ELS DIMARTS DEL LLIMONER. 25 ANYS DE PASSIÓ PER LA CULTURA

 ESCRIT PER EL CATÀLEG DE L,EXPOSICIÓ DELS  25 ANYS DELS DIMARTS DEL LLIMONER

Vint-i-cinc anys en la vida d’una persona és ja de per se una xifra prou remarcable, ja que estadísticament representa quasi una tercera part de la nostra existència. Però si aquests vint-i-cinc anys corresponen a un col·lectiu , del tipus que sigui, la xifra esdevé més memorable. Però si del que es tracta és d’un col·lectiu d’amics unit  per uns elements tan personals i intransferibles com son la difusió de la cultura i l’aposta per el creixement personal i el creatiu, el fet assoleix els nivells de rara avis

Més encara ho és en els convulsos temps de canvis profunds en la societat que ens ha tocat viure en aquests vint-i-cinc anys, especialment en el modus de comunicació social amb l’aparició i consolidació en l’àmbit personal de tot el tema informàtic. L’esclat d’internet i l’establiment de les xarxes socials que ens sadollen d’informació però alhora ens aïllen en el petit reducte d’una intimitat aparent, han conformat una nova forma de comunicació interpersonal que dinamita el contacte directe, el vis a vis  i la contraposició personal d’idees.

Potser per això, cal celebrar de manera més intensa l’efemèride , com ho fa la gent dels Dimarts del Llimoner mitjançant aquesta exposició commemorativa i de recordatori de la tasca feta, tot baixant porta, diuen, per raons de cicle vital. I ho fan omplint a vesar les sales de l’Ateneu de la Fundació Iluro amb el resum de la seva activitat.

Els dimarts del Llimoner s’establia oficialment com a tertúlia consolidada a l’estiu de 1992. Ho feia aprofitant la convidada d’aixopluc que la gent de l’Associació Penta, un grup d’amics (Francesc Serra, Toni Solà, Ricard Jordà, Manuel Benavent, i Rafel Vera)) que tenien llogada una casa al carrer de Massevà, anomenada “Del Llimoner” per que un arbre d’aquesta espècie dominava honorablement el pati de l’indret. Els components de Penta, que es reunien en un desig d’emular les associacions gastronòmiques del País Basc, ja havien apostat per el fet cultural obrint les parets de la casa en forma i manera d’espai expositiu  convertint-lo en una petita galeria d’art que servia per pal·liar les grans mancances d’espais expositius que en aquells anys tenia la ciutat.

Allà , el grup informal i variable conformat essencialment per Carlos Soriano, Salva Soler, Foni, Pepe Novellas, Artur Palomer “Pal”, Manuel Patricio, Manolo PrietoJosep Mª Rovira Brull, Raúl Capitani, Pere M. Viada,i F. Benitez  regularitzaven unes trobades que havien estat disperses en el temps i en els indrets. Trobades estructurades en forma de tertúlia ( segons definició: reunió informal i periòdica de gent interessada en un tema, per a debatre i informar-se, o compartir y contrastar iniciatives, noticies, coneixements  y opinió )   en la que es parlava de tot, del diví i de l’humà, però amb l’accent dirigit a  l’àmbit cultural, amb clara incidència en les direccions artístiques i literàries. La tertúlia agafava el nom de “Els dimarts del llimoner”, en raó del dia de la setmana de la trobada i de l’indret que l’aixoplugava.

Una tertúlia que esdevenia hereva de la tradició que a Mataró tenia precedents històrics tan importants com les tertúlies de Ca l’Arenas o les mítiques de “El racó” , dirigides per Terri. O més properes en el temps com les de la Biga Blava (creada el desembre de 1983) i que es mantingué unes poques temporades o les del cafè Òpera (carrer Barcelona 51), tertúlia de mitja tarda en la que hi participaven també Alcoy, Perecoll  i altre gent de l’art) o la del Kenn, pub del mateix carrer , aquesta ja d’horari nocturn i més disbauxada en quan a plantejaments, o la que es produïa al local de la “Agrupación Hispana de escritores” presidida per Laureà Mela  que es celebrava al carrer Argentona 35, espai cedit per el germà de Salvador Espriu.

