Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 73 anys, estic casat i tinc 3 fills i 3 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dimarts, de març 07, 2006
DEL CÀNTIR
CARTELL
Aquest matí m’ha trucat el director del Museu del Càntir , l’Oriol Calvo , per demanar-me ser jurat del Concurs de Cartells de la Festa del Càntir que assoleix aquest any la seva 25 edició. Com no, que he dit que sí. I ho he fet per dues raons.
Una per la meva especial relació amb el Museu del Càntir. No puc negar que és una intensa relació d’amor / odi. Vaig treballar per el Museu quan allò era un desfet de temps. Vaig barallar-me amb tots i contra tots, per aconseguir que l’Ajuntament d’Argentona entengués que el Museu del Càntir era el gran actiu del poble i calia de totes, totes , professionalitzar-lo.
En aquesta lluita vaig viure el més rastrer de la vida pública. Juntament amb les amenaces que gent ben coneguda, em va llençar amb la feina de la meva dona com a esquer, per la meva postura crítica envers qui manava , són el més mesquí que he viscut mai. Tot amb noms i veus , - clarament identificats - , a qui no perdonaré mai per la seva vilesa, encara que avui en dia segueixen ocupant càrrecs de responsabilitat i van d’honorables per la vida. Ells i jo, sabem que són uns miserables.
Però tornem al que cal. Tinc en el meu estudi un diploma amb motiu del 25 Aniversari del Museu del Càntir, atorgat en reconeixement a la tasca realitzada per impulsar i engrandir la Festa del Càntir. I aquest diploma , i aquest sentiment , no me’l treu ningú.
Com no em treu ningú, i això no ho sap cap dels que ara manen, que fa vint-i-cinc anys les bases del que llavors va ser la primera edició d’aquest concurs de cartells, van sortir de casa meva , en treball amb en Raimon Català ,que era qui llavors remenava les cireres,
Dues raons prou importants com per sentir-me orgullós, que vint-i-cinc anys més tard, a un l’anomenin jurat d’un concurs al que va ajudar, per no dir més, a nèixer.
Foto: Càntir de Tajueco (Sòria) , que serà el protagonista de la Festa del Càntir 2006
CRISTINA
Villa. Historiadora de l’art, poetessa, cap pensant de molts dels fets plàstics de les Sales d’exposicions del Museu del Càntir i de la Casa Gòtica, i a més a més fotògrafa , exposa a l’Arcadia . I ho fa amb una exposició magnífica, de nom “Trifàsic”.
No és que entengui molt de fotografia, per tant que no entraré en detalls tècnics, però sí que vull remarcar l’alt nivell plàstic del presentat.
Si deixem de costat les fotos “boniques” , és a dir aquells de núvols, paisatges , llums i contrallums, etc, la resta de fotografies de la Cristina Villa destil·len sensibilitat a mans plenes. Unes branes de terrat esdevingudes límits escultòrics, una volums edificables marcant espais i equilibris en un espai indefinit, una modificació mecànica portant-nos al tachisme, o uns jocs cromàtics demostrant sensibilitat pel broc gros.
Una exposició curulla de sensibilitat, la mateixa que ofereix en el seu tracte i que intenta traspuar en la seva feina del Museu del Càntir i activitats parelles.
M’agradaria que la visitéssiu. Per les obres , i per ella , que be s'ho mereix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada