DEFENSA

Magnífica la idea de Capgròs de realitzar entrevistes als alcaldables i més fer-ho sota el prisma de visió de dos ciutadans interessats i diferents, amb ample pedigree, com ho son en Perecoll i en Ramon Reixach . Les dues que he pogut llegir fins ara son excel·lents i ens permeten un angle diferent de visió de l’habitual que ofereixen els polítics acostumats a unes preguntes més encotillades i a les que responen quasi de memòria. El pitjor però està en els comentaris afegits.

El tema de la identificació dels usuaris que opinen és un tema que caldria resoldre , a bon segur amb una identificació prèvia a l’estil de les cartes al director de la premsa escrita. Potser així no tan sols s’estalviarien insults barroers , ans també opinions tan perilloses com algunes que ja han estat públiques, i de les que d’un parell de casos en vull sortir en pública defensa.

Cas és el de defensar carta de naixement a la ciutat per a tal de poder-la governar. Acusar a Baron de no haver nascut a Mataró, com fer-ho amb Mora per no viure-hi , és una gran vilesa. No cal ni entrar en les dites tan conegudes del “ néixer o créixer” o en allò tan castellà de “ donde se nace o donde se pace”. Ni recordar que grans polítics mataronins vivien i viuen fora de la ciutat ( Milà a Argentona, la família Sagarra a Canyamás ...) i això no va afectar en res a la seva tasca.
L’important no és néixer a la ciutat o viure a la ciutat. El que val és viure la ciutat. Baron ho fa amb escreix i m’agrada pensar que els altres candidats també.

L’altra tema és el de la qualificació acadèmica. Una alta titulació no garanteix una millor gestió política. Jordi Pujol o el fa poc desaparegut Antoni Gutierrez “Guti” , per emprar dos exemples de dos costat ben diferents del ventall, són clara imatge d’allò que s’anomena “animal polític”. Crec que a ambdós poc els hi va servir la seva titulació acadèmica com a llicenciats en Medicina.

Valgui això en defensa de Ramon Bassas. Estic d’acord amb Joan Antoni Baron que Bassas és de les persones , si no la que més , més intel·lectualment preparada de tot el Consistori. Llegir els seus comentaris artístics o literaris, o emprant un genèric, “culturals” , que publica en el seu blog és signe prou significatiu d’un nivell cultural que ja voldríem molts, entre ell jo mateix.

Amb tot això i quasi com a lamentable resum, em ve al cap l’anècdota que reflectia Antonio Martínez el passat diumenge a “El País”. Explicava que parlant Felipe González amb Fidel Castro li deia que calia eliminar el delicte contra la Revolució . “Has d’entendre Fidel, que no es pot posar a la gent a la presó pel fet de que et critiqui” li deia Felipe. Fidel contestava: “ Sí, sí , ja se que la democràcia consisteix en que a uns els hi sembles be i altres malament”. González va replicar: “No, no, no t’equivoquis Fidel. La democràcia consisteix en que uns es caguen en ton pare , i els altres en ta mare”.
El columnista acabava assegurant que aquest acudit hauria de figurar en la porta de tots els governants. O dels que es dediquen a la política, afegeixo jo.


RETRATS

A Ca l’Arenas s’acaba d’inaugurar una magnífica exposició, com és el cas de “Joan Abelló, pintor retratat” , que ens ofereix un exigent ventall d’obres de grans artistes catalans , units per la temàtica comú de retratar a aquest altra gran artista català que n’és Joan Abelló.

Abelló és un artista que m’agrada molt i amb el que tinc un lligam interior especial. Tot ve d’una vella història. A Argentona , allà per els anys 50 , existia una gran vida artística. La causa era el Dr. Estil·les home apassionat de l’art que aplegava al seu voltant a un bon grapat de grans artistes dels temps, tot ajudant-los. Tots ells van exposar a Argentona , lloc que es va convertir en espai de tertúlies, sopars i celebracions artístiques de tota mena. Per ex.la foto que acompanya el post treta d’un llibre de Josep Tur, ens mostra un d’aquests dinars a l’Hotel Solé, amb protagonistes com Jordi Alumá, Casaus, Xifre Morros, Josep Tur i Joan Abelló (amb barba i a primer terme).

D’aquell temps és una batalla d’àngels , intensa, esbojarrada , vibrant , que el meu germà i jo vàrem tenir a la capçalera de l’habitació durant tota la infantesa, i que després m’ha seguit acompanyant com ara mateix lluint en el passadís de casa. És a dir que un Abelló ha estat de sempre una de les primeres coses que he vist cada dia en obrir els ulls.

Fa uns anys vaig tenir el plaer de presentar-li una exposició a l’Aixernador , aquella enyorada sala d’Argentona, i mantenir una llarga conversa parlant d’aquells temps i aquells moments. Ara la mostra de Ca l’Arenas m’ha portat aquell record , ja que justament moltes de les peces presentades son d’aquells temps.

Però tornant a l’avui us vull recomanar enormement la visita i fer-la amb doble lectura. Per un costat us recomano fer-ne ullada sense mirar cap cartela. Una volta deixant-se imbuir per el tarannà general de la mostra , tot observant les diferents estètiques, els variables estils, la manera d’enfocar el retrat tant en l’aspecte formal com en la vida que traspua el retratat. Serà un visió intensa i encuriosida.

Ara , cal fer una altra mirada , fixant-se amb el creador i en l’any de realització. Amb aquestes dades fer paral·lelisme i repuntar envers la trajectòria del signant de l’obra. Observar la identificació o no d’aquell estil amb el que dominarà la seva trajectòria artística , tot analitzant similituds i diferències.

Serà una experiència ben excitant , ja que els noms dels protagonistes parlen per si sols: Tàpies, Râfols Casamada , Hernández Pijoan, Aguilar Moré, Tarrassó, Rebull , Morató Aragonés , per acabar amb Picasso i Dalí.

El resultat final , una visita plaent per la mirada , repàs històric d’una gran generació d’artistes del país, i amb un cert deix de lliçó magistral tot demostrant que la forma, la tendència , l’estil, no importa. Que la clau està en l’ànima, en l’essència de la creació, que definitivament és la capaç de generar aquesta força interior que converteix un dibuix, una pintura , una escultura , en una veritable obra d’art, amb tot el que això comporta.

(Les obres reproduides son per ordre , les de Aguilar Moré, Tarrasso i Morató Aragonés)