diumenge, d’abril 23, 2006

DEU DIES DE SILENCI, DEU DIES DE VACANCES

A bon segur que justament estic fent l’antítesi del que es tracta en un blog. És a dir, si es tracta d’un quadern de bitàcola caldrà fer-ne impressions diàries i no com en aquest cas en que desprès d’un bon grapat de dies de silenci, un , i pel broc gros , ara llença el molt que li sembla que te per dir. Però que hi farem, això és el que hi ha....

I el que hi ha és un període de vacances de Setmana Santa dedicades al dolce far niente, amb esporàdiques visites artístiques entre les que cal destacar l’exposició de Joaquím Vancells que es presenta al Museu de Llaveneres al magnífic casalot de Can Caralt. Una mostra que us recomano amb especial detall per qüestions particulars com és el paisatge a quatre mans amb Cusachs o el detall de les seves cartes amb Santiago Rosinyol.

I l’altre visita artística a la Fundació Caixa de Girona ( La Fontana d’Or) amb una magnífica mostra de Joan Miró i una altra de Man Ray ( Si algun mal intencionat vol fer-ne comparança amb la Fundació de la Caixa Laietena el resultat el decidiu vosaltres . Miró/Man Ray vs Festa de l’Esport/Maternitat d’Elna. Quina pena de comparança...)

ROMA
Quatre dies de vacances a Roma donen per a molt i per a poc. No havia estat mai a Roma. De jove no n’havia tingut ocasió i a posteriori sempre hi havia volgut anar sense criatures. Ara uns problemes de vacances laborals m’han permès assolir aquesta assignatura perduda , i han estat quatre dies magnífics a tots els nivells, que em permeten moltes reflexions que aniré desgranant en els propers dies.
Avui per començar anem amb reflexions polítiques.

Arribar a un país en que s’acaben de celebrar unes eleccions guanyades per tan sols vint-i-cinc mil vots és sempre una aposta interessant per aquell a qui li agrada la política. El cert és que en directe la cosa sembla diferent. He parlat amb molta gent i no he aconseguit que ningú em parlés be de Berlusconi, ans el contrari hom estava content de la seva derrota. El ja era hora, a veiam si desapareix..., han estat les frases més senzilles que he escoltat, per no dir-ne d’altres força gruixudes a vegades mal enteses per raons idiomàtiques. Però llavors, com ha estat tan petita la diferència?. La comparança amb el PP espanyol es fa evident.

L’altre la separació terrible entre els polítics i la ciutadania. Estava en un hotel al ple centre i a menys de cient metres tenia per un costat la seu de “L’olivo” i per l’altra la de “Alianza Nazionale”. Tot això envoltat de molts edificis oficials. Una de les coses que sobta és el gran nombre de vehicles oficials amb el pirulo blau per poder fer sonar la sirena i avançar en el sempre caòtic tràfic de Roma.
Mai en ma vida havia vist tan cotxe oficial i tan xofer. I parlo de moltes decenes. Ser polític és un símbol de poder allunyat del poble, I aquest ho nota.

Vaig coincidir amb la inauguració d’una exposició en motiu del 50 aniversari de la Constitució. L’arribada dels polítics ( de tota mena, nivell i partits) era semblant a una entrada al Liceu. Ells , perfectament ataviats amb els millors tratjos i les corbates més vistoses, donaven el braç a una veritable desfilada de glamour fashion. Era un paisatge difícilment comparable amb el nostre País i/o Estat. Una imatge vergonyosa que frapava als forans i deixava tristament indiferents als ciutadans.

I a l’hora de la veritat res de res. Encapçala l’article una fotografia de Màssimo d’Alema , president de Demòcrates d’esquerra) i gran aspirant a la Presidència del Congrés. La foto la vaig fer jo mateix en mig del garbuix de la cinquantena de periodistes disposat permanentment davant la seu de l’Olivo com si qualsevol Salsa rosa es tractés. La indiferència era general. Cinquanta persones al voltant d’una i hom passant del fet. Per reflexionar.

L’altra reflexió és la de Zapatero. Un veritable ídol. Al saber que eres espanyol , per que ens entenguem, les lloances a Zapatero eren constants. Un com ell és el que necessitem, deien. I per demostració l’altra foto. És la portada d’un llibre que trobes per arreu, però la foto està presa en els aparadors de l’Estació Termeinus de Roma, un lloc que per lògica està destinat no pas a l’assaig i la reflexió i sí als best-sellers, Un polític que fa el que diu.
Potser el somni de tots.
Seguirem

PS.- Avui és Sant Jordi. He començat malament el dia. Vaig a buscar el pa i el diari i em trobo el Monument a la Intolerància de Perecoll que ha estat usat com a pancarta promocional de la Floristeria Davinia del Pg Carles Padrós ( dic el mon per que hom se l’apunti i no faci negocis amb ella).
En un dia de la cultura com es St Jordi fer un atentat com aquest és una demostració de la realitat cultural d’un país.