VISTAIRE

Llegeixo avui que el mestre Puyal va posar en marxa una nova paraula en el seu vocabulari futbolístic. Acostumats ja com estem a la gespa, bimba , gardela , escapolir-se de l’escomesa etc... , ara ha presentat en societat la paraula “vistaire” per anomenar allò que en dèiem “ojeador” amb expressió castellana. Vistaire , a més del sentit que li dona Puyal, sembla ser que és una paraula perduda que s’emprava per definir al solter que prenia vistes en casa aliena per trobar promesa.

En aquests dies molts afeccionats a l’art ens convertim en veritables “vistaires” dons ens dediquem a prendre “vistes” en aquetes cases alienes , encara que properes , que son els molts espais i galeries d’art que ens presenten les seves col•lectives de Nadal, amb el desig i la intenció de trobar “promesa” en forma d’obra d’art per que aquesta formi part de la nostra vida.

A Mataró i rodalies destaquen l’Expo Mercat d’Argentona , al Museu del Càntir; les dues mostres del “mini Art” organitzat per la Sant Lluc , amb pintura a la sala del casal i dibuix i gravat a la Presó , i la col•lectiva de Gal- Art que és la primera que s’inaugurà amb el títol de

60 Artistes... 60 Obres

Gal - Art acaba aquesta primera xifra anyal de vida amb una col•lectiva que respon perfectament al que està essent el seu tarannà: diversitat i disparitat qualitativa. Uns conceptes que en certa manera quedaven emmarcats en el títol i el sentit que desplegava , però als que calia exigir un cert rigor qualitatiu que donés més nivell al conjunt , el que hauria de servir a la galeria per marcar una línia de mínims valorable tant per aquells autors que han pres part en la col•lectiva , com als espectadors que s’acostaran a la mateixa.

El conjunt de les peces presentades ofereix el més ample i variat ventall de conceptes , ismes i estilístiques fet que correspon perfectament a una col•lectiva d’aquest tipus el que ha d’ajudar a l’espectador a trobar la peça que sigui més del seu gust, sempre i quan els seus criteris d’exigència no siguin molt elevats.

Dic això ja que la mostra, qualitativament parlant, quasi es pot dividir de forma proporcional. La meitat de la mateixa presenta obres de nivell que responen a la vàlua dels artistes i que honoren l’espai en que es troben. D’entre elles valgui la pena citar els treballs de Badia , P.M. Brasó, Eva Casado , Pol Codina , Nefer , Marc Prat, Sandro Soriano , David Vergés i Yago Vilamanyà que conformarien el que podríem dir top-ten de la col•lectiva,  al que podrien fer costat una dotzena més d’artistes que responen , sense cap mena de sorpresa , als artistes amb cert pedegree que presenta la mostra.

Un conjunt, aquesta meitat de la mostra , amb un nivell de qualitat/ preu més que acceptable , i amb unes obres que quallaran perfectament en l’entorn de qualsevol col•lecció.

Però hi ha l’altra part de la moneda que alhora també podríem dividir mitjançant una perfecte bisectriu. Una dotzena d’obres de qualitat certament minvada , que difícilment passarien el tall d’una mínima exigència, mentre que la resta es mou en uns nivells tant baixos de qualitat que el millor és no parlar-ne , encara que no estaria gens malament que alguns fessin autocrítica i meditessin seriosament si no seria millor abandonar la creació plàstica , amb el que farien un bon servei a l’art , als espectadors i a bon segur a ells mateixos.

Però és clar , aquesta és una opinió crítica i Gal-Art és una galeria comercial que pretén viure del comerç de l’art i com que tots sabem que generalment comercialitat i qualitat no van pas pel mateix camí, s’entén que ells intentin omplir al màxim el criteri expositiu per abastar així al més gran nombre de potencial compradors.

I com sempre quan apareix aquest dilema , sembli que potser tingui com a únic punt d’entente el que la crítica accepti una minva d’exigència i qualitat, i la galeria comercial apreti una mica més en el seu nivell d’exigència , per evitar algunes obers certament lamentables. ( Us puc ben assegurar que hi ha un parell d’obres de tècnica “especial” que son del pitjor que he vist en molts anys en una galeria d’art).

Però jo penso que no ha de ser així. Les col•lectives de Nadal, son per el seu preu un esquer important per crear un cert sentit col•leccionista en els afeccionats. Per això segueixo defensant una més severa exigència de qualitat, en el convenciment que a la llarga , aquesta exigència serà beneficiosa per a tots : artistes , espectadors i com no, per a la galeria

Gal-Art Col•lectiva de Nadal
60 Artistes ... 60 Obres
Del 9 de desembre al 8 de Gener


Diccionario del malestar de la cultura (2) .
Josep Ramoneda

Agenda.- Los artista con agenda son demasiado previsibles. Su lógica no es de creación sino de producción. La agenda responde a la intensificación de la vida nerviosa.. que ha hecho del cambio incesante, de la competitividad y de los resultados el horizonte ideológico de nuestra época. Entre los atributos del artista està el de dar a las cosas el tiempo que requieren.



I mentre que algú no trobi espai a l’agenda per ordenar que les coses es facin bé, nosaltres seguirem amb el racar-raca particular


32 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


418 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Les fotografies han estat extretes del web de la galeria i les imatges de les mateixes no corresponen estrictament als paràgrafs del text.

