JOAQUIM BARTRA

Vaig descobrir els dibuixos de Joaquim Bartra de mà de la seva filla Laura , quan em va fer allò que tant em neguiteja que es dir-me:” El pare ( ..germà, amic, cunyat , company...) dibuixa / pinta , i “ho fa la mar de bé”. Podries donar-hi un cop d’ull?. Moltes son les vegades en que no pots escapolir-te i has de sortir del tràngol com millor pots , dient la veritat , però no essent cruel en la mateixa , mentre penses el per què no s’han dedicat al bricolatge o a la jardineria.

Tenia aquesta por en obrir aquella carpeta i en canvi em vaig trobar amb una refrescant alenada de vells conceptes rejovenits a una realitat , i feta tota ella amb una cura excepcional . Un conjunt que be valia una exposició. Va ser al Capgròs fa un parell de temporades lloc al que ara retorna , després d’exitoses experiències al Museu del Càntir , a Vilassar de Dalt, etc...

Bartra és un exquisit del dibuix, però no d’aquell que té en el realisme fonament i eix, i sí en canvi d’aquell que entronca amb la veritable arrel dl dibuix català de començaments de segle passat , establert no en el mimetisme i sí en la sàtira de la realitat social i política del país.
Bartra enllaça amb els gran dibuixants d’aquella època i fins hi tot amb Opisso ,especialment amb aquests dibuixos de masses destrament establerts. Però com ell mateix reconeix , existeix clara referència de Goestz , però també existeix un cert deix amoral dels dibuixos anglesos post-victorians , que marquen època.

Tècnicament Bartra és artista acurat. Ja sigui amb ploma , o amb els retoladors fins que empra habitualment, estableix en el paper un eix de distribució al voltant del qual , i de manera plenament equilibrada , va construint les seves històries , curulles d’uns personatges que ens parlen d’una vida , que és la seva i la nostra , que no acaba de ser del tot plena.
Amb ironia, cinisme, una bona dosi de sàtira , un apunt de mala llet, i principalment molta reflexió, Bartra apunta i dispara a tot el que l’envolta , però ho fa amb el deix de la reflexió, amb l’afany de retomar una nova vida que ens retorni a un mon en el que ell, i nosaltres podem estar molt més a gust.

L’exposició de Bartra és una exposició que paga la pena visitar. Cal fer-ho en el sentit artístic , tant en el personal com en aquest retornar a les arrels històriques del dibuix humorístic. Cal fer-ho per observar l’habilitat i la capacitat creativa del creador al que pocs peròs tècnics es poden fer. I principalment cal fer-ho per reflexionar al voltant dels nombrosos dards que tira en totes direccions , no en un to destructiu i sí en l’afany de que tots siguem capaços d’anar un pas més enllà, en aquest mon en el que sempre és difícil viure de manera satisfactòria.

Joaquim Bartra. Dibuixos
Espai Capgròs del 28 de Novembre al 27 de Desembre de 2007


LECTURES

Diumenge tranquil després de quinze dies atrafegats en grau màxim, sense tenir gaire estona per a un descans. La tranquil·litat permet llegir la premsa que va curulla de notícies . Que si Putin, Chávez , el derby , però principalment amb el retorn d’ETA i la manifestació per “ el dret a decidir” (?).
Poc s’ha de dir d’ETA que tots no sapiguem. Son una banda d’assassins que sota la màscara de la llibertat d’un país, practiquen el feixisme més contundent i de definició.

És per això que el rebuig a l’atemptat és obligat i cal de nou recomençar la lluita per aconseguir una solució final. Soc dels que crec que la solució no està tan sols en un estat policial, i que cal un diàleg social i polític. Que el camí serà llarg i feixuc, però que al final hi haurà un resultat positiu.

Però defensar el diàleg no ens ha de fer oblidar la condemna més absoluta per aquest , i qualsevol altra assassinat. S’equivoca de bon tros la CUP no fent-ho, i aquest error sens dubte el pagarà. Qualsevol ombra que vulgui negar la rotunditat absoluta que significa un assassinat , sota les retòriques de país, pàtria , territori, llibertat ... és una enganyifa en la que no hauria d’haver caigut la CUP, ni hi ha de caure cap ciutadà de bé.

Ara caldrà mirar-la de manera diferent. Defensar un edifici i no defensar la vida és un contrasentit tan gran que deixa a la CUP fora de tot joc, i per el que mi pertoca, deixa de merèixer aquell respecte discrepant que tenia per la seva defensa de can Fàbregas i altres elements del territori.
Ara , la CUP torna a ser el que era. I aquella CUP no mereix més que el menyspreu que ara escampa no recolzant el que sempre és més important. El dret a la vida per damunt de tot.

Una postura que caldrà tenir també amb aquest PP capaç d’escridassar sense mesura al govern que més ha fet per el diàleg i per aconseguir un final positiu. Aquesta postura carpetovetònica de la dreta del PP i dels feixistes de l’AVT é l’altra cara de la moneda .

Dues cares inverses però amb un objectiu comú. Mentre no hi hagi pau , guanyem nosaltres. Potser que algú s’ho fes mirar.

"MANI"

De la manifestació del dissabte que voleu que us digui, que estic una mica d’acord amb tots. No hi vaig ser-hi però hi podria haver anat perfectament , i llavors a bon segur m’hauria sentit traït.
Crec que certament Catalunya te del dret a decidir en moltes més coses de les que ho fa, d’entre ells les infrastructures. Que cal dir- ho ben clar per que ho entenguin a Madrid i per aquí.
Partim dons d’una manifestació no tan sols lícita , ans diria jo, recomanable. Cal dir prou a ser el xiulet del sereno. Però aquest apunt que queda clar en el Parlament amb una proposta dominant , queda en off-side per el servilisme del PSC que en comptes de plantar cara al PSOE i exigir la dimissió de Magdalena Alvarez , la nova Isabel de antes muerta que sencilla, s’enorgulleix per arreu d’aquest ni partia ni doblá, inaugura túnels pirinencs sense passar per el pais i va de madam dominant , mirant amb somriure falton als miserables catalans que ni tan sols saben agraïr el molt que hem fet per ells.

La displicència del PSC els obliga a callar i òbviament CiU , que no hi ha dubte és la gran culpable de la manca d’inversions , es posa xula i parla de la nova casa del catalanisme, monta una mani amb slogan quasi de copyrigth i fa el numeret , al que ràpidament s’apunten ERC , de concepció soberanista clara i que a bodas me convidas i IC que amb bona voluntat es troba al mig d’un fregao del que no sap sortir-se ja que cal reconèixer que el seu paper és certament testimonial i de Pepito Grillo.

Però tots aquestS apunts de carrer , queden molt millor en boca els grans analistes. Per això crec que cal llegir en primer lloc la columna de Manuel Vicent de títol “Náufrago” , escrit que a Ferraz , Nicaragua i a la Pça de les Tereses hauria de ser de lectura obligatòria. En el que pertoca a Mataró, després de l’oportuna reflexió hauria de venir acompanyada de la dimissió irrevocable de al menys mitja dotzena de consellers del PSC.

Seguir amb l’article de Soledad Gallego-Díaz , impagable com quasi tots els seus , en el que encerta fent les oportunes reflexions a Montilla, aquest president buròcrata , que generalment mai està on els ciutadans ens agradaria trobar-lo, i rpincipalment al PSOE que precisa, de totes totes , una victòria abassagadora sobre el PP , aquí a Catalunya.

Per acabar avui amb la reflexió de Jordi Sánchez , cap de la Jaume Bofill , i per tant sociòleg de pro, però a més de la corda , que deixa anar veritats com a punys que no hauran caigut massa be en el nucli de corifeus Iceta i Cia , i que en canvi han sonat com a bàlsam als votants silenciosos que ens seguim preguntant com el PSC oficial està tan lluny de la Catalunya real. O és queper aquí domina el PSOE , i així ens va.?