DE MUSEUS, BODES, COL·LECCIONS I APUNTS VARIS

El tancament del MNAC un dissabte per que estigués a disposició de la família Mittal, els grans magnats d’origen indi , per a celebrar el casament d’una parenta ha creat un rebombori considerable.

Les opinions han estat de tota mena. Ja que parlem d’art haurem de dir que n’hi ha hagut de tot el ventall, des de les maximalistes absolutes fins a les més minimalistes. Hi ha hagut ràbia , indignació, pasotisme, comprensió, pensar en mals necessaris. Hi ha qui s’ho ha agafat a la tremda, ja qui se l’agafa amb paper de fumar, i n’hi ha d’altres que han apostat simplement per allò de la pela és la pela  i a fi de comptes , per un dia...  I en tot allò que he llegit he trobat el seu punt de raó, fins i tot en l’escrit de la Rahola que ja és dir, per el que jo hem quedaria amb un mix de tots que potser és el que feia en Miquel Molina a “La Vanguardia” en el seu article “MNAC de la India”.

Certament que un Museu públic, i més si aquest és el Museu al que anomenem Nacional, tanqui les seves portes per celebrar-hi un esdeveniment privat no deixa de ser trist, però no per el fet en si i sí, al meu entendre , per les causes que ho motiven .

La Cultura precisa de diners i aquests actualment no arriben. No arriben de l’estat ( l’espanyol i el català) per un costat per que hi ha altres necessitats, però també pel fet de que no existeix la consciència que la cultura és un pilar fonamental per el desenvolupament de la societat. I aquesta desconsideració no tan sols està en el poder ans també en bona part de les classes populars.

No arriben tampoc de la societat civil i empresarial. La manca d’una llei de mecenatge , els pocs incentius que reben aquells disposats a cessions de col·leccions privades , i fins i tot els entrebancs diversos d’aquells disposats a la col·laboració, han sigut elements prou dissuasoris com per fer que a diferència d’altres països siguin massa minses les interaccions entre els poders econòmics civils i els grans estaments culturals.

Però també hi ha bona part de culpa en el públic, en el ciutadà. Molta ha estat la gent que s’ha indignat per la cessió del MNAC , però tots estem convençuts que bona part d’aquests aïrats cridaners o no havien visitat mai el MNAC o n’eren visitants molt esporàdics . I és que les xifres ho deixen ben clar en el que pertoca al nombre de visitants que té el nostre Museu nacional.

Certament Pepe Serra està endegant un bon camí. Exposicions com la de Tàpies , malgrat el seu fracàs en el nombre de visitants , l’intent d’acostar físicament el Museu mitjançant els nous palaus més propers a Pça Espanya , i altres mesures varies , han de donar resultat , però ha de ser el públic el que ha de decidir apostar per el Museu si de veritat volem no dependre de certs servituds com la del lloguer de l’espai , del que al menys i amb tota premura ja ha produït rèdits en forma d’una obra de Tapiró adquirida amb els 205.504 euros obtinguts per el fet.

És clar que tot això en clau local és inimaginable. Ningú es vol casar a Can Serra, ni a Ca l’Arenas, ni a Can Palauet , ni llogar els seus espais ( altre cosa és la Nau Gaudí). I si algú ho desitgés no hi hauri cap problema. Però si que en clau local cal parlar també de la inter connexió entre entitats privades o pseudo-privades i el cos cultural públic.

Vagi el cas per un fet que succeeix ara mateix. La Fundació Iluro és hereva de la Fundació Caixa Laietana. L’entitat creditícia havia acumulat una col·lecció artística de mig nivell amb algunes peces rellevants. No sé , ni crec sàpiguen molts , quina ha estat la part que ha restat en poder de la Fundació després de totes les peripècies viscudes. Però sigui poca o molt, important o menys , està clar que la Fundació Iluro no disposa d’un espai adient per a mostrar aquesta col·lecció. Cal doncs preguntar-nos quin serà el seu destí. 

Potser per això seria qüestió de començar a estructurar cessions per aconseguir bastir una veritable col·lecció a Mataró amb les obres provinents dels més diversos costats ( Alcaldia, Cultura , Museu ) que completada amb la vella idea del Fons d’artistes locals, aconseguís fer possible que a Mataró poguéssim gaudir d’una digna mirada de l’art del nostre país i del nostre entorn més proper.

Per pensar-ho i si s'escau començar a posar fil a l'agulla.

(Les fotografies corresponen al sostre de la sala oval del MNAC i han estat realitzades per un mateix)