ESPAIS D’ART

La desaparició de les galeries d’art , en el concepte més tradicional de les mateixes és un fet evident. Les noves tecnologies , en especial tot el que pertoca al camp visual i comunicatiu , amb el gran accent d’Internet, ha capgirat el mercat. A més , les grans depeses que significa mantenir un espai que a ser possible ha d’estar ben situat i de mides generoses , amb tot l’embolcall que comporta , ha provocat aquesta dispersió que ara s’escampa de mil i una manera diferents. Dos exemples recentment inaugurats son “Art i Gent” a Argentona i “Gal Art” a la nostra ciutat.

“ART I GENT”

Al carrer de Pau Claris 11 a Argentona , és un cafè amb desig de punt de trobada i una galeria d’art. Son les dues coses a la vegada però alhora clarament diferenciades, no al típic estil de tants indrets de restauració que aprofiten les seves parets per fer “ exposicions” (?) periòdiques a les que generalment ningú dona atenció ni importància.

No és aquest el cas. Ens trobem aquí amb un espai clarament delimitat per a la tasca de galeria , amb il•luminació potent i professional , en la que de manera periòdica ( cada tres setmanes ) es presentarà el treball d’un creador d’un nivell el suficientment exigent com per mantenir el to que en Kim Queralt, propietari de la galeria , desitja estigui allunyat del de simple afeccionat. De moment , i durant tot l’estiu , una col•lectiva d’artistes argentonins amb noms prou atractius com Jordi Prat , Josep Serra, Lydia Tur, Miquel Arnau, Cristina Villa i d’altres , serveix per encetar amb bon gust tota l’experiència.

L’espai a més disposarà d’un fons d’art renovable que ocuparà els espais pròpiament dedicats a la restauració alhora que prepara diversitat d’actes culturals com ho puguin ser conferències , petits concerts , presentacions de llibres etc.

Un projecte engrescador que desitjaríem tingués èxit . De moment en Kim Queralt , com que és d’aquest món ( dibuixant de còmics professional )hi ha posat tot el seu saber i està amatent a totes les recomanacions i opinions. Ara sols queda el recolzament actiu al que convidem a tots els artistes de la contrada.

GAL-ART

L’altra espai és Gal-Art , una petita galeria apareguda del no res a la Rda O’Donnell 89 de la mà de Joan Fàbregas i Daniel Cabrera , amics i afeccionats a l’art encara que aliens del tot a les seves peculiaritats. D’aquí que la posta en marxa de l’espai es mantingui en els dificultats pròpies del mateix, alhora que s’ha d’afegir les de l’aprenentatge , amb to el que això comporta.

Un espai al que li cal una empenta en el seu aspecte , en espacial al camp de la il•luminació que malgrat les millores segueix essent pobre i insuficient, i que pretén establir-se en el camp expositiu de la ciutat apostant per noms en certa manera coneguts , que li serveixin alhora per fugir del nivell d’afeccionats en el que fàcil seria caure. En els projectes i després de l’Ivan Jordà, apareixen noms com Sandro Soriano, Marga Riera i altres, encetant temporada després de l’estiu amb una mostra homenatge a Salvador Pujol, el veterà pintor paisatgista que formà part dels mítics “santlluqueros” amb Boix, López i Parés .

Mentre, aquest dilluns inaugurà la mostra “Simphonia” de l’artista búlgara Krasimira Dimova ( Pleven 1974 ) composada per una quinzena de peces de concepte abstracte amb un cert predomini de l’abstracció de caire decoratiu.

L’exposició en sí és una mostra en la que en certa manera no regeix un fil unitiu que li doni cos i es converteix així en una grapat de treballs individuals que tan et poden cridar l’atenció per una encertada creació d’ambients com deixar-te fred del tot davant altres treballs de màxim desequilibri i amb evidents errades tècniques. Unes dissonàncies a les que sens dubte ajuden els lapsus temporals en els que estan realitzades que en el cas de l’abstracció és més important encara ja que el concepte abstracte respon essencialment a esperits interiors que varien del tot d’unes èpoques a altres.

Aquesta disparitat impedeix fer un judici exacta al fer de Krasimira Dimova. Si un vol ser benvolent caldrà decantar-se per la sensibilitat d’alguns treballs, la seva habilitat compositiva i la bona sintonia cromàtica que ofereix. Però si volem estar en el cantó dur ens trobarem , al inrevés , amb els mateixos defectes i per tant amb un valoració del tot decebedora.
Potser per això bé valdria que l’espectador s’acostés amb ànim analític, deixés de costat una bona part de la mostra , es centrés en la resta i potser així podrà sortir satisfet d’una exposició que poc significarà ni per a l’autora ni per a la galeria que l’acull.

------

Llegeixo que l'Ajuntament de Mataró ha estat considerat com dels més transparents de tot l'estat. Suposo que no han examinat la transparència de l'IMAC , lloc opac als ciutadans i a on es realitzen tota mena de poti-poti per afavorir sempre als mateixos

Per això nosaltres seguim amb la nostra

PENEDÈS DESTITUCIÓ

PERA DIMISSIÓ

VOLEM TANSPARÈNCIA A L'IMAC

Aquest post ha estat escrit mentre sonava “Side by Side” amb Duke Ellington & Johnny Hodges ( 1959)

GAL - ART

Mitjançant el seu blog i la diversitat de la xarxa social, els amics Joan Fàbregas i Dani Cabrera han fet públic allò que fa ja uns dies havien tingut la delicadesa, que agraeixo, de fer-me avinent personalment, que no és altre fet que el de la desaparició física de Gal-Art, aquell espai de la Rda O’Donnell, que obrien ara fa uns vint mesos , per continuar el seu paper galerístic a través de la xarxa.

