NAU GAUDÍ.ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (V) .

RENÉ LETOURNEUR

És aquest un escultor francés , ben reconegut especialment en la zona de París, en la que s’especialitzà en la talla figurativa realitzada sempre en els cànons de la professionalitat i la serietat de l’ofici, en un estil academicista que intentava trencar amb alguna que altre , “alegria” creativa.

La col·lecció Bassat disposa  d’uan peça “Harmonie II” de 1975 que és un perfecte exemple d’aquesta filosofia creativa. Obra estructuralment perfecte, acomplint el concepte acadèmic, però amb un petit atreviment postural que serveix per reforçar encara més la importància que per ell tenia el sentit d l’ofici.

CRISTINO MALLO

Germà de la pintora Maruja Mallo, una de las personalitats més singulars del surrealisme espanyol, Cristino Mallo va viure des d’una perspectiva menys radical, l’esperit de renovació dels cercles intel·lectuals espanyols de començaments dels trenta.

Encara que a vegades va explorar camps més abstractius, la seva  obra entronca amb les de l’avantguarda històrica, con un Manolo Hugué o en els contexts estètics d’Eugeni d’Ors

“Sereno, delicadamente sobrio e intimista, Mallo es un escultor que extrae de lo cotidiano, trabajando en formatos casi siempre muy reducidos, una rotundidad y emoción extrañamente intensas. De sus temas más caros, en esa discreta ambigüedad, sería con frecuencia el de la figura en movimiento, en la frontera de una acción detenida que posee todo el temblor y gracia de su impulso y una secreta estabilidad interior”.  Així erà jutjat per El País en el moment de la seva mort.

La “Máscara femenina” (1973) present en la col·lecció està en aquesta línia d’acció detinguda alhora que d’alta emoció continguda.

EL MAÑO (CARLOS MARTIN)

De Carlos Martín , més conegut com ”El Maño”, la col·lecció Bassat disposa nombroses peces. Malgrat no ser abastament conegut ja que quedà sempre a l’ombra de Manolo Hugué de qui era ajudant , la qualitat escultòrica i conceptual del seu treball  és altíssima de manera que en moltes ocasions , i a primera i segona ullada , hi ha obres en les que és difícil discernir si son del reconegut Manolo o del ajudant El Maño., com s’evidencia en el seguit de figures femenines en bronze o gres que es poden gaudir en aquesta exposició.

La seva obra s’estableix en la recerca d’una síntesi entre classicisme i primitivisme, però amb un enfoc clarament modern.

El Maño havia exposat en els anys 50 a Argentona, en algunes de les grans col·lectives que organitzava el Doctor Estil·les , que era alhora el metge de Manolo Hugué

MARCEL MARTÍ

El variat i ample mostroari d’obres de Marcel Martí que es presenten en la col·lecció Bassat ( en aquesta exposició s’acosta a la vintena) formen en el conjunt una mirada ben complerta l ventall creatiu d’aquest escultor català , encara que nascut a l’Argentina).

Així ens podem trobar amb una abstracció geomètrica, que alhora fa costat amb un neoconstructivisme, sense  oblidar algun treball plenament informalista. Alhora queda també clarament remarcat el seu organicisme que sembla voler enllaçar amb el modernisme català. Tot això amb diversitat de materials, com ho son el bronze, la pedra, el ferro oxidat o l’acer corten. Tot en unes obres en les que es combinen elements còncaus y convexos amb  línies cada vegada més senzilles y depurades, deixant així ben remarcada la importància del volum y la recerca de la perfecció en la factura.

Una obra important capaç com en pocs casos d’alternar  la petita peça amb la monumental que queda aquí perfectament reflectida i que alhora ens permet fer diàleg amb alguns dels seus referents evidents .

HENRI MOORE

Només per poder veure un Henri Moore, i a més ben emmarcat en la seva filosofia estètica ja pagaria la pena acostar-se  a l’aposició que estem comentant.  Però no és una l’obra de Moore de la que podem gaudir i si dues, ambdues corresponents a 1980 és a dir en moments de maduresa absoluta.

“Reclining woman I” respon a una de les seves múltiples escultures realitzades en el concepte de la figura inclinada. Una forma sobre la que va treballar molt  inspirat en una estàtua  tolteca-maia que havia vist al Louvre. Un fet que li va afavorir entrar cada vegada més en el camp de l’abstracció, alhora que exercitava la recerca de l’equilibri mitjançant  espais foradats ( buits) que alleugeraven el pes i la forma escultòrica  donant gracilitat al concepte i l’obra.

És aquesta una peça de la que n’existeix una versió de mida monumental, lleugerament modificada.

L’obra “THree quarter figure:wedge” també de 1980 ens ofereix la visió més monolítica de l’autor,, emmarcada això sí en l’equilibri geomètric – volumètric que tant habitual és en el mític i genial escultor anglès.