La tertúlia del Dimarts del Llimoner s’establia sota una certa anarquia en el que pertoca a temes però establerta sempre en el desig d’aprenentatge tant en l’apartat tècnic com en el conceptual i principalment  en el recollir personalment les reflexions dels que eren considerats com a mestres, tant per el seu nivell de coneixements com d’experiències.

Un mestratge establert  en el concepte de mestre definit a la manera que explica la filòsofa Marina Garcés que el considera  “com aquell que no és pas el que imposa el seu saber, si no aquell que ens obre la porta de la pròpia vida. Un mestre ho és per el que sap, però principalment ho és per el que fa possible saber. Els veritables mestres acompanyen però no tutelen i finalment ens alliberen de tota dependència envers ells o cap qualsevol altre instància de poder”. Un mestratge del que la gent del Dimarts del Llimoner ha pogut gaudir en el fer, primer de Josep Mª Rovira Brull ( traspassat l’any 2000), després de Pepe Novellas (traspassat el 2009) i acabant per Raúl Capitani (traspassat el 2016), amb l’afegitó de Pere Màrtir Viada ( traspassat el 2005) ilamentablement més conegut per la seva bohèmia que no pas per l’alçaria els seus coneixements artístics i de pensament i el del poeta Foni (2013)

Però per entendre la necessitat d’establir una tertúlia i un grup d’aquesta mena cal obligatòriament anar a la realitat socio cultural del Mataró del moment (1992), just en els moments en que començava la gran crisi post olímpica, després d’unes Olimpíades que havien capgirat Barcelona i de les que s’havien aprofitat bon part de les ciutats de l’entorn metropolità amb unes millores urbanístiques i d’equipaments important. Però a Mataró no l’hi havia tocat ni la “pedreà”. Sense ser subseu , sols la sortida de la Marató li va donar un cert ressò mediàtic. De la resta, sols el fet de que una indústria de la ciutat construís el pebeter olímpic i el fet de que les samarretes del Cobi fossin comercialitzades per una empresa local mataronina van tenir incidència directe.

Artísticament parlant Mataró estava a punt de recobrar  la capitalitat artística comarcal que en els finals dels vuitanta havia cedit a Argentona ( L’Aixernador) i Vilassar de Mar ( Museu Monjo). Una recuperació que arribava després d’unes barrabassades municipals que comportarien la desaparició de l’Aixernador i l’apertura d’un parèntesi qualitatiu en la programació de les sales del Monjo.

Mataró , mentre, mantenia tres sales comercials en moments d’absoluta decadència com eren Tertre, la galeria Minerva i la sala Tot Art.  Al seu costat mantenien activitat en to menor, La casa del Llimoner i esporàdicament alguns espais d’entitats bancaries o recreatives, mentre que la Caixa Laietana mantenia la seva sala d’exposicions de la Riera , amb exposicions de tota mena i nivell, sense línia determinada i amb criteris poc exigents.

En el que pertoca  a espais públics el Patronat Municipal de Cultura (PMC) inaugurava una petita saleta  a l’entrar a l’edifici de l’Ajuntament a mà esquerra (juliol 92) amb la mostra “ 3 lectures” amb Jordi Gasull, Mònica Vilert i Octavi Comerón. Un minúscul espai aquest, amb el que Carmina Benito com a  regidora i Martí Peran i Pilar Bonet com assessors, van començar a establir el recolzament preferencial de la cultura artística oficial a la defensa i promoció  de l’art , mal anomenat contemporani, sempre a l’entorn de les activitats definides com arts viduals, en demèrit de les arts plàstiques. Una política mantinguda fins l’actualitat,  fora de l’època de Remigio Herrero com a regidor.

Una política que va portar com a  positiu, això sí, la recuperació en part del Museu de Mataró com espai expositiu artístic. Tancat a l’art a pany i forrellat des de la seva recuperació com a museu Comarcal (1983), aquest espai acollirà en l’any 92, exposicions tant valuoses  com les de “11 escultors” , provinent del Museu de Granollers (juny) o la de “De Sucre” provinent de la col·lecció del Museu de Tossa i de Salvador Riera ( juliol ). Cal recordar que la sala d’exposicions municipals de Can Palauet no s’inaugurarà fins quatre anys més tard ( Santes de 1996) amb una antològica de Rovira Brull i una mostra de Carles Pazos.

Mentre la situació general era desencisadora, en canvi en el particular no anaven malament les coses a diversos membres de la tertúlia. Així Pepe Novellas assaboriria l’èxit de ser un els artistes olímpics en la convocatòria organitzada per VISA Internacional, amb exposició inclosa a La Virreina. Carles Soriano executava l’escultura de la façana de l’església de la mare de Déu de Montserrat, Pere Màrtir Viada,- amb “B” en la publicitat oficial-, realitzava un gran mural que ocupava la façana del teatre Monumental, per a la setmana del Cinema, mentre que Capitani podia organitzar la IV exposició del Taller Municipal de Gravat que dirigia. Igualment  Rovira Brull era l’encarregat de realitzar la portada del número 2000 de “Crònica de Mataró”.

Fora d’això cal remarcar  fets com la inauguració de l’escultura Mataró de Manuel Cusachs a la Pça de l’Ajuntament, l’exposició de Perecoll a New York, o la presència de Jordi Cuyàs i Domènec a Arco 92, mentre que eren restaurades les escultures de Jordi Puiggalí a la façana de Sta Maria.

És en aquest entorn en el que comença la seva activitat la tertúlia. La regularitat de la cita i el disposar d’un indret cèntric i còmode permet l’apropament de noves persones i establir una cert full de ruta en el que pertoca a projectes creatius. ,essent els primers l’organitzar una subhasta d’obra pròpia per a tal de col·laborar a les despeses de la casa i realitzar una edició mensual dels “Fulls del llimoner”. Aquests fulls eren un maridatge entre art i literatura seguint les passes el grup Literforma que anys abans havien endegat Carles Martíbras i Victor Pozanco, o de l’edició de la carpeta “Vents” amb obres de Jordà , Novellas i Viada , amb escrits de Costalbareda i un poema de Ventura Ametller .

Els “fulls” ,de gran qualitat i originalitat i que eren repartits de forma gratuïta entre la gent de la cultura de la ciutat ,van tenir important èxit i ressò i van servir durant més d’un any com a nexe d ‘unió corporativa.

Al poc d’acabar-se el projecte dels Fulls, l’espai físic de la casa del Llimoner desapareixia i començava de nou un llarg peregrinar per diversos indrets físics en els que realitzar la tertúlia., com han estat el Bar Sant Benet, el Plata, el cafè Cultural Públic i l’Altre. Tots ells han estat testimoni de la gestació dels nous projectes, sempre oberts i ambiciosos, el primer dels quals va ser “Flamenco” (se canta lo que se siente)

Corria l’any 1997 i es celebrava el 75 aniversari del Concurso de Cante Jondo de Granada organitzat per Manuel de Falla, Garcia Lorca, Manuel Ángeles Ortiz i d’altres. La gent del Llimoner havia fet amistat per raons de veïnatge i idoneïtat cultural amb Isbael Clara Àngeles, filla del pintor i  a qui Garcia Lorca havia dedicat el poema “La señorita del abanico”. Van creure que estaria bé fer-ne homenatge tot recordant que avantpassats materns de Falla (Matheu) eren mataronins, i així es van llençar ainterpretar setze cants , escrits a mena dels palos del flamenc, per Manuel Patricio. Era un acostament complex, mentre que una part dels artistes tenien certa relació amb el flamenc per raons familiars  a la resta els hi sonava estrany del tot. El cert és que el resultat va ser esplèndid amb algunes obres d’excelsa categoria. L’exposició que s’inaugurà a Can Palauet al 1997 i que va tenir un seguit d’importants actes complementaris va ser un èxit absolut , el que va permetre que pogués exposar-se en diferents indrets entre els que cal destacar les sales Capitulares de l’Ajuntament de Córdoba o la sala Romero Murube , espai d’art oficial de la diputació de Sevilla.