La notícia , no essent en certa manera cap sorpresa , no deixa per això de ser lamentable. Ho és per que sempre que desapareix un espai dedicat a l’art i a la cultura ens deixa en certa manera més pobres i més orfes. A més , a la nostra ciutat , segueix essent com una maledicció pública el fet de que es pugui mantenir amb tranquil·litat i normalitat , un espai comercial dedicat a l’art.

Però el cert és que Gal-Art va néixer amb mal peu i mai va gaudir del feeling precís amb els artistes i el que podríem dir “món artístic” local. Els seus promotors , a més de la seva tendència suïcida d’obrir un negoci comercial d’art en uns moments de crisi com els actuals , es van tirar a la piscina , no sols sense saber si hi havia aigua, ans també sense ni tan sols saber si sabien nadar. I així és molt difícil surar , i que dir de dur la barca a bon port.

Un mal emplaçament , un espai molt poc agraït , i menys per a la contemplació artística, i una pèssima il·luminació que accentuava la pobresa de la col·lectiva inaugural , els va marcar ja d’entrada i res va millorar ans al contrari . Errades d’aprenent  i algunes  declaracions públiques sobrades de prepotència ,  els acabà de marcar definitivament i el seu caminar va anar passant llunyà a la realitat artística de la ciutat.

El cert és que darrerament va existir una certa racionalització professional , però ja era massa tard i a bon segur que aquesta és la millor de les solucions.

Però una solució  que ha d’anar acompanyada d’una professionalització i serietat absoluta.

Una galeria per internet sols funciona quan es disposa d’un nombrós grup d’artistes i d’una bona xarxa de clients. Per aconseguir-ho s’ha de tenir ben clar , que ambdós, - artistes i galeria -, es necessiten mútuament. Sols amb aquesta premissa bàsica   es podrà iniciar amb bon peu el caminar d’aquesta galeria virtual que molt ens agradaria fos tan exitòs que pogués fer pas enrere i de nou poguéssim parlar de l’existència d’una galeria professional a la nostra ciutat.

ELS DIJOUS DE LA NAU GAUDÍ

No està gens malament recordar a tothom l’inici de les xerrades “Els dijous de la Nau Gaudí” amb la xerrada que cal esperar antològica , per part de l’Arnau Puig.

D’aquí la repetició de la invitació.

ESPAI D’ART

Tots sabem els complicats moments de m1tv després de l’acomiadament de la meitat de la seva plantilla, que pertanyia a la productora Lavinia. És per això, i mentre es normalitza tota l’organització , que aquest dijous no hi haurà “Espai d’Art” . Serà el proper dijous 23 de febrer que ens retrobarem amb tots vostès amb el programa que , com sempre , acollirà totes l’actualitat artística de la ciutat i comarca.

ARRIBA EL SANT LLUC

Demà dijous , - avui per a la gran majoria de lectors d’aquets blog- , i a dos quarts de vuit del vespre s’inaugura a l’Ateneu Caixa Laietana , amb ubicació a la planta baixa , una nova edició de la Sant Lluc , la col·lectiva local per antonomàsia i que serveix per inaugurar de manera formal , i oficial, la temporada artística local.

Aquesta edició ha rebut la inscripció de 111 obres de les que el jurat n’ha seleccionat 87 que juntament amb les obres dels tres artistes homenatjats in memoriam ( Emília de Torres , Robert Vives i Guerau Calabia) conformen la xifra de 90  que de fa ja un temps ha esdevingut numerus clausus de la col·lectiva.

Uns seleccionats que segons la llista que apareix al web de l’entitat organitzadora son:

Gema Albiol Otero
Màximo Almeida Rodriguez
Esther Aliu i Rotger
Laia Arnau i Rosell

Emili Badia i Peitx

Glòria Badosa Nogueras
Margarita Bertran Serra
Pere Màrtir Brasó Duran

Mariano Cabellos de Gregorio
Manel Campaña i Liñan
Manuel Candón Montero
Rosa Casarramona Oriol
Eva Cifre Soriano
Pol Codina Font
Rosa Ma. Codina Fusté
Benet Coll Alsina
Manuel Contreras Martínez
Adelina Corbalán Corbalán
Marta Cuixart i Tarruella
Manuel Cusachs i Xivillé

Oriol de la Hoz Devi

Jaume Diví Parent
Santi Domínguez Jiménez
Marta Duran i Quintana

Josefina Enrich Camprubí

Santi Estrany Castany


Carme Fageda Gallifa
Margarita Feixas Bosch


Eulalia García Hernández
Camil Giralt Peiró
Maria Gómez Castro
osep Mª Gomis Poquet
Sandra González Carmona
Llucià González i Viza
Margarita González Tadeo
Natalia Guerrero Hernández
Francesc Guiu Triay

Joan Hortós Nogueras

Núria Hurtado Font

Emilio Jiménez Rivera

Josep Mª. Jubany Ruscalleda

Daniel Llin Sole

Cesc López

Carme López
Àlex López Garrido "KENE"
Joan López Molina
Catherine Lorton
Antoni Luis Planas

Anna Mallo i de Dios

Margarida March Farràs
Antoni Marti i Julià
Joana Martínez Belzulzes
Isabel Martínez Mateo
August Mis Monsó
Juana A. Molina



Josep Noé Pedragosa

Maria Oms Jané

Chari Orta Doblas

Francisco Padilla González

Parés de Mataró
Jeanine Paretilla Viñals
Anna Ma. Perarnau Armengol
Perecoll
Lluïsa Pericàs Ballester
Marina Pineda Coll
Marc Prat Codina
F. Javier Pretel Franco

Sergi Rabassa Navats

Oriol Ribas Abella
Paloma Rodríguez Hidalgo
Mercedes Rodriguez Huertos
Pepi Roig Ballester
Alberto Romero Gil
Joan Rosell Roura

Tomàs Safont-Tria i Blasco

Marc Sala Audet
Lucía Sánchez Pérez
Jordi Santamaría i Galcerán
Jorge Sarraute Sánchez
Josep Serra i Casabella
Joan Solà i Armengol
Sandro Soriano Díaz

Jordi Torrent Colomer

Carmen Vélez Giménez

David Vergés i Verdaguer
Pau Viader Viñas
Sussi Vilaseca i Canaleta

Una llista que marca , en teoria , un nivell molt semblant a l’anterior edició, amb la que repeteix la gran majoria de presències i absències d’entre els artistes “reconeguts”.

Però caldrà esperar demà a l’obertura per poder jutjar i fer-ne balanç. Però sigui com sigui , cal dir-ho ja per endavant , la qualitat de la mostra recaurà en una responsabilitat col·lectiva de tots els autors.

Son els artistes els que marquen el nivell. Si porten obres del millor del seu fer és molt probable que el resultat sigui plaent i esperançador, però si com massa vegades sovinteja i els artistes es limiten a complir l’expedient presentant qualsevol obra del taller, el resultat esdevindrà trist i poc representatiu com passa tantes vegades.

Les cartes ja estan al damunt de la taula. Esperem, i desitjem , que siguin propicies.

GAL ART / CAN BALADIA / IMMA MERINO

De manera totalment incomprensible , demà i a la mateixa hora en que obre les portes el Sant Lluc , la gent de Gal-Art comença la seva col·laboració amb el restaurant Can Baladia d’ Argentona, - lloc on presentarà regularment diverses exposicions i el fons de la galeria - , inaugurant l’exposició “Instants” de la mataronina Imma Merino.

Una errada, i greu , la de Gal Art. Si ja de per si marcar una data com aquesta és indicatiu d’una desconnexió evident del calendari artístic mataroní , el no ser dúctil rectificant tot fent un canvi tan fàcil com necessari , remarca aquesta certa postura d’imatge pública que sembla oferir massa vegades Gal-Art d’una certa prepotència i un deix de xuleria que queda evident en el darrer escrit en el seu blog / web. Un escrit que fa mal als ulls en el continent literari, i molt especialment en el contingut ideològic.

Però a més del prejudici “ambiental” que li significa aquesta errada , en surt molt perjudicada l’exposició i la pròpia artista, que veu capdisminuida , i molt , la seva capacitat de presentar als seus companys l’evolució (evident) del seu fer.

Potser per això, i per molt més , les relacions entre Gal Art i els artistes mataronins grinyolen de fa molt temps , fet que s’hauria de reconduir ja que ambdós , - artistes i galeria -, es necessiten de manera absoluta.

Un distanciament del que haurem de parlar-ne i en el que tots haurien de possar de la seva part per reconduir la situació.

CARA I CREU

Tot esperant la desitjada mostra dedicada a Pepe Novellas que , atenció !! , obre portes el proper dijous tarda però que en tindrà inauguració oficial el següent dilluns ( 4 d’Abril )a 2/4 de vuit del vespre a Can Palauet i continuació a l’Ateneu,han aparegut un seguit d’exposicions que mereixen detinguda visita.

Succeeix amb la de Pere Màrtir Brasó al Museu Monjo que es renova de direcció després de la nefasta etapa, - com era previsible -, de Llum Torrent. També amb la mostra dels Joves de la Sant Lluc amb Núria Calsapeu, Marc Sala i Ricardo Parabere ( Caixa Laietana. Pça Sta Anna ). Al Museu del Càntir , Mª Teresa Capeta amb “Del mar, el blau” sorprèn per la seva qualitat. Una visita que cal ampliar a la rentada de cara de Can Serra i la nova disposició museogràfica de la col•lecció històrica local. Però per damunt de tot cal fer visita a les dues exposicions que avui comentem: La de Diaz Alamà a la sala del Col•legi d’Aparelladors i la d’Isabel Riera a Gal Art. Elles representen les dues cares de la moneda. L’art en estat pur i amb qualitat suprema ( Diaz Alamà ) i justament tot el contrari ( Isabel Riera ).

DIAZ ALAMÀ. ART EN ESTAT PUR

Estic convençut que d’aquí molt poc hi haurà un gran artista en el nostre país que tindrà com apunt en el seu currículum que la seva primera exposició individual va ser en el 2011, a Mataró i a la sala del Col•legi d’Aparelladors. El seu nom serà el de Jordi Diaz Alamà. I ho dic en un ferm convenciment, apostant el que faci falta, aposta que estic convençut signaria qualsevol persona mitjanament coneixedora del concepte artístic després de visitar la magnífica exposició que ens ofereix a la sala de Can Xammar.

Diaz Alamà és un joveníssim artista nascut a Granollers i que amb tan sols vint-i-quatre anys al damunt ens ofereix una lliçó absoluta d’art , i ho fa en els dos conceptes essencials: el fons i la forma , o dit d’altra manera : la creativitat i la tècnica.

