GUINO


Avui no tenia previst escriure res. He arribat molt tard a casa a més, feixuc per un dia més d’aquesta quinzena que sembla maleïda per l’excés de feina de la que no sé sortir-me. He fet el sopar, he sopat veient el Barça i quan just anar-me al llit he fet com sempre quan no he tingut ocasió de veure els telediaris , acostar-me als diaris digitals m’he trobat amb la noticia: Josep Guinovart , en Guino, s’ha mort , i m’he quedat un xic fred , com destemplat, sabedor de que ha succeït el que podia succeir , però que ho ha fet deixant-me del tot en orsay, sense saber com reaccionar.

La primera trobada amb en Guino va ser en una exposició a Tertre . Vaig demanar-li una entrevista per Ràdio Mataró, i em va respondre . “ Tu ets aquelll capaç de dir que manquen coses per les fogueres de Sant Joan”. I un , vermell del tot , no sabia que dir , i en el silenci captiu en Guino em va picar l’ullet per dir-me : “Qui és capaç de dir en públic això, vol dir que té més senderi que molts , o sigui que quan vulguis fem l’entrevista”.

La darrera vegada que vaig veure a n’en Guino va ser en el sopar de lliurament de premis del Torres-Garcia. Vàrem compartir taula, costat al costat , i vàrem xerrar un munt. De l'art en general, de la seva pintura en particular , de cuinar que ara el delectava , especialment amb productes frescs de l'horta del Prat.

Estava admirat de com un gratuït com el Capgròs , que amb l’ajut d’en Vern i en Quico havia preparat l’exclusiva de la Biennal, era capaç de presentar la noticia en portada just en el moment de produir-se.
Em deia : “I dius , que ets tan sols un afeccionat?. Tant de bo molts dels professionals actuessin amb la passió que ho fas tu”. I davant la meva sorpresa rematava : “Sense passió no hi ha art, i en la teva mirada hi ha passió”,
Vaig trabucar-me , i en Guino com si no res va continuar fullejant el Cap Gros i el Report que havíem fet a mans als participants del sopar . Li van agradar . Tant que va demanar si era possible tenir-los cada mes. ( Des de aquell moment , el seu domicili de Castelldefels ha rebut cada mes el Report Maresme per el que ens tenia promesa una entrevista).

En aquell sopar no em vaig poder acomiadar d’en Guino. Quan el sopar acabava vaig rebre una trucada que m’anunciava l’ingrés del meu germà a l’hospital degut a un infart , del que sortosament va sortir-se. Com no que vaig sortir-ne esperitat , sense acomiadar-me de ningú.
Avui, Guino ha mort justament a conseqüència del mateix.

Ens han quedat coses per dir. Com per exemple la renovació de la conversa amb l’Arnau Puig , per potinejar al voltant de Torres Garcia. Llàstima.

Jo de moment em quedo amb el record del darrer dia, i amb la dedicatòria que va fer-me en el catàleg de la magnífica exposició que celebrà a Can Palauet , amb en Garcia Lorca com a protagonista principal, i completant l'antològica que per aquells dies presentava a La Pedrera.


Eren bons temps. No remenaven les cireres els contemporanis, es feien bones exposicions , gaudíem de les paraules dels mestres , i fins hi tot podríem escoltar de viva veu a n’en Guino.
Ara ja no , i ens queda la tristor de saber que no és cert , que no sempre el millor està encara per arribar.