El següent gran projecte va ser “Non serviam” una interpretació plàstica al voltant de la figura del dimoni. Una interpretació que es prestava  a les més altes disquisicions artístiques- filosòfiques i que malgrat va ser del tot reeixida amb algunes peces espectaculars per la seva potència i qualitat artística ,alhora que profundes en la  seva reflexió interior. Malgrat això després de ser exposades a la Fundació Niebla a Casavells ( 2001), sols va fer parada a Pineda i Argentona. El càntir realitzat conjuntament per els artistes participants està dipositat al museu del Càntir d’Argentona.

Corria l’any 2005 quan Pepe Novellas va proposar posar en marxa una nova experiència col·lectiva al voltant d’un fet tan peculiar  i transcendent en el personal i el social com ho és una boda. Així naixia el projecte de “El casament”, potser el projecte més complex, artísticament parlant, dels organitzats per el grup. Es tractava de cobrir plàsticament amb una obra de gran format i mida uniforme, els diferents angles que conformen aquesta celebració. Per aconseguir-ho es va ampliar el cercle convidant a altres artistes de l’entorn que ràpidament van tancar el conjunt de l’acte  dividit polièdricament en la visió dels 26 artistes participants. Una visió que va esdevenir real, sensible, cínica o irònica segons els casos però d’una qualitat artística alta en l’individual  que convertia al conjunt en una exposició de remarcable nivell. A més, i per arrodonir el sentit, l’acte inaugural (2007. Sala de la Caixa Laietana. Pça Sta Anna) es convertí en performance,  escenificant el cerimonial d’un casament amb tots els ets i uts , amb els propis artistes coma a protagonistes.

L’exposició que va ser un èxit total va tenir volada a diversos indrets entre els que cal destacar La casa Elizalde . Barcelona ( 2009) i el Tinglado 4 del Moll de la Costa del Port de Tarargona (2010).

El traspàs de Pepe Novellas després d’una ràpida i dura malatia deixà molt tocat al grup que ja havia patit els traspassos de Josep Mª Rovira Brull  i Per Màrtir Viada. La significada absència de la seva presència, encara que quedava alhora ben palesa la presència de al seva absència, i no es un joc de paraules, motivà a realitzar una exposició d’homenatge en referència al buit que havien deixat. Així naixia el projecte “El buit” , una reflexió plàstica al voltant d’aquest sentiment dicotòmic: presència/absència que es produeix després de la mort d’algú estimat i proper.

L’exposició, celebrada a l’Ateneu Caixa Laietana , es va completar amb un poema de Foni i la lectura dramatitzada a càrrec del quadre d’actors de la Sala Cabanyes d’un text de Manuel Patricio, “L’Ombra del buit” donant format literari a les reflexions plàstiques de la mostra.

Fora d’aquests muntatges col·lectius cal destacar la tasca  de recuperació de les activitats d’Art al carrer. Sant Pere més Alt, unes trobades populars d’art que van revolucionar l’adormida vida artística mataronina els anys 1969-70 i 71 , amb un gruix d’activitats al carrer de sant Pere més Alt sota l’empenta de la gent que es reunia al bar “El carril” dirigit per Pere M. Viada. Una activitat artística i creativa que va reunir al costat de  l’art revolucionari del moment als artistes que corresponien al concepte més benestant de la ciutat. Una activitat que aixoplugà a ambdós amb obres al carrer a les que s’afegien debats, conferències, música i poesia. Un fet que per l’inusual i l’èxit que aconseguí ha esdevingut mític en la petita història de l’art local. 

