PLATAFORMA BARON

Ahir es realitzà en un Can Palauet ple de gom a gom l’acte central de la Plataforma Baron. Va ser un bonic acte amb la presència a la taula presidencial de Pere Vilaseca, Gustavo Herraiz, Xavier Ubach, Lluis Garcia i Teresa Carreras.

Excepte amb el primer , amb tots tinc batalletes per explicar. Perque, poca gent va veure l’exposició a la Pça de l’Ajuntamnet , en un Sant Jordi de fa uns quinze anys , de Gustavo Herraiz amb en Pombo, en Navarro ( fill de Antoni Navarro de la Laietana)i d’altres en una experiència dita “L’altre art”. I menys recorden a la Teresa Carrerras a Ràdio Mataró , fent cursos de català. Essent ja privat , les gresques que en Lluís Garcia i els seus amics de Torrelles es muntaven en els mítics campionats de futbol sala d’Argentona . I que dir de les eternes disputes , ben amigables , que tinc amb en Xavier Ubach que ahir ens deixà bocabadats a tots fent el panegíric del PMC ( viure per veure).

Juntament amb altres companys vaig ser convidat a dir quatre paraules , en les que al costat de l’elogi ( merescut ) del candidat , vaig afegir la recomanació de mantenir el lligam entre la classe política i aquesta teixit social que diu ben clarament quina és la seva aposta.

Lamentablement donar la cara per una aposta de ciutat s’ha perdut. Sembla que es busqui la menjadora. Potser jo ho noto menys ja que és habitual en mi mullar-me. I així em va . Però crec que cada vegada més els ciutadans haurien de ser conscients que es bo explicitar la nostra tria.
Ni jo, ni penso que ningú, es casa amb cap candidat. La nostra “no militància” , expressió que m’agrada molt més que la de “independència” , no es fa ser ulls clucs. No estem d’acord amb tot. Per exemple queda molt clar per a mi que la llista del PSC és fluixa i hi ha alguns noms ( Esteban , Barrera i especialment Fernández) que no és de rebut que esdevinguin regidors i per tant els nostres representants. Ningú coneix els seus mèrits , en canvi dels seus demèrits ( especialment d'un d'ells ) hom en va ple.

Però això ja tindrà solució. Seran escollits , podran demostrar-nos la seva vàlua ( i llavors un serà el primer en menjar-se les seves paraules) , o s’estavellaran i hauran de dimitir ( o així espero). Però l’important està en aquesta comunió, trencada, ara per ara , entre la societat civil i la política.

Hom aposta per una més que forta abstenció. Jo també n’estic convençut. Parles a la feina i els votants convençuts els troben en comptagotes. I la culpa ( tota, tota ,tota) és dels polítics. Ho és per moltes raons ( a bon segur dilluns ja podem començar a discutir-les) , però els que es dediquen a això, o donen la volta a la truita , apostant per la netedat , claredat , participació real, implicació dels ciutadans en el govern de la ciutat, i especialment trencant aquest càncer establert en les arrels dels aparells dels partits, veritable limfoma maligne, que està minant la democràcia des de dintre, i que cal airejar amb una visió neta de la realitat en la que els protagonistes , i no els enemics, siguin el poble, eix, raó, essència i ànima de la veritable democràcia, o tot se’n va a la merda.

Però l’important estava allà. Amb un grapat de gent que no mentíem quan dèiem que Baron era el nostre candidat.

I cal deturar-se en la paraula i el personatge: Joan Antoni Baron.

Ningú va dir mai PSC, I està clar. Llavors , probablement , més d’un s’hauria aixecat de la cadira.

I això és un fet davant del qual el partit ( mala paraula aquesta) , hauria de reflexionar.