Llicenciat a Belles Arts ( 2008) , ocupa ja una plaça de professor de dibuix en la mateixa i mentre s’ha llençat a l’aventura d’aprofundir els seus estudis tècnics a l’Acadèmia d’Art de Florència on justament es realitzen estudis acadèmics de la forma clàssica i tradicional, en el retrobament e l’Art com un concepte formal, que si s’escau ja es disgregarà en el moment de la creació.
Això justament és el que presenta Diaz Alamà en aquesta exposició. Una vintena de treballs d’estudis de raríssima perfecció, uns quants apunts acolorits i tres obres ,- un autoretrat , una figura femenina i l’apunt del retrat de la mateixa -, elements que configuren en el seu conjunt una excel•lent exposició que mostra el seu altíssim nivell de qualitat.

Potser molts restaran astorats davant de la perfecció de tot el seu treball acadèmic , he de dir però que és aquesta una façana que poc m’atrau. Les considero el que son , elements tècnics i per tant obres d’estudi i progrés que pertanyen a la intimitat i que no cal siguin pregonades al públic en general. Magnífiques , però fredes en la vibració artística. Eliminem-les dons.

Ens trobarem llavors amb un seguit d’àgils apunts , exercicis variats de formes i ritmes. Ben realitzats , amb intenció, però si de cas una mica mimetitzats . Fora també.

Restarem tan sols davant tres obres ( les abans esmentades ) oposades en l’espai. Ens caldrà llavors demanar un cadira , enfrontar-nos a elles de manera alternativa i simplement, gaudir. Gaudir d’una altíssima qualitat. Gaudir del sentit de la perfecció, del ritme , del color, de la creació d’ambients. Gaudir en una paraula, d’un ART amb majúscules que és el que ens ofereix aquest artista , realitat ja en la seva insultant joventut i al que espera un futur incontestable.

Ens trobarem davant d’un autoretrat treballat amb gran mestria. Per un costat en l’exactitud del retratat i la perfecció dels elements corporis , tant en el que de formes com colors, i en l’altra en la sabia desestructuració del ferri realisme mitjançant l’agosarat us del groc i del concepte gestual que acaba de lligar tot el sentit ambiental.

Concepte aquest , l’ambiental, del que dona lliçó en l’altre figura-retrat ( dues peces en una ) en la que els elements estructurals de nou acompanyen a la perfecció de la figura en un to de retrat d’altres temps , però absolutament actualitzat.

Acudeixin dons a aquesta exposició d’imprescindible i repetida visita. I com que no crec que ni l’artista ni l’organització cregui convenient retirar la vintena de peces supèrflues que acompanyen a les tres peces claus, els hi recomano que ho facin en ment , i després triin el que vulguin, el silenci respectuós o l’aplaudiment tancat.
Aquell que es mereix un artista amb nom a recordar, Diaz Alamà , que ens permet pensar que el realisme i la figuració encara tenen un futur per descobrir.

Jordi Diaz Alamà
“De l’aprenentatge acadèmic a l’obra personal”
Col•legi d’Aparelladors. Del 25 de març fins el 23 d’Abril de 2011



ISABEL RIERA.- LA GOSSADIA DE LA INCONSCIÈNCIA

No fa falta ni dir que tota galeria d’art , com a negoci que és, ha de disposar de tota la llibertat per exposar el que cregui més convenient per a les seves finalitats. Fins aquí tot el respecte cap a qualsevol de les seves decisions , però sí que ha de tenir en compte uns valors mínims que mai ha de depassar de manera negativa ja que aquesta davallada de nivell pot a bon segur perjudicar-la en el conjunt de la seva trajectòria i pot fer tirar enrere a altres artistes davant aquell baix nivell que de retop els perjudica.

Entenc que els bons amics de Gal-Art no han fet aquesta segona lectura , ja que si no és així és difícil assumir que hagin pogut penjar en les parets de la seva galeria una exposició de tan baix nivell com és “Textures i Relleus” amb la signatura d’Isabel Riera , a bon segur la pitjor exposició presentada a Mataró i rodalies en uns quants anys.

Isabel Riera pretén que es consideri art el pastitx infumable de pintura i pedretes enganxades per a tal d’aconseguir allò que en diríem un paisatge. Però està clar , si un no disposa dels més mínims coneixements tècnics , si el seu gust és dubtós i el seu concepte artístic lamentable, el resultat no pot ser altra que el d’un desgavell absolut, definició que s’escau al conjunt del presentat.

La presentadora de l’exposició aconsellava a l’autora , i feia bé, que l'autora no tingues en compte algunes crítiques mal intencionades i poc constructives que a bon segur podria rebre. Aquesta no és mal intencionada i vol ser el més constructiva possible. Per això vagi el consell a l’autora de que de moment abandoni l’activitat expositiva i es dediqui a aprendre , des de les beceroles més iniciàtiques fins allà on ella cregui convenient, i llavors ja veurem.

Si mentre vol seguir “creant” per autosatisfacció, que ho faci però en l’àmbit de l’íntim i el privat que és com tothom aconsegueix aquests personals plaers, però que s’oblidi d’exposar i eviti així la tortura visual dels bons afeccionats , la relliscada professional dels indrets on exposa i el ridícul personal que sols pot ser entès com a fruit de la gosadia de la inconsciència.

Isabel Riera. “Textures i relleus” una exposició que hauria de visitar qualsevol que comença en el camp de la creació artística des de l’afecció , per saber de manera ben evident tot allò que mai ha de realitzar si és que vol ser considerat artista.