Aixoplugada en el cap de setmana abans de Les Santes, la gent del Llimoner va voler recuperar aquell mític ambient i ho va aconseguir  des de l’any 2002 al 2011, amb una xifra important d’artistes de tot tipus, des del reconeguts als més afeccionats, aportant obra per ser exposada lliurament al carrer i un bon gruix d’actes complementaris de tot tipus i del més ample ventall cultural possible.

Art, teatre., música, poesia, graffiti i d’altres es van donar la mà, generant una cartellística prou significativa i uns murals d’homenatge, realitzats per  Mateo Lara d’altíssima qualitat. Unes activitats que van rebre el suport continuat de la ciutadania que hi participava de manera ben positiva.

Al costat d’aquest actes més col·lectius , la gent dels Dimarts del Llimoner han gestat un munt de conferències, setmanes culturals, mostres col·lectives amb participació els seus components per diverses ciutats de la comarca,  participació en diversos Dia de la Dona  el que provocà la realització de l’exposició “La mediterrània que ens uneix”. Exposició amb protagonisme femení que aplegà a artistes mataronines i algerianes amb exposició a la Nau Gaudí i  a la Fundació Cervantes d’Alger. Realització de murals col·lectius amb objectius diversos ( contra la pena de mort, la guerra d’Irak, en defensa de la sanitat pública o per la igualtat de gènere) i la realització de quasi un centenar de recitals poètics.

Bona part de tot l’explicitat aquí, és el que en resum podem veure en aquesta exposició commemorativa dels 25 anys. Una mostra curulla d’art i de records que obliga a una múltiple mirada.

En primer lloc cal fer una mirada més restrictiva en el que pertoca a ,cada obra i el fer individual , amb el pertinent anàlisi  de la capacitat plàstica dels autors , capaços de dirigir la seva força creativa de manera intensa i total a l’objectiu del projecte col·lectiu. Mirada que s’ha de completar amb la global de cada artista en el que significa d’evolució pròpia amb el pas del temps.

Altre  pas obligat és la  mirada col·lectiva en cada projecte , homogeneïtzant la disparitat de conceptes, tècniques i estils dels participants.

Però cal també una mirada amb més perspectiva , analitzant  l’evolució dels artistes amb el pas del temps, el que alhora ens permet veure i constatar la variació conceptual, i per que no dir-ho qualitativa, de la plàstica mataronina en aquest vint-i-cinc anys.

I finalment cal fer una mirada de record, gaudint del treball dels artistes que ja ens han deixat. Malauradament , Mataró no disposa en el seu Museu, d’una pinacoteca en la que recuperar el treball dels nostres grans artistes ja desapareguts, per això avui és l’oportunitat de recordar, admirar i potser en alguns casos descobrir , l’altíssima qualitat i vàlua artística de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas, Pere Màrtir Viada i Raúl Capitani , protagonistes d’un art que els fa eterns i ens acompanyarà sempre.

És per tot el dit i principalment per l’exposat que podem acabar dient que ens trobem davant una magnífic recull d’un bocí important de la història artística local més propera de la que molts n’hem estat participis d’una o altre manera. Una exposició que fa justícia al fer d’una entitat que ha dedicat temps i esforços a ‘art i a la cultura de la ciutat , fets ambdós que son totalment d’agrair.

Per això tot felicitant-los per la tasca feta , els encoratjo a que l’èxit que sens dubte tindrà aquesta exposició recordatori  els seus vint-i-cinc anys de vida els faci reconsiderar el seu desig de baixar persiana per raons de cicle vital i segueixen un temps més lluitant i enaltint la cultura de la nostre estimada ciutat de Mataró.

Mataró, març de 2018