OCASSIONS MALBARATADES

Fa, justament més de quaranta anys que em moc en el món artístic mataroní i malgrat els meus esforços no he aconseguit entendre als artistes locals. He pogut entendre la seva obra , les seves motivacions , però no he pogut entendre mai la seva renúncia local a exigir el que per justícia els hi pertoca. Ho podria entendre si la gran majoria d’autors locals , tinguessin a Mataró com a seu, però les seves mires i projecció anés molt més enllà, però no és així. Els artistes mataronins , diguin el que diguin , en el fons malden per ser els grans artistes del poble, ser el primus inter pares,  ser el gran entre els petits ,encara que ningú en sàpiga res d’ells a Premià o Arenys, i no diem a Barcelona.

Durant quaranta anys s’han queixat de manera justa de la poca atenció municipal i de la Caixa Laietana però mai ningú va gosar fer un manifest de queixa que per cert, ningú hauria signat, ja que no fos cas rebés l’encàrrec d’ un cartell ( orgull de l’artista de poble) , o li oferissin una expo a la Laietana ( més orgull encara).Va passar en el temps d’Alcoy i Rovira i segueix ara. Des del 2003 cap expo a Can Palauet  d’un artista plàstic. Ca l’Arenas  robada als artistes locals amb el beneplàcit d’Ajuntament i marmessors que s’han passat el desig legatari per l’engonal. I els artistes plàstics callats , esperant ves a saber què.

I els artistes es queixen, i molt justament, que no saben a on exposar. Però curiosament quan ho poden fer ,a vegades  s’abandonen, i presenten unes mostres del tot impresentables per el seu nivell i que els perjudica alhora que malmet el nivell d’aquells espais que els hi han fet confiança.

Ho dèiem fa uns dies de Ricard Jordà i la seva exposició a Can Caralt, bona en qualitat però mal presentada  del tot i amb un catàleg encara més lamentable. I ho diem ara per Llucià Gonzalez i la seva expo a l’espai capgròs.

En Llucià és en essència un escultor, i a més ho és fonamentat bàsicament en l’ofici que és la seva virtut més preuada. Ja sabem que l’escultura neix sempre en el dibuix, però mentre que altres escultors han compaginat la bi i la tridimensionalitat, com els exemples propers de Cusachs, Perecoll o Vilamanyà, en Llucià no ho ha fet així.

Per això Llucià que va escàs d’exposicions en els darrers temps erra de manera absoluta repetint el que ja va fer , fa ja unes quantes temporades , en la seva primera presència a  l’espai capgròs, omplint les parets amb dibuixos i deixant l’escultura com element testimonial, quan sols son aquelles dues peces escultòriques presents les que valoren el conjunt.

Els dibuixos De Llucià,  es presenten a més a més , ben llunyans a les seves formes escultòriques. Encara que alguns d’ells poden oferir-nos uns reminiscències calderianes, la resta conforma un seguit  d’equilibris més propers a imaginaries constel·lacions que no pas  a possibles formes escultòriques. Uns dibuixos n’aparença simples malgrat la seva evident complexitat espaial que bé poden servir per presentar-se en forma reduïda en els “punts de llibre” però que en la solitud de la seva individualitat decauen i poden semblar divertimentos en moments de descans en el treball diari, o  com els dibuixos  que alguns realitzen mecànicament en parlar per telèfon.

I és una absoluta llàstima ja que ens quedem sense el bon fer de les escultures de Llucià, representades tant sols per dos excel·lents peces  de dimensions mitjanes, fets en vareta, amb una elegància, pulcritud, i el que és més important , sensibilitat  i harmonia, que assoleixen un nivell qualitatiu més que alt i que honorarien fàcilment qualsevol col·lecció escultòrica de cert nivell Son justament aquestes peces les que havien d’omplir l’espai capgròs i no , uns dibuixos  que res diuen i menys aporten.

És per això que no acabo d’encendre als artistes de Mataró. Tenen poques ocasions d’exposar a la ciutat i quan ho fan ,malbaraten les seves possibilitats oblidant la seva veritat i presentant qualsevol cosa per cobrir l’expedient.

Com és el cas d’aquesta desafortunada exposició de Llucià, encara que sí vull insistir que per les dues magnífiques peces escultòriques que presenta , i sols per elles, ja paga la pena la visita.