MALS SOMNIS

Avui estic cansat, i no solament degut al tragí habitual, ho estic ja que aquesta nit passada he descansat ben poc. El cert és que vaig fer una cosa que no hauria d’haver fet , però ja se sap la carn és dèbil , la curiositat a vegades és molta i...
Un ja sap que cal anar relaxat al llit. Si no es fa així el cervell barrina , l’esperit s’inquieta i tot acaba bellugant . Però a vegades un pensa que el seu cos i el seu esperit estant enfortits de mil i una batalles i que podrà amb tot i està clar que la realitat no és aquesta.

Ahir després de sopar vaig llegir-me els 269 articles de la Ponència Marc del III Congrés del PSC de Mataró. Dec ser dels pocs de la ciutat , militants i congressistes inclosos, que ha tingut la paciència de llegir-lo de dalt a baix, apuntant , a més a més , allò que pensava dels diferents punts. Espero que ni Baron , ni Bassas ni Montse López , tres persones que aprecio en el personal, s’enfadin , però el resultat va ser del tot negatiu amb la lectura personal de pensar que el document és d’un cinisme absolut.

Dic això encara que potser cal explicar-se. El document està molt ben fet. Està ben estructurat , farcit a parts iguals d’ideologia , populisme i demagògia . És a dir , justament el que volen els “hooligans” de partit que és a qui va dirigit. El resum porta a l’idea que som molt bons i els altres son molt dolents , però que malgrat això cal fer alguna que altra refilada per a ....

Però un encara que sempre ha votat socialista no és militant , - fet que algú em pot retreure amb raó -, no combrega amb rodes de molí i a més , ves a saber si per deformació professional , és absolutament cartesià , pensa que en el document hi ha moltes paraules i molt poques nous. O potser el que és pitjor: Que el projecte és vàlid però que les eines de les que disposa actualment el partit no son vàlides per aquest camí, especialment per la lamentable caça de bruixes duta a terme que ha foragitat a elements pensants en la discrepància , llunyans als dos pols de poder , el clan de l’hòstia i el de les JSC. I actualment si no et mous en aquestes paramètriques ets home mort en els socialistes locals.

Jo del tot, em quedo amb diferents apunts: 1.- El fet de que en els 269 punts en cap d’ells la cultura en sigui protagonista , apareixent sols com element d’un conjunt d’intencions. Mentre que es parla de diferents punts essencials per potenciar la ciutat, la cultura no existeix ni com a valor testimonial.
2.- Punt 120 .- “Obrir-se als que en son propers i així ho han manifestat..... i donar suport a les seves propostes...”. Una absoluta entelèquia.
3.- Punt 222 .- “Hem de refermar el nostre liderat en sectors claus com ara la cultura...”. Una frase que és absolut exercici de cinisme.

El PSC ha abandonat del tot a la gent de cultura. Ho ha demostrat no fet operativa la seva sectorial, no tenint un cap visible amb veritable pes en el partit, refusant una vegada més la regiduria , refusant el poder en l’IMAC i presentant com a representants uns noms de poca acceptació, nul·la en el cas de Xesco Gomar.
Molts punts en contra com per no haver perdut , com així ho ha fet, tota credibilitat en el camp cultural.

Com veieu molt a sucar , encara que vull repetir que el concepte en general és prou vàlid , el que passa és que enlloc veig l’esperit per dur-lo a terme.

I com a postres , fullejada com cada dilluns a “Riera 48” el blog polític d’en Joan Salicrú, un dels millors periodistes de la ciutat i amb el que coincideixo en quasi tot. I dic en quasi , ja que a vegades discrepem , com és el cas del viatge al Perú on és per a mi indiscutible l’operació d’imatge favorable a Carlos Fernández , que ben poc pintava en tot allò com queda clar en les imatges publicades en els respectius blogs , on queda clarament explicitat qui era l’ànima i el protagonista.
La presència dels mitjans públics , - pagats per tots -, estaven no en la notícia i sí en la focalització en un personatge , que per a molts, és sinistre.

Però , deixant de costat la imparcialitat que en el cas d’en Joan està fora de tot dubte , tots , però que tots , començant per qui escriu això, té el cul llogat i cal fer el que cal fer. O sigui que no seré jo qui tiri la primera pedra.

Però retornem al tema. Salicrú aposta per un futur amb Romero a l’alcaldia i Fernández al partit, i un de tan sol pensar-ho li ha vingut un mal de ventre tan intens com espasmòdic.
De l'Alícia Romero com alcaldable se’n ha parlat moltes vegades. Encara que cada vegada defenso més per les grans ciutats una figura d’alcalde representatiu, amb un govern fort tècnica i socialment , penso que l’Alícia no és pas mala aposta. Si aconsegueix dominar aquest “pronto” i limita el seu sentit de prepotència , per a mi més síntoma d’una certa sensible fragilitat que vol dissimular en l’aparença d’una fermesa més aviat fràgil , podria ser una bona alcaldessa, però el cas de Carlos Fernández és altra cosa.

Pensar en Carlos Fernández com a cap del partit a Mataró és un mal son difícil de suportar i demostratiu de que difícilment la política socialista local podria caure més baix.

Sempre he dit , i no ho amago , que penso que un dels grans problemes actuals del PSC de Mataró és la injustificada força que té la gent de les JSC. El poder de Fernández , Gomar, Barerra , Naya ... , amb poc més curriculum que la fidelitat i el palmerisme , tots ells tan espanyolistes viscerals com anticatalanistes d’esperit , han aconseguit un status tan injustificat en el particular com perjudicial en el global.

Espero però que ja hauran llegit el llibre “Rompiendo cristales” de J.C. Rodríguez Ibarra al que deuen tenir com a ídol ja que representa la mateixa postura ideològica que ells duen a terme.
Tant si ho ha fet com si no, els ofereixo unes frases que deia en l’entrevista que oferia el suplement “Domingo” de “El País”:

“Et trobes amb gent d’altres generacions i es possible que això creï un cert distanciament. Posar gent nova no és garantia d’innovació. Vinc d’un temps on la discrepància era norma fonamental: es discutia dur i després sorties i eres amic. Mai vaig pensar que un executiva discutir pogués ser entès com una animadversió. El problema és ara que la fotografia del partit es heterogènia: joves , dones ..., però el discurs és molt homogeni, en front a la heterogeneïtat del discurs de l’època de Felipe. La gent creu ara que la lleialtat és ser homogeni amb el líder, però ningú s’alimenta només de llaminadures; el líde ha de rebre llaminadures i coses que no li agraden. Això l’enforteix.
Ser nou no és ser innovador.”

Amb poques paraules tot està dit,
Ara cal esperar a que Baron , Bassas i demés siguin capaços de començar les reflexions.