REFLEXIONS

Alguns opinen que la crítica ha de ser objectiva. Jo crec que ha de ser objectivament subjectiva, és a dir, ha de ser el pensament personal del qui la signa, però intentant que vagi el més descarregat possible de la passió personal i acceptant els criteris i punts de mira el més amples possibles.
Asserenat de la tensió d’aquests dies , i després d’una més que reparadora migdiada que ha tapat les mancances de son d’una nit amb Festa de Barri que m’han fet odiar per tota la vida la batucada i el hip-hop , penso que és el moment d’encetar unes reflexions, que hauran d’aprofundir-se , al voltant del que vàrem viure i veure, ahir a la Casa Arenas.

Reflexió al voltant de l’oblit de Jaume Arenas. Totalment inacceptable i que s’hauria d’explicar.

Reflexió al fet del poc nombre d’artistes presents a l’acte. Hi havia més absències que presències, i si tenim en compte tan sols el nombre de signants per el Fons d’Art...

Reflexió per el nul paper dels artistes en l’acte. Jordi Arenas va fer deixa de la seva casa a la ciutat i amb un destinatari clar, els artistes de Mataró. Una voluntat que molta gent, entre els que m’hi trobo, consideren no s’ha complert. Que la casa dels artistes no es sigui viscuda com a tal per els mateixos ha de donar pas a pensar-hi.

Però també calen reflexions més tècniques:

És vàlid el concepte monotemàtic anyal ?. Crec que amb una sola exposició ha quedat clar que no.
Si ara ja es crea un cert avorriment d’una repetició que per cert, no convida ni mica ni gens al diàleg,( el muntatge de les exposicions amb sales tancades i sense intercomunicació explicita un concepte unitari i no col·lectiu en la dispersitat tal i com caldria) , pensar que aquest fet es repetirà durant un any , no convida gens ni mica a entrar en el joc.

Del tema del Fons del Museu , i de que les seves exposicions tinguin una durada anyal, també en cal fer-ne una reflexió profunda.
Per el vist haurem de pensar que potser Carles Marfà feia be en no ensenyar el que tenia a Can Serra. Era qüestió de vergonya.
La mostra del Fons exposada ara, a més del fet extern d’una presentació patètica que està en boca de tots, és indicativa d’un provincianisme de post-guerra. Empro l’expressió provincianisme , ja que casualment és la que van usar per tres persones diferents ( un artista , un home de la cultura mataronina i un periodista) . Els tres varen coincidir en la definició.
Potser seria moment de redefinir la rotació d’aquest fons, i principalment la manera de fer-ho adient al públic. L’estructura expositiva actual no ha de repetir-se sota cap concepte.

Cal reflexionar igualment de la programació.

Una programació que veda d’entrada la participació al percentatge més alt de creadors de la ciutat, i a més els de més qualitat, és impresentable de totes totes.
Cal donar prestigi a Ca l’Arenas, i fer que exposar en ell sigui un fet valuós. No pot ser que un vídeo poc treballat i realitzat en poques jornades i fa tan sols quinze dies , sigui elevat a obra d’art.
Cal donar pas als joves, però és obligat situar-los al seu nivell. Donar camp obert als alumnes alhora que els seus mestres tenen vedat el pas , és un error educatiu i qualitatiu.
Cal apostar per la diversitat i la qualitat i oblidar-se d’aquest pensament únic , sant i senya actual del PMC


FONS D’ART

I com no que cal parlar del Fons d’Art , però ara les cartes ja no son les mateixes i ara ja és imprescindible fer-ho des de la igualtat.

Curiosament hom parlava de diàleg en les discursos del passat dissabte, però aquest diàleg no ha existit en tots els anys en que s’ha gestat Ca l’Arenas, i encara ha existit menys en els moments decisius .
Ningú s’ha acostat als artistes per preguntar que en pensaven, com creien que calia fer les coses, si les sales eren adients, si calia establir un pla d’usos o altre, o quina programació podia ser la més escaient.

Ara, quan tot està fet , quan s’ha manegat el present i el futur, quan qui sap mirar se n’adona que van mal dades i que el camí és l’errat , no val fer crides al diàleg com si no hagués passat res. Ha passat i molt . I ara el diàleg sols es pot realitzar amb les contrapartides naturals de refer el mal fet, i tirar per terra un pla d’usos ( o pla d’abusos) que menysprea de manera insultant als creadors més importants i als més nombrosos per satisfer tan sols a una minoria, que curiosament disposa també de tota la resta d’infrastructures plàstiques de la ciutat.

I aquesta reflexió és igualment vàlida per “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals. Fins ara tot es feia de bona fe , amb l’únic punt de mira de que la Ciutat disposés d’allò que li mancava. Ara senyors, a vostès els hi toca moure fitxa.

El que això signa, com a promotor, i Albert Alís, Josep Maria Codina i Perecoll , com a representants dels signants, vàrem trametre el passat dimarts una carta al Sr Alcalde en el que renunciàvem a ser interlocutors en la creació del Fons d’Art. I aquí estem.
Ningú ens ha demanat reconsiderar la nostra postura, ans el contrari. El Sr. Jaume Graupera ha fet un comunicat ple de mentides cercant el trencament definitiu.

Sincerament no se que pensar, encara que la meva intuïció em porta en la direcció que al poder ja li va be que pleguin alguns, que amb altres tot pot ser més fàcil, encara que també caldria pensar si els artistes acceptarien un fons devaluat en el conjunt de les seves expectatives.
És hora dons d’una nova proposta. La dels artistes ha estat sobre la taula i sempre igual: Cessió d’una obra significativa i document curricular, per crear un Fons d’Art local per a Ca l’Arenas que seria independent de la resta de col·leccions de tal manera que Ca l’Arenas seria igual a la suma de Fons del Museu , Fons d’Art de l’Ajuntament , llegat Arenas, Donació Ubach i Proposta Mataró. I ara cal discutir l’engranatge, i és l’Ajuntament que ha de fer-ne proposta i a qui ell cregui convenient.

La pilota està en la seva teulada, i els que fins ara eren interlocutors han dimitit. Potser algú podria pensar que si es vol un diàleg, no sempre han de fer el primer pas els mateixos.


COMUNICAT DEL PMC

De cap manera vull estar-me de comentar el Comunicat de Premsa que Jaume Graupera va llençar a l’aire el passat dijous.
Sense entrar en consideracions de l’excepcional del cas, ja que ni en moments tan problemàtics com van ser el Cartell de Santes 2005 , o la carta dels treballadors del PMC queixant-se del funcionament intern del mateix , o..., mai el PMC havia fet un comunicat públic, crec que en honor a la veritat i sense entrar en detalls en cal fer-ne unes oportunes explicacions.

COMUNICAT DEL PMC

En relació a les informacions aparegudes a la premsa sobre la comunicació de Pere Pascual, Albert Alís, Josep Ma. Codina i Perecoll en què renuncien a la seva interlocució per a la creació d¹un Fons d¹Art d¹Artistes Locals, he de fer les següents consideracions:
1) En cap moment des del PMC s¹ha manifestat cap negativa al projecte, ni puntual ni permanent, sinó tot el contrari, des del PMC s¹ha treballat per fer realitat aquest projecte des del respecte als interlocutors però també assegurant la legalitat i atenent la normativa vigent.
2) El PMC va presentar als interlocutors el document que s¹adjunta, com a proposta d¹acord, per començar a treballar amb els artistes de la ciutat la seva donació per a la creació d¹un Fons d¹Art que hauria d¹estar integrat al Fons d¹Art del Museu de Mataró i, per tant, dipositat i conservat a Ca L¹Arenas.
3) La renúncia a continuar endavant amb el projecte és unilateral i incomprensible. Teníem convocada una reunió amb els interlocutors el proper dijous 6 de juliol a les 17.30 hores i, en cap moment, hi ha hagut cap motiu objectiu per fer pensar que no s¹estava treballant per fer realitat aquesta proposta, això sí, sempre en el marc de la legalitat vigent que afecta a aquest tipus de cessions, relacions i drets.

Per tant: Mantinc la meva ferma voluntat i disposició per establir un diàleg amb els artistes de Mataró per tal de resoldre la proposta i establir canals de comunicació permanents i oberts que facilitin la difusió i el coneixement de la seva obra.

I va signat per Jaume Graupera i Vilanova. President del Patronat Municipal de Cultura.

Al respecte vull dir que:

Que des de el PMC s’ha mantingut sempre una actitud hostil al projecte , com queda clar fent mirada a les hemeroteques, i prenent nota de fets tan simples com el temps passat ( quinze mesos) , el nombre de vegades que hem estat cridats per parlar del projecte ( cap ) , el fet de no convidar als artistes a una jornada explicativa del projecte i de portes obertes de l’edifici ....

Que el document que s’adjunta en el comunicat NO HA ESTAT PRESENTAT MAI a cap dels interlocutors i el primer coneixement d’ell ha estat per aquest comunicat.
Una vegada feta la seva lectura podem dir que és la copia d’un primer document que es presentà en la primera reunió d’interlocutors i que va ser refusat ja que parlava sempre de Fons del Museu quan l’únic punt que no admet discussió en la proposta del Fons d’Art és que aquest ha de ser independent del Museu per raons obvies.

A aquell vell document sols s’han fet tres variacions puntuals , que son quasi anecdòtiques , extretes dels “elements a contemplar en la proposta d’acord entre el PMC i la representació dels artistes de la ciutat per la creació d’un Fons d’Art Local” , document que els interlocutors vàrem adreçar al PMC per a tal de desencallar el Projecte.
Com a nota curiosa cal dir que ha estat tan poc el treball del PMC en la direcció de gestar un principi d’acord que pogués ser signat , que en tot l document adjunt es segueix parlant sempre del Centre d’Art Germans Arenas i Clavell.

Que és cert que la renuncia és unilateral, però no incomprensible. Al menys hem explicitat en la carta de renuncia les que són les nostres raons.
En el que pertoca a la tan anomenada reunió del dia 6., cal dir , que és aquesta la primera vegada que el Patronat ens convoca a una reunió ( abans sempre havia estat alcaldia qui havia motivat la trobada) . Però és una convocatòria si més no curiosa , no sabem de que hem de parlar ,-no ens han fet arribar cap document per discutir i arribar dons amb els deures fets-, no s’indica el lloc de la reunió , això sí s’indica que a les set hi ha ple i per tant cal anar per feina.

Algú pot creure que després de quinze mesos et convidin per discutir un projecte complexa , però que es disposa de temps curt i limitat?

És clar que no se per què preocupar-me, Aquesta és una reunió que ja no em (ens) pertoca.
Clar que és ben trist acabar així.