PERSIANA AMUNT. TOT SEGUEIX IGUAL.

Encara que ja fa uns dies que un ha reiniciat la seva tasca professional que li dona de menjar, un mantenia una certa recança en reiniciar aquest “transport públic” per el que definitori és en marcar el final de temps lliure.

Però està que en començar el mes  calia fer-ho i un pensava en poder parlar en aquests quatre dies que manquen abans de començar la temporada artística de les emocions viscudes al Museu Soulages a Rodez , que sols puc qualificar com orgàsmiques,  artísticament parlant, és clar. O parlar de la magnificència del Museu Pablo Gargallo a Saragossa, recuperat fa uns anys i que paga molt la seva visita. O el Toulouse Lautrec a Albi,  reordenat en la seva col·lecció i que ara aconsegueix no saturar al visitant. O parlar d’un bon grapat de meravelles monumentals que un ha pogut gaudir en les seves passejades per terres de l’Aragó i Castella. O parlar de...

Però no. En començar el mes i veure que Cultura segueix amb el menysteniment vers la plàstica i així com ha explicitat clarament la temporada teatral i ha fet presentació i convidada per l’Aula de Teatre, res ha dit de les mostres que podrem gaudir (?) als espais artístics municipals i tampoc ha dit ni brot del taller de Gravat  que el regidor Fernández va donar per recuperat en una xerrada amb diversos artistes i del que, seguint la seva petició, no n’ havíem parlat ni un borrall.

Però res de res . Per això era obligat fer repassada a l’agenda municipal i en ella a més de trobar de nou les propostes del M|A|C  a les que no vull avui qualificar doncs no és qüestió de fer-se mala sang tan sols en començar, un ha quedat bocabadat quan ha vist que la col·lectiva del Sant Lluc i el nou capítol de la col·lecció Bassat s’inauguren el mateix dia i a la mateixa hora i he de dir que els ulls m’han fet pampallugues.

Des de fa uns quants anys el Sant Lluc ha inaugurat la seva col·lectiva el dijous proper a l,11 de setembre. Enguany i en el fet de coincidir aquesta data amb dijous, dia habitual d’inaugurar, l’acte s’ha retardat uns dies fins caure en el dia 18. La decisió va ser pressa d’acord amb la Fundació Iluro i es va comunicar en les bases de la convocatòria ja fa uns quants mesos.

Per l’altre part el consorci del Museu Bassat ja va decidir també fa uns quants mesos que seria el 18 de Setembre la data inaugural del nou capítol expositiu i així va quedar marcat en el calendari de l’any. Un recorda perfectament el comentari de la possibilitat de coincidència amb el sant Lluc però es va recordar que aquesta inaugurava sempre en setmanes anteriors.

Arriba el moment de l’agenda municipal i llavors hom es dona compte de la coincidència. I ara que fem?. Dons el cert és ben poca cosa. Cultura no s’immuta , - per a que si la plàstica l’importa tres pebrots ?-, i manté dia i horaris. El Sant Lluc reacciona i decideix mantenir dia però avançar mitja hora la convocatòria per afavorir la possibilitat de l’assistència a ambdós actes. I el Bassat es queda com estava.

Amb tot això és evident que el pitafi és monumental. En primer lloc es demostra que la gent de Cultura segueix amb la inutilitat per bandera. Per que coi serveix la tècnica d’arts plàstiques o visuals?. És clar que com que mai ha anat a la Bassat ni a la Sant Lluc no sap de quin pa si menja. Però una vegada l’hem cagada el tema s’ha de resoldre , que queden dies i és possible i és factible.

La Sant Lluc , encara que aquest any es preveu com la pitjor de la història amb la seva tolerància de participació lliure i amb la seva collonada d’apuntar-se a la fantasmada del valors municipals, és una exposició cabdal en la temporada artística que provoca una atenció , si no qualitativa sí quantitativa important. És una mostra que per la seva història , tradició i trajectòria mereix i crec que és obligat , un acte inaugural potent i independent que permeti el contacte entre els protagonistes creadors ja que està aquí una de les seves grans raons i causes.

La Bassat per altre cantó, i més en aquest capítol per la seva qualitat, precisa també dels honors independents. Ho precisa per la idea , la ciutat , l’art i els artistes , en aquest cas foranis i poc habituals en les nostres contrades. A més , seria d’estúpids oblidar-ho, les relacions entre l’art local i el projecte Bassat no és pas fluïda, ans el contrari, i per tant res pitjor que una contraproduent coincidència que en res afavoreix a ningú.

Certament que cal destacar el gest de l’avançament horari del sant Lluc , però és un gest que de res serveix. Tots sabem que sols les autoritats seran les que a corre cuites  aniran d’un cantó cap  a l’altre i per tant estic convençut que cal fer un canvi obligat i que no existeixi aquesta actual coincidència.

I posats a valorar l’efecte qualitatiu de crida en un costat i altre tinc molt clar que la Fundació Iluro no té pas l’agenda tan atapeïda com per que la inauguració es realitzi el dia anterior o el posterior, i per part dels artistes participants a la Sant Lluc el fet de que sigui un dia o altre , en poc o en res , alteraria la presència i l’èxit de la convocatòria. Per això demano públicament que Cultura posi accent en el tema i intenti solucionar-ho, que repeteixo es pot i sense moltes incidències.

De fer-ho seria una mostra de complicitat envers l’art , els artistes i la ciutat que hom agrairia. Ho faran?. Vull pensar que si i si no fos seria una molt mala senyal per a tots , per l’art , per la cultura , per els artistes , per el públic, per la Bassat , per la sant Lluc i molt especialment ,  si se’m permet la individualització, per a mi, ja que seria un pèssim començament d’aquesta la meva quaranta temporada , i última , en el paper de crític local.

PS.- L’obra que encapçala el post és de Soulages i la tria és molt lògica vista la negror amb la que comença la temporada artística local.