Una exposició per oblidar , encara que sigui difícil.

ISABEL RIERA.- “Textures i Relleus”
Gal-Art. Del 22 de març fins el 16 d’Abril.

MATARÓ I EL COMERÇ DE L'ART. LA MALEDICCIÓ.

Aquests dies tot regirant papers a tal de preparar la taula rodona que al voltant de Tertre es realitzarà el proper dia 8 de març a la nau Gaudí, aquest traginar de dades m’ha fet reflexionar al voltant de la que sembla maledicció de Mataró en relació a les galeries d’art comercial.No deixa de ser curiós que essent Mataró una ciutat que depassa amplament els cent mil habitants , que gaudeix d’una llarga tradició artística i que a bon segur és una de les ciutats del nostre país amb més nombre d’artistes per habitant , no hi hagi manera de que gaudeixi no d’una , si no d’unes quantes galeries comercials d’art.

Si trèiem el temps de la transició amb Tertre com a gran galeria d’art reconeguda per arreu, i amb L’Abast i Fuset com dignes exemples del que pot ser el comerç de l’art , la resta d’experiències semblen moure’s sota una maledicció permanent.

Per que hem de considerar maledicció que dues galeries que pintaven molt bé com eren Anticus i Espai 28 , varen veure estroncada la seva existència per veritables mala sort. En el cas d’Anticus , situat en els anys 70/80 al pla d’en Boet , va ser la mort prematura del seu creador, el gran afeccionat i col·leccionista d’art i antiguitats Joan Recto, mentre que en el cas d’espai 28 , la causa va ser l’esfondrament físic de la galeria degut a unes obres que es realitzaven en el solar del costat.

En l’altre costat de la balança hi ha històries de tots colors , però el pitjor està en Tot Art i Minerva. Ambdues van ser dues galeries més o menys coetànies que es van caracteritzar per saber ensibornar a dos diferents estaments de la burgesia mataronina , oferint obres de determinats artistes a preus més aviat inflats i de qualitat més aviat minsa.

Tot Art s’especialitzà en el més decadent de la pintura d’Olot , amb parèntesi prou espectaculars com per exemple portar a Xavier Cugat i els seus dibuixos i caricatures , mentre que Minerva que estava destinada a ser la galeria més important de la història de Mataró es va anar esborronant amb els Cruañas, Benet Sarsanedas , Bofill, Moscardó ... que venia a dojo, mentre que intentava oferir una cara diferent amb exposicions com les de Comabella, Simón . Dos negocis sucosos per els seus propietaris que els van abandonar a la primera crisi però que van fer molt mal al comerç de l’art per la gran malfiança que van crear en uns compradors que creien haver comprat una gran obra d’art i alhora una interessant inversió i que a posteriori es van donar compte que no era or tot el que lluïa.

Ara en aquest dies hem tingut el darrer capítol d’aquesta maledicció amb el cas de Gal-Art. Fa ben pocs dies , en el post del 8 de febrer, ja feia reflexió al respecte del que creia les causes del seu rotund fracàs, i convidava a la reflexió personal per esmenar-les i poder mantenir un caminar amb alguna possibilitat d’èxit en la seva nova aventura en la xarxa, però per el que es veu això de reflexionar i haver de reconèixer errors propis no està en el seu diccionari.

Agafats a la paraula prepotència que segueixo pensant que és la que millor defineix al seu tarannà , o si més no a la seva imatge més visible que per cert manté en el seu perfil de facebook com a cita preferida la que diu: “És difícil ser modest quan ets el millor” , s’apunten a la filosofia tot expressant públicament que : “Agunes persones no volen interpretar la diferència entre la prepotència i la raó i prefereixen que els temin a que els respectin, perquè la por els agrada i el respecte els espanta" .

Dons senyors, no cal parlar-ne més, per a vostès tota la raó. Segueixin així filosofant entre pors i respectes, dues paraules que per al que vostès es refereix estan ben clares: Fa molta por que gent amb aquesta manera d’actuar arribi al món de l’art i vulgui mantenir-se en el mateix, tenint tant poc respecte a aquells que el conformen , en especial a artistes i públic en general. En quant a la crítica no pateixin , seguirem tenint por a perdre el respecte , sigui el que sigui, que ens hem guanyat amb prop de quaranta anys lluitant per l’art i els artistes de la ciutat.

Fora d’això vagi el desig de sort per la nova aventura , una aventura que es presenta difícil si no hi ha canvis radicals ja que hom ha vist quin peu s’hi calça. I és que hom que es mou en el món de l’art pot ser moltes coses , però allò que és diu curts de gambals, això sí que no.

LAIA BLEY. TAST CROMÀTIC



Superada ja de fa força temps l’obligada penyora del nou vingut, cada vegada val més la pena acostar-se per l’espai expositiu que la gent del Sant Lluc mantenen al Casal Aliança. Els habituals ja sabem que en ell no hi trobarem la gran exposició, però sí que se’ns farà avinent el progrés d’aquell creador que intenta superar el graó de simple afeccionat per començar a poder-se considerar artista . Trobarem la petita exquisidesa , en forma d’aventura poc comercial per part d’algun artista més reconegut , o trobarem la sorpresa d’un nouvingut desconegut que ens sap captivar amb una mirada nova i fresca.

