A l’entorn de “Art a Mataró
1942-1958, els anys de la represa” , la primera de les tres temporades en que
Ca l’Arenas pretén mostrar-nos la relació artística de la nostre ciutat amb l’art
del país mitjançant el fer del Museu de Mataró com eix, far i guia, i al costat
de la mostra “mare” que ja vàrem comentar en la seva inauguració ( exposició de
la que us volem repetir el consell d’una múltiple i repetida visita malgrat el
menysteniment aberrant amb que es tracta l’art local ) es presenten tres
exposicions que pretenen significar mitjançant la individualitat, el sentit
global de l’art d’aquells foscs moments.
Per començar se’ns presenta el
treball de Joan Brotat i Enric Planasdurà , amb l’afegitó de “Primitivisme i
abstraccio”.
Sense entrar en qualsevol
disquisició al voltant dels artistes escollits , cosa que farem en un proper
post al voltant de com s’ha girbat aquesta temporada, hem de dir que potser el
millor d’aquesta exposició és l’apropar als afeccionats els noms de dos
creadors en certa manera maleïts en l’àmbit general de la petita història del
nostre art més proper , el que els ha convertit en quasi invisibles en les
col·leccions públiques i fins i tot en aquelles mostres de caire historiogràfic
, realitzades ja sigui per estaments oficial com per galeries privades.
JOAN BROTAT , que exposà al Museu
de Mataró l’any 1984 pertany al grup d’artistes anomenats primitivistes , amb
una pintura en aparença infantil i ingènua però que assoleix una personalitat
especial per la seva aposta per interaccionar l’art del moment amb una mirada
estètica lligada al concepte de l’art romànic.
Una estructura que a Mataró
havíem pogut observar ja en una anterior mostra de la Col·lecció Bassat amb un
seguit de peces d’aquest tarannà ( que ara de nou s’ofereixen en aquesta
mostra) en les que simplicitat i contundència es donen la mà en aquesta aposta
per una certa lectura mística i social de l’home , en una línia nítida i
innocent que accentuava encara més el contrapunt.
És aquesta la mirada ara recobrada
de Brotat , llunyana i molt millor a la que practicà amb el pas del temps i en un
oblit quasi generalitzat.
Un oblit que es va fer palès quan intentant exposar a
Mataró ( Caixa Laietana) fou rebutjat i convidat a exposar a Argentona i Arenys
de Mar, com si fos una prova de qualitat. Prova que no devia superar ja que no
va ser acceptat per exposar a la nostra ciutat.
Era l’època d’aquelles figures
femenines eternament repetides en una línia en que s’havia perdut del tot l’incisiva
mirada dels temps que ara tenim ocasió de rememorar.
ENRIC PLANASDURÀ que exposà al Museu el 1955 era en aquell moment un rara avis en l’art català per el fet de
practicar l’abstracció geomètrica. Una abstracció de caire racionalista en la
que el negre n’era el color dominant i que va practicar durant tota la seva
trajectòria , amb ben poques evolucions i quasi cap revolució, fora d’amplair
de manera important i agosarada el ventall cromàtic dels seus treballs.
Segons deia Bohigas , justament en l’escrit
que es publicà en el diari “Mataró”, “ ... en Planasdurà està el neoplasticisme de
Mondrian,l’experiència fecunda del cubisme, la lliçó dels jocs expressius del
col·lage,la lleu insinuació surrealista,els últims decorativistes italians. I Està
per damunt de tot el seu criteri ordinador i apassionat...”. Unes definicions
impossibles de millorar i que es veu perfectament reflectides en les obres que
ara podem gaudir en vell casalot del carrer d’Argentona.
Una exposició ben aconsellable que
ha de servir , tant per aquells que no els coneixien com a aquells que si en
teníem el gust, per fer palesa la seva vàlua alhora que seguir maldant del fet
d’aquest silenci ofegador oficial que margina a l’oblit a un bon munt de grans
i desconeguts artistes dels que gaudim en el nostre país.
PS.- Per qui vulgui ampliar coneixements
amb aquests artistes , us deixo l’enllaç de la nota de premsa al voltant d’una
gran exposició sobre Brotat , organitzada per el museu Abelló i comissariada
per el mateix responsable , i amb l’enllaç amb el catàleg de l’obra dePlanasdurà que realitzà fa uns pocs anys la galeria Oriol en motiu d’una ampla
exposició de l’artista.
PS II.- Com anècdota personal us
ofereixo el dibuix i l’escrit que l’acompanyava que em va enviar Joan
Brotat disculpant-se per el fet de que
quan va exposà a Argentona i vaig visitar la seva exposició em va mig esbroncar
tot dient-me que esperava que fos millor que el meu pare al que deia recordar
per una mala crítica justament en aquesta exposició del Museu. Les paraules ho
expliquen tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada