11 - M

Hi ha vegades que els silencis diuen molt més que les paraules.
A bon segur que aquest n’és un.
Amb l’emoció en el record.

10 – M

Tot sentint un immens fàstic per l’actuació d’aquells innombrables que estan convertint aquest país en un immens femer ( veure i llegir avui el després de la mani d’ahir a Madrid) , no vull quedar-me amb les ganes de no fer presents dos elements que llegia ahir a “El País”. El primer , el magnífic acudit de “Forges” que presideix aquestes paraules. Parla per si sol.

L’altra son les paraules de Pilar Manjón. Diuen:

“... Para los violentos, para los cortos de ideas , para los largos de lengua, para los del bigote, para los de las guerras, para los de las torturas en Guantánamo, para los que no encontraron las armas de destrucción masiva, para los que no sabían ni que existían, para los que nos mintieron entonces, para los que nos mienten ahora...”
“Para los amigos del ex-presidente del Gobierno, para los amigos del ex ministro del Interior, para los amigos de Bush, para los que si pierden unas elecciones se enfadan, para los que se enfadan aunque no pierdan las elecciones, para los que bendicen los bonbardeos, para los que ladran cuando hablan, para los hablan cuando rebuznan...”
“Para los que se tambalean cuando no estan en el poder, para los que necesitan estar en el poder para no tambalearse, para todos los que justifican todo con el terrorismo, para los que ahora todo lo justifica el terrorismo, para los que me insultan , para los que me calumnian, para los que em amenazan , para todos ellos , y en mi nombre, mi desprecio mas despreciable.”

I en el meu.

JOSEP Mª ESPINÁS

Acaba de celebrar els seus primers vuitanta anys amb el seu vuitanta llibre i crec que cal felicitar-lo.

El vaig conèixer de petit ja que passava temps a Argentona, a casa dels Rectoret , dels que era molt amic, però a més era cunyat de Néstor Lujan , escriptor nascut a Mataró i del que la ciutat s’ha oblidat del tot. En Néstor i el pare eren amics i de retop era lògica la relació amb Espinás.
Una relació que curiosament ha arrelat en el familiar ja que Espinás publica en una editorial de la que n’és soci propietari amb la meva cosina Isabel Martí. L’editorial , prou coneguda per ser de les poques que encara manté la seva independència a Barcelona , es diu “La Campana” , en un nom que va treure el propi Espinás ( Is-a-bel = és una campana).

Sempre m’ha agradat Espinás. M’han agradat els seus llibres, però especialment m’han agradat les seves columnes periodístiques, primer a l’Avui i de fa anys a “El Periódico” , en un transvas que es considerà la gran traïció al sentit estricte del poble “català” . Ja.

Per la seva manera d’escriure i reflexionar, jo diria que Espinás ha estat el primer blogger . Això sí, sense comentaris a les seves entrades, fora de la possibilitat de les cartes al director.

ROSA CODINA-ESTEVE

Ja fa dies que volia parlar de la magnífica exposició que la Rosa Codina-Esteve presenta al Museu Monjo de Vilassar.
Tot fent broma, la pròpia autora em deia el dia de la inauguració. “Ja ho veus, ja m’estic acostant”. Tot be per que la Rosa fa anys i panys, jo diria que en realitat mai, ha fet una exposició amb cara i ulla a Mataró, quan al meu entendre és una dels tres millors artistes que tenim a casa nostra, amb un pedegree expositiu , i especialment docent, que fa embadalir d’enveja a qui el llegeix, però que mai ha dit res, ha demanat res, i des de el silenci de casa seva , al bell mig de la Rambla, ha deixat veure passar el temps, en la certesa que sols dona la qualitat, que sempre al final guanya a l’oblit.

Sempre he dit , que si mai tinc el més mínim poder a la Cultura artística i expositiva a Mataró, la primera exposició que avalaré serà la de seva. Però ella i jo sabem que som de la cara dels perdedors , que a bon segur son els veritables guanyadors, i més si veiem la miserable , i mai tan ben emprat el qualificatiu, vida artística mataronina.

Entrar al Monjo es sentir-se captivat per el tríptic que omple la paret central. Dir captivat em sona a poc. Crec que un es sent atret com un imant. Els metres de paret exhalen tal munt de sensacions que es impossible restar inert. L’obra et crida i et submergeix en aquell esperit que Rosa Codina sap donar a les seves obres. Un esperit que ella a vegades considera com orientalista, i jo diria més com íntim, en el sentit més personal de la paraula.

Codina crea sempre àmbits. Reflexiona sobre passats , presents i futur, i en ells aboca els dols elements claus per a tot desenvolupament artístic. Per un costat el seu amor passional per la tècnica, element que és motiu de la seva tasca docent. Una tècnica que va més enllà de l’habitual. Una tècnica que encongeix esperits, però que serveix com a catalitzador del seu tarannà pictòric , que va més enllà de l’aparença , a la recerca d’uns sentiments molt més íntims.
Fa anys llegia en un catàleg de presentació a una exposició seva que la seva obra tenia “... el poder de suggerir-nos la màgia i el misteri que sobta la mirada i afina les potències de l’esperit”. Encara que he buscat, no n’he trobat cap altra frase per definir-la millor.

Rosa Codina-Esteve al Monjo, una exposició que ningú s’ha de perdre. I a més un nom que hauria d’apuntar-se el proper responsable de Cultura. Que entre nosaltres, ja li toca.
I no ho dic per qualitat ja que repeteixo, encara que sigui la gran desconeguda , és del millor, - i amb avantatge-, del que corre perla nostra estimada casa.