O potser ho trobarem tot plegat en un estrany mix en el que tot és possible, com en part succeeix amb la mostra de l’artista de Premià , Laia Bley , que amb la seva mostra “Tast cromàtic. Entre el blanc i el negre” ocupa actualment aquest espai.

Laia Bley fa ben poc que ha acabat els seus estudis de Belles Arts i per tant surt amb força explosiva i expansiva a demostrar tot allò que amaga al pap i que tantes ganes té en mostrar.

Sortosament no sembla haver acabat els seus estudis d’una manera mediatitzada , com ho fan tants dels seus companys , i se la veu segura , i independent , però com no amb un important garbuix fruit del poc afermament, que l’obliga a presentar totes les seves característiques i virtuts , així, tal com raja , el que provoca la lògica confusió de la dispersió, que sols es solucionarà quan , mica en mica , la Laia vagi eliminat aquelles estelles que menys s’adiguin al seu fer, i es centri i concentri en la seva personalitat més íntima i sincera.

Diem això ja que en aquesta ocasió l’artista ens atabala amb escultures figuratives i no figuratives , pintura el mateix del matei i obra gràfica en la mateixa dispersió. És a dir, conjunt de contradictoris en el concepte i en la tècnica, encara que cal remarcar que amb una formalitat de realització prou atractiva i etructurada.

I encara que forçosament ha de ser la mateixa artista qui ha de decidir el seu futur i que ha de marcar de manera ben clara el seu camí, que forçosament ha de defugir d’aquesta dispersió temàtica , tècnica i conceptual, bé val la pena apostar per la seva vessant més expressionista , tant en la pintura, escultura, com en el gravat.

És justament aquí, quan deslliurada de l’obligada cotilla de l’aparença i la referència , quan Blay denota la seva trempera, la capacitat de recerca , una bona mà en la tècnica i una força en l’equilibri del concepte i la realització que ens permet apostar per ella, sempre i quan sigui capaç de fer tria i eliminar tot allò que és llunyà a la seva identitat artística.

Laia Bley és dons un nom nou que caldrà apuntar a l’agenda com una futurible a la que caldrà seguir si encerta , com esperem, en l’acurada depuració de la seva actual diversitat.

GAL-ART

Ja fa uns quants dies que vaig parlar de la inauguració d’aquest nou espai d’Art a Mataró, a la Rda O’Donnell ben a prop de la pça Granollers , però no n’havia fet cap comentari més al respecte.

No ho havia fet ja que la meva primera impressió va ser tan poc positiva que essent sincer , com intento ser-ho sempre, el comentari podria haver estat del tot destraler. Vaig preferir apostar en una millora amb la línia del que els hi deia el primer dia: “ Hi ha futur, ja que a partir d’avui tan sols podeu millorar”.

El cert és que en Joan I en Dani, nouvinguts al món de l’art del que n’eren aliens fora del seu esperit d’afeccionats , han fet dues coses molt bé , com ha estat parlar amb molta gent , i escoltar també molt. Això ha fet que el Gal-Art d’ara mateix ja es diferencia en molt del que s’inaugurava i els projectes i les intencions, comencen a ensumar el bon camí.

Està clar que cal refilar moltes coses , que potser de moment s’ha de deixar de costat algunes elucubracions i concentrar-se en la posta en marxa d’una certa dinàmica que podríem dir de rutina i que en realitat és la que acaba essent de subsistència. Cal seguir treballant i forjant un projecte humil i senzill, en el desig de que agafi ampla volada.

Per això hem tardat en fer-ne comentari. Ara Gal-Art comença a ser un esborrany de galeria i en el mateix ells saben que tindran el nostre suport, aquell amb el que podran recolzar-se, però que no defugirà de les crítiques pertinents per a millorar. Esperem que del seu esforç, ganes i il•lusions n’aparegui un espai humil si es vol, però ben necessari en el minvat camp expositiu mataroní.

I com que seguim sense resposta a les nostres preguntes,

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

GAL- ART

No és habitual que en aquests temps gens favorables a la lírica hi hagi algú que tingui la suficient gosadia com per obrir un espai dedicat a l’art en les seves diverses vessants . I menys habitual encara que qui s’atreveixi a tant dolça i il•lusionant bogeria sigui algú del tot aliè a aquest camp.
Justament tots aquests components s’apleguen a Gal-Art , espai d’art , antiguitats i col•leccionisme, que de la mà dels seus responsables , en Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas, obre les seves portes a partir de demà dimecres a les set de la tarda, allà la Ronda O’Donnell 89 baixos, ben a prop la Plaça Granollers i justament davant de Les Esmandies.

Un espai del que sabem ben poca cosa. El passat dijous a la inauguració de l’exposició de Yago Vilamanyà , ambdós promotors em van fer cinc cèntims dels seus desitjos i il•lusions , mostrant-me uns lloables afanys per tirar endavant el jove i encara força embastat projecte, al que s’han llençat a bon segur amb més desitjos que coneixements. Un projecte que esperem pugui surar, pel bé seu , de l’art i de la cultura de la ciutat.

Per la nostra part saben que tindran un recolzament incondicional, el que vol dir ni més ni menys que poden comptar sempre amb l’ajut que un els hi pugui proporcionar , crítiques incloses , el qual començarà amb la presència demà a partir de les set de la tarda. Una presència a la que jo convidaria al gruix de l’art mataroní per celebrar conjuntament la bona notícia que sempre és l’aparició d’un nou espai dedicat a l’art en general i a la plàstica en particular.

