mentor amb una demostració lúdica de l’art en el
que el color agafa per damunt de tot protagonisme i en el que les sensacions del
plaer de viure, amb un cert hedonisme personal esdevenen protagonistes de l’exposició,
defugint de les grans reflexions i actes transcendentals.
L’exposició és una magistral lliçó de formalitat artística. Ho
és en el que pertoca a tècnica, amb un magistral protagonisme del color que
assoleix cromatismes plens de lirisme i alhora absolutament escaients per cadascuna
de les obres. Uns colors assolits en la demostració del domini dels mateixos,
del saber apostar pels primaris i ajustar-los perfectament en la combinació general,
i la personalitzada de cada moment i objecte. Una pintura essencialment i visualment plana,
però plena de textures i gosadies combinatòries per assolir el punt just que el
creador vol expressar i mostrar.
Però ho és també en el sentit del volum, la distribució i el
ritme general de l’obra que es mou al voltant d’una estilística de caire pop,
amb apropaments al cubisme, i dominant sempre un sentit del concepte visual,
molt en el joc del disseny que s’evidencia especialment en certes peces en les que mentalment un hi afegeix les
garfies corresponents al que seria un excel·lent cartell.
Però aquest fets podrien caure fàcilment en una obra
minimalista, freda i lluny de tot atractiu comunicatiu fet que no succeeix de cap de les maneres ja
que la mostra és, a més a més , una magnífica lliçó en el conceptual, en la
recuperació de la pintura com element personal, fresc i vital. Així, Pere Fradera
entronca la pintura en un hedonisme de carpe diem, juga amb ella i es nota i
molt, que s’ho passa molt bé, defugint del concepte de que l’artista pateix
quan crea.
A Fradera se li nota que gaudeix i molt , amb els seus
treballs i aquest plaer es tramet amb facilitat a l’espectador que rep amb joia
la descarrega d’Il·lusió vital que pregona i accepta apassionat la juguesca de
tal manera que amb tota facilitat acceptaria compartir un got del dens vi que l’autor
ens ofereix en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de
les maneres i que esdevé una veritable alenada de veritable i fresc arts i que
la converteix n una de lse millors de la
temporada.
Felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada