SANTI CLAVELL. AMB LA RÀBIA AL COS

Segueix la Fundació Iluro amb la programació artística que havia establert la ja desapareguda Fundació Laietana i en aquest llistat, ja que no es pot parlar de projecte artístic i expositiu , arriba l’hora de Santi Clavell que ens presenta una doble mostra de títol “Amb la ràbia al cos / Potzuaren barruan”.

No deixa de ser curiós, si més no, la presència de Santi Clavell ocupant tota la planta baixa de l’Ateneu. I ho diem ja que fa poc més d’un any que l’artista realitzava una performance ben personal regalant tota la seva obra a canvi del que tingués a be oferir el receptor del regal. Un acte simbòlic que deixava bé a les clares la renúncia de l’artista al seu passat creatiu com si digués que ja no combregava amb el mateix. Això per no fer pensar en la seva renúncia a l’activitat creativa plàstica , deixada en segon terme per altres activitats creatives , com per ex. el teatre , actualment molt més vives en ell.

Però per el vist avui, res de res. Santi Clavell segueix en aquest el seu camí creatiu en el que l’obra brolla sense embuts i sense cercar en cap moment una línia o una coherència que pugui implicar un llenguatge unitiu. Per ell l’art son emocions i aquestes apareixen com apareixen i es desenvolupen segons els moments i les circumstàncies. Així l’obra de Clavell es va escampant per l’espai en certa manera com en una ampliació , general i individual, d’aquella la seva exposició de fa unes temporades  a Ca l’Arenas.

Malgrat que la mostra quedi separada en dues parts teòricament diferenciades, la mateixa segueix el personal monòleg de Santi Clavell amb si mateix. Per un costat ens trobem amb “La ràbia al cos” un seguit de representacions plàstiques d’obres teatrals que han motivat en l’artista alguna reacció ben interior. Son peces establertes a modus i manera de possibles portades de cartell o del catàleg de mà. Peces que evidentment son vistes sota el segell i l’emoció personal que per l’autor ha significat l’obra teatral, però que evidentment venen mediatitzades per el sentit de la pròpia obra teatral en sí mateixa. Una mediatització que potser les edulcora en part i fa que en ells predomini més el sentit plàstic i estètic que no pas el visceral, potser en la bona entesa del desconeixement per bona part dels espectadors  del sentit de l’obra agafada com arrel i eix.

Altra cosa és la part de “Potzuaren barruan” , que si el traductor de Google funciona , que ja sabem que generalment no ho fa, vol dir alguna cosa així com enfonsat en el pou.  Son obres que encara que mantenen el sentir de Clavell, es mouen en un intimisme intens i sense cap mena de desig de ser “llegides” i reconegudes per els espectadors.

Son peces críptiques, plenes d’iconografies personals, senyals d’identitat, frases , noms, números... tot en un equilibri inestable que sembla pugui desmuntar-se en cada moment però que en la mirada interior un compren que no serà així ja que responen a la veritat més íntima de l’artista , aquella que de manera ciclotímica i arrítmica , provoca enlairades imprevisibles i fondalades  de les que n’és difícil sortir.

Amb tots aquest elements, lògic és que la mostra quedi en certa manera esfilagarsada. Existeix el lligam d’un fil interior i personal que identifica i arrodoneix el conjunt , però les obres salten i ballen en aquella visceralitat que tant li agrada a l’autor ja que per ell és símbol i senyal d’una sinceritat absoluta i això el complau.

Però clar , l’espectador no ha d’entendre ni copsar aquesta mirada. Sempre s’ha dit que les obres les acaba sempre l’espectador segons el seu sentit personal. Potser per això s’agrairia una mirada plàstica més reflexiva , més meditada , menys impulsiva si es vol, el que no voldria dir que menys sincera. Plàsticament moltes obres queden coixes , l’estructura de la peça trontolla i el resultat no és del tot correcte amb uns evidents defectes fàcils de solucionar amb un treball en el que la cuita tingui el seu temps per obtenir-ne un perfecte sabor. Unes obres a les que cal potser una depuració que els despulli d’anècdotes i les reforci en la seva intensitat comunicativa.

Presumint , una exposició amb un excel·lent text però que precisa d’una interpretació més afinada. Aquella que Santi Clavell sap fer molt bé, però que potser ara està lluny de les seves intencions.

(Les fotografies han estat manllevades de les xarxes socials de la Fundació Iluro)