DE “ FERIAS” I “ROMERIAS”

En les meves passejades caminant per Mataró acabo d’observar una pancarta / banderola que anuncia la propera celebració d’una nova edició de la Romeria del Rocío a Mataró. Una edició que compta amb el suport dels poders públics entre ells el de l’Ajuntament de Mataró.

No és la primera vegada , ni serà la darrera , que discrepo de l’ajut que es dona amb generositat absoluta a un seguit d’entitats que tenen en l’enyor d’una terra l’únic punt d’existència i que en poc col•laboren a la realitat quotidiana del nostre país , al seu ser i a la seva cultura. Un ajut ben paral•lel al que donen entitats de nivell superior i per “celebracions” de més alta volada. Un ajut massa a la recerca d’uns vots , molt a l’estil de la compra de vots que es realitzava en èpoques passades. Llavors era mitjançant un sac de farina, arròs, blat o menjar de qualsevol mena, i ara per un “festejo” pseudo folklòric.

D’això en parla avui molt bé la Pilar Rahola en la seva columna de “La Vanguardia”, de títol “La cohartada de la feria”. Encara que discrepo sovint del que diu, avui la clava i per això vagin aquí uns paràgrafs.

Un año más, el ritual se ha cumplido con precisión. Y no me refiero al ritual de la propaganda, con la delirante hipérbole de un éxito de millones de personas. ¿De verdad se creen que vamos a tragarnos el bulo de cada año? Dicen que han visitado la Feria de Abril dos millones de personas, así, a bulto, a 200.000 por día, lo cual es especialmente estridente en un año de sonora sequía de público, pero igualmente impensable en cualquier circunstancia. Imagínense el caos viario que significaría el movimiento añadido de 200.000 personas moviéndose por las rondas... Nada menos que un cuarto de Catalunya paseándose durante diez días por la feria, lo cual es alucinante que se afirme, pero es más alucinante que se crea. Sin embargo, resulta aún más notable la repetición de un ritual bastante más falaz, basado en la utilización desacomplejada de una identidad colectiva, para hacer un negocio privado.

Pero la definición crítica podría ir más allá del uso político de miles de ciudadanos con personalidad propia, reducidos al tópico más sudado. Porque, además, ese uso ha significado un suculento negocio privado, abusivamente regado con dinero público. Todo legal, por supuesto, pero ¿todo lícito? Este año la feria ha recibido 800.000 euros de subvención, más la cesión gratis del Fòrum por parte del Ayuntamiento. ¿Para qué? ¿Para ayudar a nuevos cantantes? ¿Para becar escuelas de baile? ¿Para consolidar la mezcla de identidades? No.

Como cada año, hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado, controlado por unos cuantos, que deciden quién entra, qué marcas se venden y cuánto vale todo. Sobra decir que tantos años de montaje habrán dado sus frutos. No sólo es una burla a los centenares de entidades culturales que sobreviven como pueden en este país, sino un despilfarro incomprensible que redunda en la simplificación de las culturas, y que sólo sirve para beneficio de unos pocos.

Y los políticos se apuntan corriendo, uno detrás de otro, todos haciendo el paripé en la feria, no vaya a ser que parecieran poco sensibles a lo andaluz. Es una gran broma, un kitsch descomunal, una caricatura que sale muy rentable a unos y muy cara a todos. Negocio privado, dinero público. Y, en medio, los políticos haciéndose las fotos en sevillanas. Si no fuera escandaloso, sería ridículo.

No estaria de més saber , i discutir , les quantitats que el nostre Ajuntament destina a subvencionar aquests peculiars i ben partidistes “saraos”. Una xifra que a bon segur es dispararia si tingués èxit l’aposta que mica en mica van teixint el grup d’il•luminats nacionalistes ( espanyols, com no ) que pretenen apostar per Xesco Gomar com a home fort per sota Baron en les properes llistes electorals , en comptes de Consol Prados que és qui actualment en té tots els números. Recolzats per bons amics que tenen a Presidència ( de la Gene ) comencen a moure l’arbre a veure si en treuen fruits i assoleixen el poder en pocs anys. Sortosament a Mataró som capgrossos , però de seny encara en tenim un xic.

Una història aquesta , cutre , ridícula i rocambolesca , plena d’ambicions personals de gent de molt poca alçada ètica , moral i política que explicarem amb calma un dia d’aquests , quan l’actualitat artística ens deixi un forat.

Per cert , no fa falta que ningú vingui a desmentir res i em digui les bajanades de la meva nul•la informació, de que estic venut a ..., que soc la veu de l’amo, etc etc. El que explicarem ja fa dies que va de boca en boca entre tots aquells a qui els interessa la política local, i molt especialment entre els periodistes que encara se’n fan creus de que algú amb dos dits de senys pugui recolzar-la , ambicions particulars apart.

PD.- El PSC local ha organitzat sortida a la fira d'Abril i suposo que com cada any organitzarà sopar a la Romeria del Rocío. Em pregunto si també farà el mateix amb altres "festes" de caire més nostrat com ho pugui ser "La Patum" , el Concurs de Castells de Tarragona , la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, etc.

EXPOSICIÓ DE PEPE NOVELLAS A LLAVANERES

Cal dir que l’exposició d’en Pepe està essent molt visitada i va batint rècords. Avui mateix han estat fent-ne filmació les càmeres de TV3 per oferir-ne la pertinent notícia.
Si aconsegueixo assabentar-me amb temps suficient del dia d’emissió, com no, que ho faré avinent.

I mentre , l’antològica mataronina , en el llimb de beneficència.