CA L'ARENAS

Vull, en un dia com avui, que les meves paraules estiguin encapçalades per una obra de Jaume Arenas. I ho vull, per intentar reparar l’irreparable, el fet inqualificable , i valgui en aquest cas la frase feta, ja que el fet es qualifica de moltes maneres i cap de bona, que en el dia que s’inaugurava Ca l’Arenas, és a dir el que fins fa quatre dies es deia el Centre d’Art GERMANS ARENAS ( i ho escric en majúscules per que algú observi la paraula germans) ni una sola obra de Jaume Arenas honori aquest centre d’art i que tan sols , i molt de trascantó se’n hagi fet esment de la seva figura.

Que cap obra seva , ni tan sols un retrat del Ferm , al que va fer famós, estigui exposada , no és un error, és una demostració de la ignomínia, de la manca d’ètica, de la irresponsabilitat , de la pocavergonyeria, si se’m permet dir, dels responsables del centre , és a dir PMC i Museu de Mataró, amb la propina corresponent als marmesors , que no han estat ni de bon tros a l’alçada, demostrant una manca total d’ètica, sensibilitat i intel·ligència , en un fet que jo personalment , per l’amistat que gaudia amb en Jaume , no penso oblidar, tot esperant que algú tingui la dignitat de reparar l’error i en els propers dies , una obra de Jaume Arenas ocupi el lloc de privilegi que mereix , en la que no oblidem, va ser casa seva.

(Això per no parlar del recordatori de la inauguració. De nou tan sols un Arenas. De seguir així potser caldrà canviar el logotip i anul·lar una de les “A” que el conformen)

INAUGURACIÓ

Avui ha estat el dia. El sol esclafava les pedres del pati de Ca l’Arenas, mentre el soroll del xup intentava aportar frescor a l’ambient. Un ambient de gent de Mataró, d’amics i coneguts, MTV de tota la vida que assistia a un acte social.
Un ambient amb molt pocs artistes, en allò que es diu que les absències varen dominar sobre les presències, marcant el signe que domina entre ells, el del desencís.

L’acte inaugural ha estat molt trist i burocràtic, sense cap mena de trempera. Ha estat com aquells funerals de tanatori en els que l’oficiant que sols coneix el nom del mort, empra paraules buides de sentit, contingut i emoció, que sols ha estat present en el cas de les referències personals de l’Antoni Luis.

Antoni Luis , representant dels marmesors, ha errat de totes totes en el plantejament de les seves llargues paraules. Ho tenia difícil. En el seu interior no pot estar content de cap manera, ja que coneixent de primera mà les intencions de Jordi Arenas, sap abastament que aquestes no s’han complert.Partidari de la teoria de la pluja fina , - amb això coincideix amb Graupera- , pensa que de moment l’important es començar i que ja tindrem temps de canviar , estratègia que a vegades val, però no en aquest cas, en que una vegada acceptat el pla d’usos, i acceptada la nefasta programació de l’any, no queda espai de maniobra i en quatre dies ens trobarem amb un centre absolutament mort, camí que ha iniciat avui mateix amb les seves exposicions,
I ho sento molt per ell, al que aprecio en el que val, i que sé ho està passant malament per que sap sobradament que aquest desarralament dels artistes amb el centre, sols el pot portar a la buidor.

Que dir d’en Jaume Graupera. Millor no dir res. Dedicar una sola línia a certs personatges és fer-ne exagerat premi.

Joan Anton Baron no estava content i se li notava. Sap que el tema se li ha escapat de les mans, voldria donar un com de puny a la taula, i reconduir la situació, ja que sap que l’actual no porta a enlloc, o millor dit, porta tan sols al trencament i entén que això seria fatal. Però no pot. Lamentablement els pactes són els pactes.

D’aquí les seves paraules acceptant errors ( per què ha estat ell el que ha acceptat errors i no en Graupera?) i fent crida a un foc nou , al diàleg i a un camí de futur. I m’agrada que ho hagi dit, encara que ens ( a mi i als companys de signatura) agradaria més donés rebut a la nostra carta de dimissió com interlocutors en el tema Fons d’Art . Un tema en el que és molt difícil retornar al camí . Hi ha masses afrontes, masses desprecis , massa maltracta del poder, envers aquells que tan sols volien dotar a la ciutat d’un Fons d’Art del que no disposa.
I a gent que intenta fer això no se la pot tractar com si fossin malfactors, que és el sentiment que he tingut en molts moments d’aquests quinze llargs i penosos mesos de camí.

L’EDIFICI

Magnífic , meravellós, excel·lent..... ( i vagin afegint adjectius positius). El treball dels arquitectes, industrials i de tota la gent que hi ha posat mà és de traca i mocador.
Ja ho vàrem dir quan la visitàrem , encara despullada de tot afegitó. Ara arrodonida en els seus detalls, es mereix el més fort i tancat dels aplaudiments.
Certament es pot discutir, i molt, la distribució final de l’espai. Però aquest responsabilitat no ha de recaure als signants del projecte que tenen per part meva, i per sempre, el sentiment del més absolut respecte i admiració,

EXPOSICIONS


SALA 1.- Manuel Cuyàs i Gibert. L’elegància del retrat.

Magnífica exposició la que ens fa retrobar amb aquest excel·lent dibuixant mataroní. Sens cap mena de dubtes és el més brillant de tot el presentat i en cal recomanar una detinguda i repetida visita.
De Manuel Cuyàs sempre hem demanat una antològica com cal i de moment tan sols en trobem tastets, però cap amb la qualitat del que avui ens ocupa.
Poques, però escollides peces, ens permeten endinsar-nos en el mon de capacitat del creador. El llapis i la ploma amb tinta xinesa son senzills elements que permeten dominar el gest, el ritme, la figura, i el més important l’ànima dels retratats.
Un recull de petits bombons a qual més gustós que ens apropen amb intensitat a la gran qualitat de l’autor.


MENJADOR.- CARA A CARA Arenas/Cuyàs

Jordi Arenas i Manuel Cuyàs van ser grans amics que de sempre van entrar en la juguesca dels retrats del contrari.
Ara en podem gaudir d’un bon ventall d’ells, en el que cal incidir més en la sensació de complicitat, que tant podia acostar-se per la ironia, com endinsar-se en el realisme, per anar confegint un llenguatge de lectura privada en el que el personal depassa el camp artístic, però sense oblidar-lo, per retornar sempre a un diàleg que sembla interromput , però disposat per recomençar.






SALA 2 .- Bénédicte Desrus
LA FINESTRA / LA GALERIA .- Coca Macías , Flashback.

“Dicen que la distància es el olvido... “.
Cal distanciar-se per així poder oblidar.
Pensar que dues sales d’exposicions de la Casa estan destinades a paridetes tan infumables , d’escassa qualitat i pèssim treball ( el video de Cova Macias és de jutjat de guàrdia) , pot excitar a qualsevol ment sensible i benpensant.
Això si no se li recorda que a Ca l’Arenas estan vedats tots aquells creadors de tècniques tradicionals .
Unes mostres en aquest jumelage amb Can Xalant ( que cal viure i amb tants enxufats els pressupost es dispara) que marquen fronteres i creen agravis comparatius que caldria solucionar
Un consell. Passi per alt aquestes sales. Això si no vol posar-se de mala llet.








PIS 1 .- MIRADES CONTRA EL TEMPS

La sala principal destinada al Fons del Museu acull aquesta mostra que hauria de ser l’estrella del conjunt i és potser la pitjor de totes.
Ho diem en el convenciment. Hi ha mostres , com les comentades just abans , que son patètiques en els seu plantejament ètic , però que tècnicament estan ben desenvolupades.
A la mostra “Mirades contra el temps” es junta tot. La molt escassa vàlua de l’exposat ( si això és del bo i millor del fons del Museu , està clar que patirem, i potser entendrem el paper del seu Director no mostrant-lo mai) , amb una realització pèssima en tots els sentits.

Sense lligam, mal montada , pitjor exposada amb casos que fan riure per la posició que obliguen a l’espectador si és que vol mirar la peça. Sense criteri qualitatiu en el moment de destacar les peces, que s’aparellen en un conjunt semblant al joc des disbarats, amb la traca final d’arribar a presentar reproduccions en color ( molt mal fetes per cert) d’algunes altres obres.
Sortosament és el retrat de la família Arenas la peça més remarcable , en un entorn provincià, rescomit, avorrit , sense generar cap mena d’atenció ni vibració.

I en aquest cas vull remarcar que no tan sols és opinió meva. És , i si no ho creuen, comencin a preguntar entre la gent de l’art, una opinió generalitzada. Això per no entrar en l’opinió dels experts , com el d’un mataroní amb responsabilitats en un dels més importants museus de tot l’estat espanyol, que no sabia quina cara posar quan li demanava que si estimava Mataró, fes el favor de donar alguna classe a la gent de la casa. M’ha dit poques coses, però potser que algú es posen en contacte amb ell per evitar exposicions tan impresentables com la d’aquesta sala principal.

(Obviament que malgrat l’avís el senyor Sentí (Centino) Surós , s’ha quedat en Santi (Santiago) Surós. Quan he reclamat pel fet la impertinent resposta del vigilant m’ha deixat glaçat. “Però si sols és un accent”. Lamento no haver-me fixat en el nom , però m’he quedat amb la seva imatge. M’agradaria que es digues Julià o Marià, i que per tan sols un accent tingués canvi de sexe.
I el fet de l’accent té dellonsis. L’obra que per cert està malmesa i precisa de restauració, porta una petita plaqueta amb el nom, i en ell s’observa clarament l’accent. Seguirem el seu camí).

COMPLEMENTS

El logo de Fradera ha millorat molt en les diverses versions. Quan li he comentat que m’havia decebut molt en el tarjetó de presentació. Ha estat d’acord i ha reconegut el seu error en deixar en mans d’Imatge de l’Ajuntament el resultat final, en el que el color dominat era un marró fosc, quan en realitat havia de ser negre amb el vermell de totxana del logo.
Una més d’Imatge , a bon segur el departament menys estimat per la gent de la casa ( sempre tenen por d’ells ja que generalment l’erren) i de la ciutadania ja que el que surt al carrer es quasi sempre absolutament desfasat i sense cap mena d’atractiu .

En el que pertoca als opuscles de mà , tenen bona aparença però son de mal ús. El desplegat és incòmode amb una tipografia que no facilita la lectura i a més són difícils de guardar per el molt espai que ocupen.
En caldria fer-ne una revisió , així com del fet del monopoli que Gasull / Cuyàs tenen en el PMC, que en algun cas depassa allò que en podríem dir incompatibilitats manifestes.


I per avui ja n’hi ha prou. Queden més coses en el tinter, en especial per parlar del Fons d’Art i de la mentidera nota de premsa que el mentider regidor Jaume Graupera va realitzar el passat dijous.
Podrem sucar-hi pa, en un dia que podia haver estat molt alegra i que s’ha quedat en gris, tirant a negre.
Però sortosament l’esperança és el darrer que es perd , i si hi ha sort, d’aquí un any hi haurà un veritable regidor de Cultura que posarà ordre en el desgavell i Mataró podrà gaudir del centre d’art que es mereix.
Per què jo, que voleu que us digui, no crec que Mataró mereixi un plantejament tan vulgar, trist i sectari com el que avui hem començat.