Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.
Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.
Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com
EL TAMBORET BLANC
El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.
Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.
Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.
No sé si les obres i el conjunt de la mostra han estat engendrats en el concepte de Becket, però el resultat és escaient i amb prou nivell de qualitat. Andreu Navarra en el magnífic escrit : “El arte segun Samuel Beckett (la realidad como raíl) que podeu trobar a Internet ( www.babab.com/no09/samuel_beckett.htm ) ens parla de que cal acostumar-se a no analitzar , a no comprendre, a operar en el no res, i amb aquest nivell nul de faulació o simpatia , arribar a la claredat tot buidant la ment de prejudicis i alliberant-la del deure d’haver de jutjar el que s’ha vist.
En aquest camp del no res , dels elements simples, en la fragilitat de les aparences, de les faules sense afany de lectura final , en aquest minimalisme de conceptes, gests i expressions Cuyàs estructura el seu esquema, amb algunes evidents referències i mimetismes, però embolcallat en aquells signes personals que capten l’atenció de l’espectador que intenta aprofundir en el que ens vol expressar l’artista. A més , dominador de materials i tècniques , ja siguin plàstiques com visuals, estableix la mirada i la forma material com esquer per portar a l’espectador al seu terreny.
És clar que això no sé si és signe del seu èxit o del seu fracàs. “S’ha fet l’impossible per fer que trií. Per que prengui partit, per que accepti a priori, per que refusi a priori, per que deixi de mirar, per que deixi d’existir, davant d’una cosa que senzillament hauria pogut estimar , o trobar lletja, sense saber el per què.” ens recorda Beckett.
I si així es fa. Que succeeix?. L’autor ha triomfat o ha fracassat ?. A bon segur tan sols ell en te la resposta.
“El tamboret blanc” una bona exposició que pot recuperar a l’espectador en el camí d’un art contemporani que tant i tant malament ens ha copejat.
Jordi Cuyàs. “El tamboret blanc” ( emmarcat en el projecte Beckett 101 )
Can Palauet .Març i Abril de 2007
4 comentaris:
Hola Pere,
Sembla que vulguis fer un pacte-pre-electoral per tal que si hi ha canvis, fumis la pipa de la pau, malgrat totes les crítiques i atacs foribunds contra el PMC, i entris dins l'estement que en el fons tant estimes (jejeje)
Mira, el Cuyàs, pot ser molt bon publicista, però la seva tècnica com a dibuixant sempre és la mateixa. si haguessis vist el muntatge de "Violències", era el mateix que l'esgrafiat que hi ha al camí ral- cantonada carrer Montserrat.
Què el millor cartell de les Sanes és el d'ell, és un flac favor a l'art. doncs les seves "Santes", sambleven dos p...es a la caiguda de l'imperi romà. Home adicte al règim, està ben situat dins el PMC, i no he tingut noticies encara que hagi sortit de les fronteres de la nostra tancada culturalment Mataró.
Tal com pots veure, no estic d'acord amb tu,a nivell artístic com en moltes ocasions, però si que m'agrada l'estructura dels programes de les exposicions de Ca l'Arenas. Reitero que es bon publicista. Artisticament, mai superarà al seu pare, ni amb sentit estètic, ni en sentit de l'humor.
Salutacions cordials,
sóc l'autor del petit assaig "El arte según Samuel Beckett", citat en aquest blog. Voldria realitzar dos apunts: 1) el text té més de 5 anys d'antiguitat, he matisat la meva postura; 2) crec que hem de separar entre escriptura creativa i escriptura cientifico-didàctica. Qii diu escriptura pot molt bé també dir pràctica artística en general. No és el mateix escriure un poema o una obra de teatre que ensenyar-ne els valors subjacents.
La Postmodernitat és una època plena d'imbècils. Els intel·lectuals postmoderns són aquells qui intenten injectar contingut racional a un context fatigat de tanta tonteria com hem aguantat.
Així doncs, una escriptura del no-res ens pot conduir a la perplexitat pròpia de l'home racional: "no podem continuar així". Beckett és la clau: és exigent, és conscient, és depurat: no és un imbècil post-modern i ens permet detectar els plagis que ens envolten.
Moltes gràcies.
No sabia que Mataró fos focus de discussions sobre art tan apassionades!
A Navarra Ordoño.
Agraït i sorprès per el comentari. Mai podia pensar que la petita menció arribés a oïdes de l’autor. Aquesta és la potència dels blogs.
Encara que hagi passat el temps penso que el context general de la reflexió sobre Beckett és plenament viu i actual i servia perfectament per la reflexió de contrast davant un art contemporani correcte ( el de Cuyàs ) que comunica i mou a la reflexió i la gran quantitat d’art contemporani buit, fals, i com tu dius, imbècil , que sota el signe de la modernitat més absoluta et vol fer combregar amb rodes de molí.
Amb molt poques paraules has definit perfectament aquesta inaguantable post-modernitat que es mou en un aparent complex de superioritat , aclaparant a un espectador que busca sense trobar , quan la realitat està en un complex absolut d’inferioritat, ja que no aconsegueixen la finalitat primera de l’art , com és la comunicació.
Malgrat tot no t’enganyis respecte a Mataró, és una ciutat molt morta en el que pertoca a art. Això sí , les discussions paguen la pena
Això s'anima! Aleluia, germans. A Mataró comença ha haver-hi debat artístic i cultural. Però, vull dir, això: ART/CULTURA. Deixem d'una vegada de perdre el temps amb els polítics (ells cobren per fer semblants bestieses), i nosaltres centremnos en la creació i discussió. Ahir, en Lluis Llach ja els va posar a "caldo" a tots. Nosaltres a la nostra. Exposició d'en Cuyàs?: Psè, psè...
Anònim dixit, no. Pseudònim: Pau Alzina Roura...
Publica un comentari a l'entrada