Fa, justament més de quaranta anys que em moc en el món
artístic mataroní i malgrat els meus esforços no he aconseguit entendre als
artistes locals. He pogut entendre la seva obra , les seves motivacions , però no
he pogut entendre mai la seva renúncia local a exigir el que per justícia els
hi pertoca. Ho podria entendre si la gran majoria d’autors locals , tinguessin
a Mataró com a seu, però les seves mires i projecció anés molt més enllà, però
no és així. Els artistes mataronins , diguin el que diguin , en el fons malden
per ser els grans artistes del poble, ser el primus inter pares, ser el gran entre els petits ,encara que
ningú en sàpiga res d’ells a Premià o Arenys, i no diem a Barcelona.
Durant quaranta anys s’han queixat de manera justa de la
poca atenció municipal i de la Caixa Laietana però mai ningú va gosar fer un
manifest de queixa que per cert, ningú hauria signat, ja que no fos cas rebés l’encàrrec
d’ un cartell ( orgull de l’artista de poble) , o li oferissin una expo a la
Laietana ( més orgull encara).Va passar en el temps d’Alcoy i Rovira i segueix
ara. Des del 2003 cap expo a Can Palauet d’un artista plàstic. Ca l’Arenas robada als artistes locals amb el beneplàcit d’Ajuntament
i marmessors que s’han passat el desig legatari per l’engonal. I els artistes plàstics
callats , esperant ves a saber què.
I els artistes es queixen, i molt justament, que no saben a
on exposar. Però curiosament quan ho poden fer ,a vegades s’abandonen, i presenten unes mostres del tot
impresentables per el seu nivell i que els perjudica alhora que malmet el
nivell d’aquells espais que els hi han fet confiança.
Ho dèiem fa uns dies de Ricard Jordà i la seva exposició a
Can Caralt, bona en qualitat però mal presentada del tot i amb un catàleg encara més
lamentable. I ho diem ara per Llucià Gonzalez i la seva expo a l’espai capgròs.
En Llucià és en essència un escultor, i a més ho és fonamentat
bàsicament en l’ofici que és la seva virtut més preuada. Ja sabem que l’escultura
neix sempre en el dibuix, però mentre que altres escultors han compaginat la bi
i la tridimensionalitat, com els exemples propers de Cusachs, Perecoll o
Vilamanyà, en Llucià no ho ha fet així.
Per això Llucià que va escàs d’exposicions en els darrers
temps erra de manera absoluta repetint el que ja va fer , fa ja unes quantes
temporades , en la seva primera presència a
l’espai capgròs, omplint les parets amb dibuixos i deixant l’escultura
com element testimonial, quan sols son aquelles dues peces escultòriques presents les que valoren el conjunt.
Els dibuixos De Llucià,
es presenten a més a més , ben llunyans a les seves formes escultòriques.
Encara que alguns d’ells poden oferir-nos uns reminiscències calderianes, la
resta conforma un seguit d’equilibris
més propers a imaginaries constel·lacions que no pas a possibles formes escultòriques. Uns
dibuixos n’aparença simples malgrat la seva evident complexitat espaial que bé
poden servir per presentar-se en forma reduïda en els “punts de llibre” però
que en la solitud de la seva individualitat decauen i poden semblar
divertimentos en moments de descans en el treball diari, o com els dibuixos que alguns realitzen mecànicament en parlar
per telèfon.
I és una absoluta llàstima ja que ens quedem sense el bon fer
de les escultures de Llucià, representades tant sols per dos excel·lents
peces de dimensions mitjanes, fets en vareta,
amb una elegància, pulcritud, i el que és més important , sensibilitat i harmonia, que assoleixen un nivell qualitatiu
més que alt i que honorarien fàcilment qualsevol col·lecció escultòrica de cert
nivell Son justament aquestes peces les que havien d’omplir l’espai capgròs i
no , uns dibuixos que res diuen i menys
aporten.
És per això que no acabo d’encendre als artistes de Mataró.
Tenen poques ocasions d’exposar a la ciutat i quan ho fan ,malbaraten les seves
possibilitats oblidant la seva veritat i presentant qualsevol cosa per cobrir l’expedient.
Com és el cas d’aquesta desafortunada exposició de Llucià,
encara que sí vull insistir que per les dues magnífiques peces escultòriques
que presenta , i sols per elles, ja paga la pena la visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada