ROMA II .- ART I RELIGIÓ

Dues reflexions independents però que en aquesta ciutat van intensament lligades. Pensar en Roma és pensar en art i en religió.
Malgrat no haver-hi estat mai, en l’apartat monumental queda poc espai per la sorpresa, cosa que sortosament no succeeix en l’àmbit vital i de l’essència de la pròpia ciutat. Qualsevol cosa et sembla ja coneguda de tantes i tantes vegades que les has vistes en el diferents medis. Aquest coneixement previ esdevé llavors traïdor, i quan el resultat és diferent a l’esperat esdevé o la sorpresa o la decepció, que d’ambdues hi ha hagut en la visita.

Per això la meva elecció del més remarcable es bastant tradicional: Coliseu i el Vaticà ( Sant Pere i molt especialment la capella Sixtina) .El Pantheon i Sta Maria Maggiore , com dos increïbles monuments que queden un xic amagats davant la força del conjunt però que encongeixen l’ànim i l’esperit. I com a comodí tota la ciutat i els racons i raconets que converteixen el passeig en una delícia. D’ells em quedo amb els carrerons a l’entorn de Pça Navona , amb la Via Giulia, un incomparable carrer ple d’antiquaris que voreja el riu des de St Giovanni de Fiorentini ( molt a prop del pont Vitt.Emanuele II en l’enllaç amb el Vaticà) fins al Ponte Sisto al Trastevere.

Les decepcions : Pzza Navona ( sempre em porten mal rotllo les places amb pintors capaços de repetir a tor i dret la mateixa peça) , el Moïses de Sant Pietro in Vincolo i el Trastevere en un estat degradat que l’allunya del barri del que tots hem sentit parlar.

I si cal escollir alguna cosa com no que la Capella Sixtina. Malgrat l’aglomeració , el rebombori i les dificultats per gaudir-la , és tan impressionat que difícilment surten les paraules. Penso que és una obra absolutament orgàsmica , davant la qual un queda absolutament bocabadat, i més si coneix , encara que sigui per sobre, els intríngulis de la mateixa.

El que no deixa de ser curiós és que front la riquesa artística vaticana , corresponent a aquells segles, i que responia a la modernitat més absoluta anant més enllà del permès en moltes ocasions, la visita a les sales d’art religiós modern dels Museu vaticans sigui tan decebedora, amb molts escassos punts d’atenció.

En l’apartat religiós no hi vull entrar-hi molt. Penso que és qüestió personal i especialment de fe , i per tant tot és acceptable i a més difícilment discutible.

Un , descregut de mena , després de veure la façana ornamental de l’Església en el que s’ensuma en el Vaticà i indrets propers , intentant mirar més enllà d’un pam del nas, surt encara més convençut de que el fet religiós sols s’aguanta per la fe. Òbviament vaig sortir més entestat encara del frau que significa per a mi la creença religiosa, i no vull ofendre a ningú ,ans al contrari, hi ha el més absolut respecte a aquells que son capaços de veure el que jo no veig.

El que si vaig observar , i permeteu-me la ironia, que Roma és una ciutat plena de pidolaires i de top-manta de totes les ètnies oferint tot el que es pot imaginar. Curiosament , traspassar la línia real / imaginaria de la Ciutat del Vaticà esborra del mapa tot aquest tipus de gent, com si existeixis ordre exacta de que “púrria” d’aquesta mena no pot entrar en el regne terrenal del regne celestial. Potser , dieu-me malintencionat, el pidolaire oficial no accepta cap mena de competència.

Serà com diuen els romans que la matrícula dels vehicles del Vaticà porta les lletres SCV , és a dir, si el cel veies...

(Imatges de les cupules del Panthenon i Sta María Maggiore)