EMÍLIA de TORRES

DIA DE LA DONA TREBALLADORA

En un dia com avui s’han fet tantes reflexions , amb les que a bon segur estic majoritàriament d’acord , que la meva estaria de més . Però això no ha d’impedir que dediqui el meu post a les dones treballadores de l’art , a les artistes.
I ho vull fer-ho des de la més jovencella, aquella que tan sols acaba d’aterrar en això que en diem art , passant per totes les demés , per acabar en la més veterana , que en la nostra ciutat és Emília de Torres , gran artista que està fregadissa amb la centena ( encara que la seva edat exacta és encara un gran misteri).

Encara que nascuda a Sabadell i resident a Barcelona, l’Emília és una artista mataronina de tot dret. Quan per un dona això de ser artista , significava com a màxim dedicar-se a alguna de les arts decoratives, ella va realitzar estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi ( actual facultat de Belles Arts) on es va diplomar i va obtenir en el 1949 el títol de Professorat , amb mestres tan importants com Santasusagna , Muntané i Labarta.

Han estat més de cinquanta anys d’una trajectòria de maridatge amb l’art. La seva pintura d’una arrel cezanniana ha tingut en les composicions, paisatges i figures els seus elements més importants.
Uns paisatges vibrants , lluminosos, esgarrapats cercant sempre més l’ànima que no el mimetisme. Unes composicions , en especial bodegons , en que el joc de volums, l’estructura dinàmica del conjunt , l’habilitat cromàtica , la bellesa de la imperfecció, aconsegueixen uns resultats magnífics plens de força i de vida. Finalment una figuració establerta en l’allunyament del cannon , no cercant expressament el feisme , però si apropant-se a la bellesa del natural.

L’obra d’Emília de Torres sempre ha estat valorada per els mataronins , però també sempre ha estat allunyada del reconeixement oficial. Ni tan sols quan fa pocs anys el “Instituto Cervantes” li va preparar un parell de mostres de caire antològic a Tolosa i a París , a Mataró ningú se’n va donar per assabentat.

Ara i en data tan escaient com la d’avui , vagi aquest post com homenatge, com artista i com a dona treballadora de l’art , I a veiam si algú s’apunta a fer-li el reconeixement oficial que sens dubte mereix . Però cal espavilar , que cent anys , són cent anys.

Foto: "Bodegó amb cistella" Oli sobre tela (81 x 65 cm) Emília de Torres