LA CULTURA , EL PP, MIQUEL BARCELO I EL “GOTELÉ”

De cultura en parlen molt poc els partits i al seu voltant hi treballen encara menys, ja siguin en àmbits locals, autonòmics o estatals , però curiosament sempre al seu voltant munten unes picabaralles que els acaba definint.

Aquí critiquem i molt, la postura cultural del PSC ,però no hi ha dubte que qui s’endú tots els premis en les disbauxes culturals és el PP com ho ha demostrat un cop més amb la seva actuació davant la cúpula de Barceló.

De nou el PP més caspós , aquest que en el cap de setmana ha aparegut de nou amb Aznar per bandera deixant anar el més ample conjunt de disbarats disparant a tort i dret , va fer el més espantós dels ridículs definitoris amb les seves queixes a Moratinos al que vol portar a la reprovació.

Davant la cúpula de Barceló caben tres mirades , l’artística, l’econòmica i la de la seva necessitat. En el cas primer és obvi que es tracta d’una qüestió de gustos , que alhora han d’anar lligats als coneixements. Pot o no pot agradar el treball de Barceló , però el que no es pot fer mai es caure en la baixesa de definir-la com un “gotelé” ( procediment per pintar parets i sostres mecànicament de manera que es produeixi un relleu en forma de petites gotes) , i fer-ho davant un unànime aplaudiment que ha arribat a definicions com la de Capella Sixtina del S. XXI. Un aplaudiment al que m’afegeixo ja que és una obra que m’ha emocionat fins a la més íntima arrel i coincideixo amb molts en considerar-la la peça més important creada en aquest quasi poc encetat segle XXI.

Encara menys es por parlar dels diners que ha cobrat l’artista ( 6 milions d’euros) , molt inferiors en guanys als que hauria aconseguit amb la seva producció pictòrica habitual, i molt inferiors per exemple a la quantitat que guanyen en el mateix espai de temps la gran majoria dels futbolistes importants que es mouen per Europa , i menys per ex. del que va cobrar Kiko Argüello per fer la bestiesa de la catedral de l’Almudena de Madrid. I si ens posem amb referències més casolanes , molt menys que el que costa el permanent atemptat a l’obra gaudiniana que n’és la continuació de la Sagrada Família.

El tema sempre més espinós pot ser el de la seva necessitat , encara que es pura demagògia fer-ne comparança i referència front rel tema de la cooperació Internacional. ( No he sentit mai aquesta malèvola comparança amb el Barça i el seu “ajut” a Unicef).

Els exemples han sortit per arreu. El Pavelló de la República a la Fira de Paris ha estat el més emprat , però en son molts. Els diners gastats en exhibir el llenguatge de l’art , sigui quin sigui el llenguatge cultural emprat , poden ser els diners més ben gastats per afavorir una millora en la manera de ser i comportar-se la humanitat. Parlar de diners destinats a una o altra partida , - crec que ha quedat ben demostrat quina ha estat la font d’on han brollat -, és voler entrar en una dinàmica del tot errònia que porta a la confusió i serveix més per tapar que no pas per descobrir , ja que n’estic del tot convençut que un treball com el de Barceló pot millorar més la cooperació en el món que no pas l’ús dels diners que ha costat.

JOAN PEIRÓ

En Ramon Bassas ens aconsella en el seu darrer post fer ullada a l’article de l’Hilari Raguer reivindicant la figura de Joan Peiró , tot lloant el llibre póstum de Josep Benet al voltant de la seva figura.
Jo voldria afegir al tema una petita anècdota familiar. El meu avi Pere Pascual Rius , el farmacèutic del carrer Nou , era home de dretes , públicament monàrquic, però amb amistats en tot l’espectre polític , com ho demostra el fet de que va passar la guerra a Mataró sense gaires ensurts , tot i que era públic que havia amagat i ajudat a amagar diversos elements religiosos de la ciutat i havia influït de manera decisiva en el que pertoca al destí del Col·legi Valldemia.

Dons bé , a casa la mare es conserva un càntir de vidre esmaltat amb la bandera espanyola , o potser millor dit monàrquica , que va ser realitzat al Fons del Vidre de Mataró i va ser un regal personal de Peiró al meu avi, en temps de la República.

Evidentment que no tinc documentació del fet , però sí la història oral que sempre se’m va explicar així.

Aquest càntir va ser exhibit en la Farmàcia que tenia el meu pare a Argentona en una Festa del Càntir, tot explicant la història i allà vàrem rebre els exabruptes de la filla de Peiró titllant-nos de mentiders i amb amenaça de denúncia per insultar la seva memòria.

La història és certa i crec que és una magnífica anècdota que remarca els valors personals que atresorava Joan Peiró